Sobre la nova llei de llibertat de consciència

Segons tots els indicis, la nova llei de llibertat de consciència no canviarà gaire el marc actual; és a dir, continuarà mantenint una relació de privilegi amb la religió catòlica, establerta a partir dels acords amb l’Estat del Vaticà (coneguts com a Concordat). No ens correspon a nosaltres entrar en consideracions jurídiques sobre la qüestió, però no podem ignorar que, mentre es mantingui aquesta relació de privilegi, serà impossible legislar per a la resta de religions en termes d’igualtat. I aquesta no és una qüestió banal. És ben cert que, al llarg de la història, la religiositat ha format part de la definició cultural dels pobles (de tots els pobles), però també ho és que aquest mateix fet religiós s’ha utilitzat al llarg de la història per endegar guerres dels uns contra els altres. I no ens referim només als abusos de la Inquisició europea, des de l’Edat Mitjana fins a l’Edat Moderna, o a les Croades, sinó també a l’horror nazi, basat en gran part en la suposada inferioritat del poble jueu (i no oblidem que el judaisme és també una religió), o a la més propera cruzada contra la suposada conjura judeomaçònica, que, de vegades, sembla que encara cuegi. I en cap de tots dos casos no els va ser gens difícil “ampliar” el concepte per fer-hi cabre persones d’ètnia gitana, d’orientació sexual homosexual o d’ideologia d’esquerres… Els ”pecadors”, en definitiva, passaven a ser delinqüents.

La història d’Europa, doncs, també ha estat feta de fonamentalismes religiosos, de creences inamovibles, ancorades en el passat. I és fàcil comprovar que tots els fonamentalismes s’assemblen en allò que els és essencial: eliminar l’altre, excloure el diferent, marginar la dona, predicar una moral estricta (especialment en el terreny sexual i en tot allò que afecta la intimitat de les persones); tots els fonamentalismes religiosos es posen d’acord ben ràpidament a intentar imposar els seus criteris (sempre coincidents) en aquest terreny. No cal anar gaire enrere per recordar que l’homosexualitat o l’adulteri (considerats “pecats” en totes les religions) eren delictes al nostre país, una mostra més d’una legislació basada en creences que no haurien de traspassar mai el llindar de la pròpia intimitat.

Entendre la religiositat com un fet històric i cultural, que forma part del nostre llegat i que ha influït de manera decisiva en la política, en la legislació i, fins i tot, en els comportaments de la vida quotidiana o el llenguatge, no ha de ser una raó, tanmateix, per voler imposar uns valors socials emanats exclusivament d’una determinada creença religiosa. Tal com estableix la Constitució espanyola a l’article 10.2, les societats democràtiques, avui dia, haurien de fonamentar les seves normes bàsiques de convivència en la Declaració Universal dels Drets Humans (que, en el seu article 18, reconeix el dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió, així com el d’exercir la pràctica del culte que se’n derivi), precisament per aquest caràcter universal a què aspiren des de la seva promulgació. I a partir d’aquí, només la laïcitat és la garantia plena d’una igualtat de drets també religiosos.

Tant al nostre país com a Europa en general, la immigració ha portat noves creences religioses i nous cultes. Els estats han de garantir la pràctica d’aquests nous cultes en igualtat de drets, sense fer prevaler els uns per damunt dels altres; i aquest reconeixement només es pot fer a partir de la laïcitat, altrament l’estat es veuria obligat a invertir diners públics en la pràctica de totes les religions que ho demanessin, tal com s’està fent actualment amb l’Església Catòlica. Lluitar per un estat laic és també lluitar contra el racisme, ja que és l’única garantia que totes les persones tenen els mateixos drets, independentment “del seu naixement, raça, sexe, religió, opinió,…”, tal com contempla la mateixa Constitució espanyola, a l’article 14.

A les societats modernes, les societats socialment avançades, el dret a la llibertat de consciència està plenament garantit, així com també ho està el dret a la pròpia intimitat. I només la separació clara i diàfana entre allò que pertany a l’esfera privada i allò que pertany a la vida pública pot continuar garantint aquesta llibertat. Només llavors podrem garantir que s’aixequin nous temples per practicar les noves religions, sempre amb la garantia que disposaran dels mateixos drets i que seran legislats pel mateix codi.

La nova llei podria ser un pas important per anar avançant cap al camí de la laïcitat, però ens temem que ens continuarem movent en aquesta ambigüitat de l’aconfessionalitat durant molts anys. I és una llàstima, perquè és veritat que la història d’Europa no es pot comprendre si no es tenen en compte les seves arrels basades en el cristianisme, però també és veritat que no es pot comprendre sense recordar la cruel repressió contra albigesos, templaris o maçons, contra jueus o musulmans, en definitiva, contra discrepants en general.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0