Hipòcrites, abstencionistes, sobiranistes…

Quants dels diputats i diputades del Parlament de Catalunya que van votar favorablement la prohibició de la tauromàquia el proppassat 28 de juliol, són vegetarians vegans?

És a dir, quants s’abstenen de consumir cap mena d’aliment d’origen animal?

Quants continuaran menjant marisc –llagostes i llamàntols- cuits en viu, amb la mort més horrible imaginable? Quants menjaran ostres vives? Quants menjaran productes derivats del porc, amb una mort lenta i cruel, per aprofitar-ne la sang? Quants continuaran menjant xai, cabrit, vedella, animals sacrificats de ben petitets, absolutament indefensos, quan la seva carn és més tendra? Quants menjaran sardines –o altres peixos- que s’ofeguen lentament, fora de l’aigua, o que moren amb el paladar i una part del cap perforats, a poc a poc… Quants se’n recordaran de les ofertes tan entranyables dels peixaters i les peixateres, al mercat, que ens diuen, per tal de captar l’interès del públic: “Guaita, reina, que encara són vius…”

tauromaquiaPerquè tan sols els vegetarians vegans podien fer una elecció èticament coherent, és a dir, que impliqués un acord fonamental entre la raó moral –una determinada opció sobre el bé i el mal- i el subjecte que pren la decisió. Si no són vegetarians vegans, hi ha incoherència, és a dir, no concorda allò que es fa –prohibir els toros- amb allò que s’és –consumidor de productes d’origen animal, en molts casos fruit de processos d’extermini lents i cruels… Ara, això sí, anònims…

La mort anònima, tecnificada, industrial, sistemàtica i oculta dels altres animals, els més indefensos, per cert, no els preocupa. Perquè no es veu.

Em sembla completament i profundament hipòcrita prohibir l’únic exemple -de la sempre cruel i violenta relació de l’ésser humà amb els altres animals- en què l’animal no humà pot defensar-se, per morir gairebé sempre, és clar, , però també pot matar. L’únic cas en el qual el matador dels altres animals pot resultar mort. El tracte dels humans amb els altres animals és violent, com és violenta la mateixa clau de l’estructura biològica de la vida en el seu conjunt. Convertir en un ritual dramàtic, en el qual es desenvolupa un joc escènic no exempt de claus d’interpretació estètica, aquesta relació, sempre desigual, entre la força de la naturalesa i la tècnica de l’ésser humà, és un dels escassos exemples en què la brutalitat del vincle que ens relaciona a tots els no vegetarians estrictes amb el patiment i la mort dels animals podia tenir una mínima dignificació.

La tauromàquia consisteix a possibilitar que aquest vincle, evidentment sempre amb condicions de desigualtat, s’exerceixi dins un sentit cosmològic d’integració de l’ésser humà amb la resta de la natura, fins al punt de possibilitar-ne la poetització de la pròpia mort. La tauromàquia, com la gran majoria dels seus escassos partidaris, mai no enalteix el patiment sinó la mort ràpida i l’escenificació del risc que implica la possible defensa de l’animal. Aquest és l’únic cas en el qual un animal que es defensa fins al final, que no es deixa “enganyar” pel torero, és indultat, i és destinat a fer de semental la resta de la seva vida…

Hipòcrites si, a més, no consideren tortura o tracte degradant la castració de tants animals domèstics, gatets i gossets, que són convertits en un simple objecte decoratiu per part dels seus propietaris, extirpant-los els pocs elements d’autonomia que la biologia els concedia enfront del sotmetiment a l’ésser humà.

Hipòcrites, perquè no es queixen d’allò que no es veu, que no és públic, però que també existeix. A les cases, als escorxadors, a les llotges dels ports pesquers, als mercats, a qualsevol botiga o supermercat d’alimentació.

Hipòcrites, quan es queden cofois i contentets, allunyant -ai! uix!- la presència d’allò que és evident. Prefereixen la mort oculta. La mort d’escorxador. La mort sense defensa. Perquè és més fàcil no fer res més que amagar el cap sota l’ala. Allunyar tot el que no és fàcilment digerible per una concepció tecnocràtica i freda (de tites fredes, és a dir…) de la vida. Que, òbviament, implica la mort.

