Per què el futbol és tan important per a tanta gent?

futbol religióEl juliol del 2010, un senyor en calça curta, després d’una carrera en què va mantenir un lleuger avantatge sobre el seu oponent, va rebre una pilota en angle forçat, va girar i mentre es mantenia dret, mig per habilitat, mig per sort, va xutar en aquesta posició forçada, amb escassa capacitat de control sobre la trajectòria final.

De totes maneres, la pilota, que no devia tenir més d’un cinquanta per cent de probabilitats d’entrar dins un marc de fusta pintada de blanc, sense comptar la dificultat afegida d’un altre senyor que molestava al mig, va entrar… I, com a mínim, trenta milions de persones van embogir.

Pensareu que som una comunitat estranya… No us enganyeu, en l’enfrontament entre onze senyors holandesos i onze alemanys va haver-hi moments en què el 98% dels televidents holandesos miraven el partit, o les finals de la Superbowl, que pot reunir 250 milions de televidents.

I aquí comencen els problemes. El futbol, que era un espectacle que anaven a veure determinats senyors diumenge a la tarda, s’ha convertit en una altra cosa que transversalment determina l’agenda d’una part significativa de la societat, sense distinció ni de classe social, ni de gènere, ni de nivell d’estudis.

Les raons són complexes, i estan profundament arrelades en el que som i en com som. Però fem una mica d’història. Un dels grans fracassos dels moviments d’esquerres fou la Primera Guerra Mundial. Per què? Molt senzill, després de més de cinquanta anys de campanyes internacionalistes, de coordinació del moviment obrer i de germanor de classe, quan van sonar els timbals de la guerra, malgrat els esforços dels líders obrers de l’època, els treballadors de mitja Europa van aixecar les armes contra l’altra mitja, amb un entusiasme insòlit, i van caldre dos anys d’una guerra bestial (70 o 80% de morts i ferits greus en un atac era el que es considerava normal i reeixit) perquè els soldats s’alcessin contra el que estava passant i només una repressió encara més bestial els aturés.

Aquella societat, en la qual l’imaginari i la cultura de dos grups socials -obrers versus patrons- estructuraven la societat i permetien a cada individu posicionar-se en la seva actuació diària (hi havia ateneus obrers, escoles obreres, mútues obreres, esports populars, cultura popular i, òbviament, el contrari entre els patrons), permetia la manipulació senzilla de l’imaginari col·lectiu… Però hi ha hagut canvis profunds.

Gràcies a la revolució tecnològica dels quaranta, amb l’aparició massiva de les classes mitjanes, la revolució feminista dels seixanta, i la introducció del discurs sobre el gènere i els canvis legals i d’organització social associats, i, finalment, a l’adopció de les teories antropològiques de Cultura i Personalitat amb les seves tesis sobre la interculturalitat, hem arribat a una societat d’identitats múltiples, en què cada individu ha de negociar constantment una inserció diferencial en contextos molts cops contradictoris; família nuclear versus família extensa, feina versus temps lliure, les diferents llengües dels diferents contextos, les diferents concepcions de la transcendència, etc…

Aquestes dificultats les van entendre molt bé els nord-americans que van crear el Beisbol i el Futbol americà, quan buscaven una activitat que servís per identificar-se com a part d’una comunitat, sense necessitat d’arribar a la uniformització cultural i que, alhora, els permetés diferenciar-se d’altres comunitats que practicaven el futbol, el rugbi o el criquet.

A més, l’esport, i el futbol en particular en el nostre cas, en comparació amb les competicions dels segles dinou i vint, on tot es resumia en qui eliminava el contrari, objectiu a llarg termini i altament conflictiu, té avantatges múltiples… És econòmic de practicar, té regles simples, és de geometria variable -el campió d’avui serà el perdedor de demà-, permet múltiples nivells, pot ser el futbol físic dels vuitanta o el de les categories inferiors, o el de potència física i creació d’avui, i té múltiples registres -un pot ser seguidor del Barça, del Palamós o de la Roja, segons l’àmbit en el qual estigui situat i el discurs que vulgui construir-… I és flexible: es pot gaudir en grups variables i amb finalitats diverses (d’enfrontament amb l’altre grup, de consolidació d’un grup d’amics locals o amb finalitats estrictament lúdiques).

Fins i tot té aspectes transcendents, vegeu sinó els columbaris per enterrar ex-socis del camp de l’Espanyol, que de ben segur apareixeran a molts altres camps ben aviat. Perquè, en definitiva, com deia el pare d’una companya de feina “vull reposar per sempre més on he estat més feliç”, en el seu cas el camp del Barça.

I aquí arribem a l’arrel de la nostra reflexió. Tal i com va demostrar Durkheim, la religió és un conjunt de pràctiques adreçades a endreçar la vida dels humans i no té res a veure amb la transcendència (el discurs sobre el més enllà és pobríssim), o l’espiritualitat (només hem de veure els enormes problemes personals d’una Santa Teresa de Jesús o d’un San Juan de la Cruz).

A més, presenta totes les característiques de la laïcitat que és imprescindible per viure en la nostra societat complexa… Així, té sants laics: Messi, Iniesta etc… Als quals se’ls demana una determinada categoria moral, però que són fàcilment reemplaçables i imitables. Té cerimònies públiques: sorteig del camp a jugar, lliurament de trofeus; i secretes: com els traspassos, les reunions d’estratègia, etc… Una ideologia transcendent que afecta directament els sentiments de la gent i la seva estructura de creences i moltes altres coses que es poden compartir amb facilitat.

Doncs bé, l’esport està substituint la religió, en consolidar una sèrie de pràctiques que permeten a l’ésser humà resoldre els seus conflictes d’identitats múltiples i, fins i tot, les seves necessitats rituals, amb economia de mitjans i un ampli consens social. Per exemple, trobem positiu que un musulmà practicant, propietari d’una botiga de queviures i amb un castellà lamentable, sigui seguidor de la Roja o del Barça perquè a ell li representa un cost mínim (preu d’una samarreta dels xinesos).

Sobretot, en el cas dels infants i joves que estan construint la seva personalitat i necessiten referents socials clars i majoritaris que minimitzin els conflictes amb el seu entorn extens, el futbol permet adscripcions ràpides, poderoses, simples i flexibles.

El futbol permet assolir una victòria sense esforç, a través dels nostres herois (tothom critica amb la boca petita els sous dels jugadors del Barça), compartida amb els iguals (en contra dels altres) i, doncs, generadora d’una identitat tan sòlida i evanescent com la identitat personal d’un ciutadà del segle XXI.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0