Johan Cruyff

Johan CruyffEsportista, president de la Fundació Johan Cruyff, seleccionador de futbol de Catalunya.

Sí, per què no dir-ho, feia una calor de mil dimonis quan el dia vuit de juliol Johan Cruyff ens rep al jardí de casa seva, al Montanyà, a prop del Montseny. Hem entrevistat –des de l’alçada de la nostra ja llunyana joventut…- moltes personalitats diferents, molts personatges de tota mena, no gaires amb l’impacte mediàtic i el grau de coneixement universal d’aquest home simpàtic, cordial, proper, que manté un aspecte més jovenívol que el que pot considerar-se característic de l’edat, i poques vegades ens han contestat tan ràpid a la petició d’una entrevista. Sense més protocol.

I sí, fa molta calor quan no paren de trucar-lo per telèfon –és el dia següent del pas d’Espanya a la final del Mundial de futbol- per demanar-li, entre altres coses, alguna mena d’intercessió per tal d’obtenir entrades per al partit a Sudàfrica… Intercessió que en Cruyff, a aquestes alçades de la competició, no està en condicions de gestionar… Al llarg de l’entrevista el continuen telefonant, suposem que no paren de fer-li peticions d’aquesta mena… Ell mateix també ha de fer ús del telèfon per mirar d’esbrinar la solució a alguns problemes tècnics de la línia… I continuen telefonant…

Ens plantegem, per començar –i és un plantejament inevitable, tenint en compte que, probablement, som dos dels individus d’aquest planeta que menys en saben, de futbol…- quin és el secret, què té el futbol que no tinguin altres esports, com s’explica tanta unanimitat, tanta afició per part de persones i de grups tan diferents, tan diversíssims…
El futbol és el líder de l’esport. No és just parlar només del futbol. És tot l’esport, en la seva totalitat. Dins d’aquest, el futbol és el més gran, té més pes i, sobretot, el més important, és que uneix la gent. Sí, és clar, potser, en alguns sentits es divideixen, però, en el fons, s’uneixen. Abans, al Barcelona –sempre diu Barcelona, gairebé mai no s’hi refereix com a Barça– hi entraven cent mil persones, doncs veien el partit cent mil persones. Ara, amb la tele, ho veuen tres-cents mil cada cap de setmana. És a dir, s’unifiquen moltes coses, i això cal liderar-ho bé. De vegades, el problema és que no està prou ben liderat. Un altre aspecte és que, per a mi, l’esport, en tota la seva història, sempre ha estat per a la gent, per al poble. De maneres diferents, els jocs romans, els lleons, els gladiadors, ja eren una mena d’esport. Ara, avui, crec que l’esport és el negoci més gran del món, en tots els sentits, en gent, en diners, en atenció, en tot. Una de les raons és perquè és una diversió. La gent treballa, i després fa esport –o va a un esport- . Jo crec que l’esport és tan important que molta gent no se n’acaba d’adonar. Abans hi havia –tan sols- la família, l’escola i, després, si no hi havia res a fer, venia l’esport. Avui, amb el tipus de societat que tenim, de la manera que vivim, hi ha uns problemes socials enormes: l’obesitat, per exemple… Com s’arregla l’obesitat: amb el que menges o fent esport? Si fas esport, l’alimentació la controles, en part, lògicament…

A tots els països del món hi ha integració: pots posar-te, en aquest cas, sempre en el lloc d’un altre, vingui d’on vingui. La manera més sensible d’integrar és fer esport: a tot el món, el reglament és el mateix, no cal discutir… Si és mà a Indonèsia, als Estats Units o aquí, s’ha de pitar penalty. No hi ha forma de desacord possible. L’esport aconsegueix això…

entrevista johan cruyff

De manera que l’esport seria l’única activitat en què hi ha una regla universal que comprèn el món sencer… I aquest seria l’ideal de la vida: una regla universalment vàlida…
Això només és l’inici… Què més té l’esport? O, més ben dit, quins problemes més té la societat que l’esport pot solucionar? Per exemple, l’afany de superació, d’intentar superar-te tu mateix, que, facis el que facis, et plantegis com ho estàs fent de bé i com pots fer-ho millor. Facis el que facis, sempre pots fer-ho millor. Tothom sempre pot millorar. Si algú té alguna dificultat qualsevol, alguna discapacitat, per exemple, pot superar-se amb l’esport… Si utilitzes cadira de rodes, per exemple, i jugues al tennis, al tennis la pilota sempre és a terra, si tu l’agafes molts cops, tindràs més facilitat per recollir qualsevol forquilla o cullera que et caigui a terra al dia següent. En aquest sentit, l’esport també és qualitat de vida. No tan sols en aquests casos. Avui, treballen pare i mare. Hi ha el perill que els nens i nenes no es moguin gairebé mai, pels jocs tecnològics, l’abús de l’oci informàtic i tot això. No hi ha control. A més, un altre problema: on han d’anar a jugar? A les ciutats, s’han sacrificat els espais per jugar a les places. L’espai que tenia jo mateix, al meu barri, a Amsterdam, ja no existeix. Sempre hi havia coses més importants, menys la salut… Amb poc esforç, només pensant una mica, es poden solucionar molts d’aquests problemes… Abans deia que tothom pot millorar, doncs l’esportista, en si, ha de millorar sempre, perquè, si no ho fa, i es queda parat, sempre n’hi ha un altre que li passa al davant.