Hipòcrites que creuen que de la mort més val no parlar-ne, recloure-la a les clíniques i als tanatoris, no fos cas… Així, no sabrem mai com reaccionar. I ja vindran els bruixots i els sacerdots a resoldre-ho…

I abstencionistes…

Hipòcrites que, segurament, han estat afavorits per l’abstenció de bona part dels que no veuen clar que s’hagi de prohibir allò que és voluntari, però que no acaben de veure clar que serveixi d’alguna cosa votar a les eleccions autonòmiques… L’abstenció diferencial, en aquest cas, també té el seu resultat i les seves claríssimes conseqüències: al Parlament de Catalunya predomina la transversal montserratina de l’ai! uix!, d’una cultureta de pa sucat amb oli, que no resisteix la mirada oberta davant dels límits marcats per la pròpia vida, i que es vol refugiar en el que considera que és políticament correcte: prohibim això tan lleig, tan antiquat, tan poc “nostre” (la falsedat del concepte “nostre” –aquí, òbviament, no hi ha cap component identitari ni territorial, segons diuen… no faltaria més!- els és prou impulsada per les deformacions dels mitjans públics de comunicació de Catalunya, completament absorbits per aquesta mirada petiteta, autofagocitant, reclosa en el propi emmelicament…)

I sobiranistes… per prendre decisions que mai no s’atreveixen a anar al fons d’allò que és realment propi de la sobirania: el retorn del poder a la política, per exemple, amb el sotmetiment de les estructures financeres al control democràtic, amb el disseny d’alguna alternativa, possible i creativa, a aquesta societat de mercat, completament imbuïda de valors que no tenen cap més capacitat de mirada crítica que els límits que marca el mostrador de La Puntual…

Sobiranistes, per exemple, per fer una Llei d’Educació de Catalunya prou pitjor que l’espanyola, molt més afavoridora dels privilegis de l’escola privada confessional –una altra vegada, la llarga mà de la transversal montserratina, per damunt de sigles i de partits (en aquest cas, això sí, amb l’excepció d’Iniciativa…), per continuar desmuntant l’escola pública…

No s’entén que es vulgui més sobirania per no fer més lliures i més emancipats els ciutadans… Potser per dir –que no fer- més coses amb els animals? Si cal ampliar la sobirania per anar fent coses d’aquestes, amb alguns, que no hi comptin. Perquè, potser, alguns sobiranistes, enduts pel seu anhel -clar complex d’inferioritat- d’allunyar-se d’Espanya, volen semblar-se cada vegada més, per exemple, als Estats Units, i van imposant una concepció de la vida i de la societat cada cop més fonamentada en el papanatisme de l’estultícia mediocre de la postmodernitat. Doncs que no m’hi comptin. Per fer això, no.

Sobiranistes i hipòcrites que s’aprofiten dels abstencionistes –legítimament- per no fer res millor del que hi havia. I es queden tan panxos!

Alguns, també, enduts pel missatge que això no és cosa d’identitats, potser es pensaven que sí que era cosa d’esquerres i de dretes, que podria vincular-se amb algun pensament polític de progrés… Doncs no gaire, pel que es veu, i pel que pot deduir-se de les adscripcions dels que han fet inclinar la balança del resultat. Tampoc no cal dir que sigui significatiu –que no ho és, i això no afecta en absolut els diputats de Catalunya- que una de les primeres veus a sumar-se al conjunt dels emmirallats devots d’aquesta resolució prohibicionista sigui, per exemple, una feixista animalista com la Brigitte Bardot, esclarida defensora dels hipotètics drets dels animals, molt escassament partidària dels drets humans, per tal com és col·laboradora i sostenidora del Front Nacional de Jean-Marie Le Pen (o de la seva filla, tant se val…) També Hitler acaronava gossets mentre pensava com exterminar la majoria del gènere humà.
Hipòcrites, abstencionistes i sobiranistes, prohibint allò que ningú imposa de forma obligada. Prohibint l’únic cas en què la mort d’un animal –les restes del qual són completament aprofitades des del punt de vista alimentari- no és sotmesa a l’imperatiu tecnocràtic de l’ocultació, la indignitat i la renúncia.

Quan es va aprovar prendre en consideració la Iniciativa Legislativa Popular promotora de la prohibició de la tauromàquia, algun eximi representant de la plataforma impulsora, amb llàgrimes als ulls (suposo que deu ser un vegetarià vegà), va dir que, per primer cop, els animals havien entrat al Parlament… En aquest cas, no tenia raó. Ja n’hi havia. El que passa és que hi eren sota la forma de diputats.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0