El materialisme

Molta gent continua rebutjant el materialisme com a fonament de la realitat. No em refereixo, només, a persones amb creences religioses. La negació d’aquest principi ontològic s’estén a tota mena d’individus, sigui quina sigui la seva condició social i intel·lectual. Fins i tot entre il·lustres professors i eminències científiques sorgeixen disputes sobre el tema que poden arribar a traspassar els límits de la cortesia acadèmica. Però l’objectiu d’aquest breu comentari no són els especialistes, sinó l’àmbit ciutadà en general. Una conversa sobre les causes i les conseqüències d’allò que passa al món es pot donar en qualsevol lloc, només que la situació sigui convenientment favorable. La probabilitat que en una d’aquestes ocasions hi hagi algun partidari del materialisme no és gaire elevada, però, si hi és, gairebé segur que es trobarà amb l’oposició ferma d’algun interlocutor. És possible que aquesta oposició es manifesti d’una forma excessivament taxativa, però seria fals concloure d’aquest fet que només els opositors al materialisme, per falta de bons arguments, hagin d’apel·lar a la intransigència. Les argumentacions de molts materialistes també poden ser dogmàtiques i no tenir fonament. Advertit això, però, no és gaire temerari afirmar que, d’una manera bastant habitual en aquest tipus de converses, quan el fil de la seva argumentació es trenca, els detractors del materialisme recorren, d’una manera generalitzada, a una argúcia lingüística a partir de la qual ja no és possible continuar la discussió: “en aquesta qüestió pensem molt diferent i no ens posarem mai d’acord”. Els qui esgrimeixen aquesta sentència se serveixen d’una imprecisió terminològica per liquidar la conversa, però, en realitat, afirmen una cosa ben diferent: que, en aquesta qüestió, han suspès el raonament.

No es pot raonar d’una manera diferent; tothom ho fa més o menys igual. El que sí que poden ser molt diferents són les creences dels individus, i, en aquesta qüestió, els qui creuen en l’existència de causes i efectes transcendents a la realitat material tenen raó quan afirmen que no es poden posar d’acord amb els materialistes. Ara bé, es pot pensar sobre qualsevol cosa, fins i tot sobre les creences, però pensar no significa acomodar els coneixements que es van adquirint a unes conviccions aparentment indissolubles, o maquillar aquestes conviccions perquè s’adaptin a les noves i inevitables descobertes científiques. Els humans, quan pensem, seguim unes regles universals —la majoria, descobertes per Aristòtil— que, de vegades, no ens permeten fer els tripijocs necessaris per mantenir la nostra credulitat. Ho podem comprovar clarament quan pensem en coses quotidianes que impliquen la supervivència més immediata: treballar, creuar els carrers, agafar avions, saltar en paracaigudes, conduir automòbils i tot un seguit d’accions que no comprometen les nostres creences. En la majoria d’aquests casos, fem servir l’“art de pensar” amb una habilitat sorprenent. Però quan ens enfrontem amb les preguntes ontològicament més difícils, el joc esdevé perillós: si no volem renunciar a pensar bé, a seguir les regles inevitables, ens trobem sovint en la necessitat —i l’angoixa— d’haver d’abandonar alguna d’aquelles idees que, fins aquest moment, havia donat sentit a la nostra existència. De vegades, aquesta aclaparadora possibilitat se’ns fa insuportable i, aleshores, solem saltar-nos les regles del joc i continuem fent mans i mànigues per conviure amb l’autoengany. Però, per consolidades que estiguin aquestes creences pal·liatives, el pensament ben utilitzat acaba portant, inevitablement, al materialisme.

És per aquest motiu que el materialisme és tan antic com la mateixa filosofia. Fins i tot hi ha traces de pensament materialista en l’hinduisme (1) i en els primers moments del taoisme, més o menys coetànies amb el naixement de la filosofia a Grècia. No semblen necessàries, per tant, gaires elucubracions filosòfiques per arribar a conclusions ontològicament materialistes: n’hi ha prou d’aplicar bé la raó, de pensar.

Aquesta reflexió seria incompleta sense una darrera puntualització: el materialisme no és infal·lible. Pot extraviar-se en carrerons sense sortida excessivament contemplatius, com el de Feuerbach, o derivar cap a un determinisme justificador de les injustícies socials, com el de Hobbes; dues classes de derives que s’han anat repetint al llarg de la història del materialisme i en prevenció de les quals Marx i Engels van consagrar gran part dels seus esforços. Sense el descobriment del materialisme històric no es podrien dilucidar, en tota la seva plenitud, temes tan importants com el paper de la selecció natural en l’evolució de les espècies o el dels diferents modes de producció en la transformació històrica de les societats humanes, per posar dos exemples ben diferenciats de l’ampli ventall del coneixement. La manera coherent de comprendre les causes materials de la realitat cal situar-la en aquesta perspectiva històrica. Des d’aquesta posició, els fenòmens són vistos com a episodis d’una contínua interrelació de processos i no tan sols com la suma dels seus components, entesos com a simples determinacions germinals. Només des d’aquesta concepció es pot evitar el mecanicisme, l’única forma, estèril, de materialisme que pot sorgir dels ideòlegs del capitalisme i que, ja en el seu moment, va precipitar Descartes cap al dualisme ànima-cos. El model de la màquina, segons el qual l’estudi de les diferents parts que la constitueixen donaria les claus per entendre’n el funcionament, és insuficient per explicar la consciència humana, l’economia o la majoria de funcions biològiques; deficiència que obre les portes a qualsevol especulació dualista sobre la realitat.

La incapacitat de molts pensadors de diferenciar els aspectes científics del materialisme històric de les polítiques que s’han executat en nom seu ha creat, entre la comunitat científica, un sentiment de rebuig generalitzat cap a la filosofia de Marx i Engels. Aquesta trista circumstància ha donat lloc a situacions francament decebedores. D’una banda, tenim estudiosos de prestigi que afirmen estar per damunt de les ideologies (2), que les evidències científiques no poden estar supeditades a cap doctrina ideològica, ignorant que la primera pretensió és impossible i que això no invalida la certesa de la segona.

D’una altra, aquest rebuig acrític de la concepció històrica del materialisme ha abocat molts investigadors a perdre’s pels carrerons sense sortida del reduccionisme —l’anàlisi de les peces cada cop més microscòpiques que constitueixen la “màquina”— i els ha allunyat de la visió general, macroscòpica, de l’objecte d’estudi, que és on, probablement, cal buscar les respostes, almenys en els casos esmentats més amunt, en què la complexitat és la característica definitòria. I, finalment, precisament a causa d’aquestes poc fructíferes línies d’investigació, assistim a l’afebliment del mètode científic, racional, i, en conseqüència, a la penetració, cada cop menys dissimulada, de disciplines pseudocientífiques com l’astrologia, la parapsicologia o el xamanisme al si de les universitats d’arreu del món. Un espectacle tenebrós que posa en evidència no tan sols la incapacitat del mecanicisme per comprendre l’estat actual de la humanitat, sinó també el preu que pagarem per haver retrocedit tants anys en el desplegament de les tesis materialistes.

NOTES
[1] Debiprasad Chattopadhyaya, Lokayata: A Study in Ancient Indian Materialism, New Delhi: People’s Publishing House 1959.
[2] e. gr. Richard Dawkins i Steven Pinker, per citar dos autors d’una reputació científica irreprotxable.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0