Per això hi ha els rècords, els reptes tècnics, físics. I això és una cosa sana: no vol dir que has de guanyar, això és una altra cosa. Clar que, si jugues, t’agrada guanyar, però tothom sap que no es pot guanyar sempre. L’obsessió per guanyar és dolenta, i l’esport, tot això, ho té a dins, per això és tan universal, és un fet social, no artificial i, en tots els sentits, és positiu.

Johan Cruyff té de l’esport i de la seva pràctica un concepte que fa referència a la universalitat, l’afany de superació, la integració, la capacitat de perfeccionament en tots els àmbits de la vida…
Però, com passem d’això a l’apassionament, a la passió absoluta per un club determinat?
És que hi ha molts més problemes de caràcter social. Per exemple, si l’esport és tan gran, cal mirar-s’ho amb un desig de millora… La gent, a part, vol sentir-se formant part d’alguna cosa –clubs, partits polítics…- i, d’altra banda, hi ha aquells que gaudeixen fins als extrems –jo crec que un extrem sempre és dolent. Mai no s’ha d’anar a l’extrem, perquè si tu vas a l’extrem no tens cap més espai per entendre a l’altre. I no vol dir que la raó la tingui l’un o l’altre. Jo crec que, més aviat, has de quedar-te al mig, més o menys, i aprendre l’un de l’altre. Això es veu, també, cada dia, a la societat… En l’esport el reglament està bastant fet, bastant definit, tot i que també és part del joc intentar passar-ne una mica, quan es pot, però en la política, per exemple, no poden ni discutir, no deixen ni acabar una frase a ningú, quan un respira un moment entre frase i frase, l’altre ja s’hi posa. En comptes de parar-se a escoltar i pensar, per exemple, en allò en què tu potser no hi havies pensat. Només vas millor si estàs obert a escoltar, no a dominar l’altre. I això és el que caldria fer per educar els nens avui dia. La societat hauria d’adonar-se d’aquestes coses. Un altre exemple: actualment es creen icones universals –el Mundial, els diferents jugadors de tot tipus…- però no els ajudem. Si comencen als deu anys, per exemple, i són grans estrelles als vint-i-cinc, en aquests quinze anys no hi ha ningú que els ajudi –ni en els estudis, has de complir els horaris i no et deixen cap marge, encara que hagis de fer una competició, un mundial, una olimpíada, el que sigui, no et deixen fer l’examen un altre dia, no t’ajuden en res, perquè pensen que l’ensenyament són ells i tothom s’hi ha d’adaptar, i com més bon esportista ets, ets més perjudicat, perquè comences més d’hora i acabes més tard. I aquesta és una gent que pot aportar un valor fantàstic a la societat.
No es prepara per a res gent que és molt apta, molt bona, de gran qualitat… Fa pocs dies, tornant d’Holanda, em vaig trobar a l’aeroport dos nois, de quinze o setze anys, d’un equip holandès, que venien a jugar a Barcelona un torneig internacional. Eren les deu de la nit. No es posarien al llit, com a molt d’hora, fins a la una de la matinada, i al dia següent havien de jugar. Home! Mig en broma els vaig comentar que aquest era un horari poc sa… Però no podien venir amb la resta de l’equip, perquè havien tingut feina al col·legi a les dotze del migdia… Eren esportistes amb discapacitats, paralímpics, i no els donaven cap ajut, cap suport…

Si tu ets un esportista de gran nivell és impossible que siguis un ruc, has de ser molt intel·ligent, perquè, si no, no pots fer una cosa que –en el teu camp- pot ser la millor del món. Cal obrir la mirada, sempre, i es troba gent molt bona. Nosaltres, ara, amb la Fundació que tinc –es refereix a la Fundació Johan Cruyff, que treballa per afavorir la integració per mitjà de l’esport- i l’Institut d’estudis, crec que ho demostrem cada dia. I això és, per a mi, una gran satisfacció, per un costat, per a mi com a esportista, perquè alguns deien: ah! tu ets esportista, deus ser tonto… Crec que no és això… I el que he après, potser la qualitat que pugui tenir, és que sé el que no sé… Del que no sé, demano ajuda, perquè sé que no en sé. Quants n’hi ha d’aquests?…

entrevista johan cruyffÉs que gairebé ningú no accepta saber el que no sap…
Doncs n’hi ha un munt, d’aquests! Hi ha molta gent amb una forma de pensar totalment diferent a la nostra… Ja hi estic d’acord amb què esportistes, artistes i tots aquests fan servir la part dreta del cervell, mentre que a col·legi volen omplir la part esquerra, que és diferent… Molts cops, estem tancats, en comptes d’oberts. Jo crec que hem d’obrir sempre les coses, les possibilitats, les perspectives. Aleshores veus unes diferències enormes… I els polítics, els últims de tot! Què està passant ara a la societat espanyola? No hi ha res més, la corrupció, la sentència de l’Estatut… Jo, mig en broma, havia comentat: però l’Estatut té a veure amb un partit polític concret o no? No és alguna cosa de Catalunya en general, al marge de qui mani a Catalunya ara, o demà, o demà passat? És de tota Catalunya… Com pot ser que, aquí, tots els partits tinguin una opinió diferent? I des de Madrid, igual. Hi ha qüestions prou importants en què hi hauria d’haver unitat, en tots els sentits… Si hi ha una crisi com l’actual, com s’han de criticar els uns als altres? Cal respectar els qui en saben dels temes claus, no qüestionar-los per raó de partit…

Ara, al Barça sí que n’hi trobes, d’unanimitat, al marge d’ideologies…
Ara sí, mentre que durin els triomfs… Però si mireu la premsa d’aquests dies, sembla que la nova junta no estava d’acord amb res de l’antiga junta… Com s’entén la unanimitat en l’opinió pública, més enllà de detalls tècnics?… És l’esport. Això és l’esport. Nosaltres –els holandesos- vam perdre una final, al 74, contra Alemanya, i jugàvem de fàbula. I vam ser els perdedors. L’esport és molt més gran que això. Hi ha molta gent en el món que estan d’acord amb el Barcelona perquè juguen al futbol que a ells els agrada. No és només guanyar. És important guanyar, però és secundari, perquè mai no es pot satisfer a tothom, si només guanya un equip… El fet és que ha de ser una cosa excepcional… I l’esport té, també, un poder polític enorme, perquè després del Mundial a l’Argentina, l’Argentina va obrir-se. Amb les olimpíades, el mateix. Després d’una olimpíada no pots tornar a tancar les fronteres. L’esport és molt més fort que qualsevol cosa. I més sa!

Tu veus el Barça com a símbol –o intent de símbol- de tota Catalunya?
Tothom sempre vol pertànyer a alguna cosa. I el Barcelona, pel seu passat, per la seva història… A l’època de Franco, lògicament, on podies associar-te? On podies fer sentiment de comunitat, fer pinya, sense que passés res? Doncs al Barça, és clar. “Més que un club” podia voler dir moltes coses, lògicament… Més que un club de futbol, perquè hi ha bàsquet i totes les altres coses, i més que un club pot voler dir coses sobre Catalunya… El Barcelona pot ser la bandera de Catalunya, però també de la ciutat de Barcelona… Tots tres tenim prou edat per comparar la Barcelona del 74 amb la del 92… No hi ha punt de comparació! En el que s’ha fet, en la qualitat de vida! La projecció que s’ha fet, de la ciutat, de la gent, després de l’època de Franco, ha estat formidable, per a tothom ha representat descobrir alguna cosa nova. Catalunya ha fet un avenç enorme. I amb el futbol, amb el Barcelona, igual. I això ho pots fer contínuament, al dia, amb la tecnologia moderna, comunicant-te amb tothom. I el Barça ho ha fet molt bé. I encara es pot millorar més.

Des d’una perspectiva internacional, fora d’Espanya, predomina la vinculació amb aquests símbols o l’aspecte esportiu?
Jo crec que l’aspecte polític és el menys significatiu. Problemes polítics n’hi ha per tot arreu, ja en tenen prou amb els seus… Bàsicament, és l’aspecte esportiu. I el que el Barcelona ha fet molt bé, i li dóna prestigi internacional, és el pacte amb Unicef. A part dels resultats amb el futbol, l’èxit més gran, arreu del món, ha estat la sensibilització per mitjà de la col·laboració amb Unicef. Això són coses importants. D’això n’estic molt orgullós, per haver-hi treballat…

Això té a veure amb la teva idea de la direcció per valors…
Sí, perquè és el mateix que dèiem abans. Resultats sense qualitat no tenen sentit, el mateix que qualitat sense resultats. S’han de combinar. I el Barcelona ho fa, això. Per què a tothom li agrada? Primer, perquè guanyen. Després, per la forma de jugar. I també perquè estan fent una obra social amb Unicef.

Hi ha, en això, algunes coses molt meves, molt personals. No perquè ho hagi estudiat, sinó perquè tota la vida ho he viscut: una cosa, el futbol –la qualitat del futbol-, i una altra cosa és que crec que si tu fas alguna cosa per a tu, has de fer alguna cosa per als altres –són ja molts anys de Fundació- en algun sentit, d’alguna manera.

Ara, és molt important l’educació per als esportistes. Aquest món de l’esport és tan gran avui que no hi ha cap polític que el pugui gestionar, ni cap empresari o gent de negocis… És un negoci molt difícil, perquè hi entren les emocions, i això és molt difícil d’organitzar. Has de ser-hi a dins. Tota la meva vida he viscut en aquest món, i encara sóc dempeus per fer-ho així. Després, tot el que és màrqueting en el futbol, es pot dir que gairebé ho he iniciat jo, sobretot a Europa. Vaig aprendre molt quan vaig ser tres anys als Estats Units –jugant allà-, i amb el Madison Square Garden hi vaig aprendre molt… Ara, de coses econòmiques o jurídiques no opino, perquè no en sé. Ara, sí del joc, de fer que a la gent li agradi tenir un entrenador amb cara i ulls, no un que provoqui o que cridi, algú que sigui un senyor, que sàpiga pensar, que hagi viscut circumstàncies diferents, que conegui realitats diferents, com Guardiola, que no ens en podem queixar en cap sentit, que ho està fent molt bé. Això pel que fa a l’aspecte tècnic. Pel que fa al social, Unicef. I també el que estan fent amb la Fundació del Barcelona, en què també ajudo i aporto. S’ha de dir que el Barcelona ha fet una obra social fantàstica a tot arreu. I amb el màrqueting s’han aconseguit ingressos per poder participar en el futbol mundial en el nivell més alt possible. I amb això s’ha aconseguit projectar no només el nom del club, sinó de la ciutat de Barcelona, que s’ha convertit en un gran centre d’atracció turística, l’únic gran centre turístic que continua creixent… Perquè si tu vius on sigui i compres una samarreta del Barça amb Unicef, estàs fent promoció de Barcelona i de Catalunya.

entrevista johan cruyff… Sí, però… I els diners que es paguen pels fitxatges, pels traspassos, amb crisi o sense? És un preu just, o és desmesurat i irracional?
És complicat. El tema financer no és el meu… Hi ha coses que cal fer per als clubs, però. Ara, la crisi no ve d’un dia per l’altre, sinó després d’un procés previsible, i quan ningú no sap què ha passat, es parla de crisi… Es podia haver evitat, evidentment. Hi ha culpables molt importants, que estan a anys llum de l’esport… Ara, la veritat, si jo fos president d’un club mai no pagaria això, menys en moments difícils econòmicament per a tothom, ni tampoc no ho cobraria, des del meu punt de vista i des de la meva situació… Perquè nosaltres, a Holanda, des de fa més de trenta anys, els professionals del futbol hem fet un conveni per deixar el 30% dels guanys en un fons, lliures d’impostos. Jo estic jubilat des dels quaranta anys, i estic cobrant d’aquest fons, cobrant el meu propi diner –quan els cobres, sí que en pagues, d’impostos-. No hi ha ningú, a Holanda, de la meva edat, que tingui problemes financers. Va ser un gran encert del govern holandès. Jo seré jubilat del tot d’aquí a un any i mig, als seixanta-cinc, i hauré cobrat durant vint-i-cinc anys d’aquest fons, del meu propi diner. He proposat exactament el mateix aquí, i m’han dit que no…

I els esportistes tenen problemes financers quan pleguen, no els ajuden en els estudis, ni en això, i en canvi són les icones d’un país… Fixeu-vos que fa ben pocs dies, a Sudàfrica, al Mundial, se m’acosta el president de Bolívia, Evo Morales, i em diu que, des dels deu anys –quan no tenia la més mínima esperança d’arribar a ser president- era seguidor del Barça… I meu! Doncs crec que la societat ha de recolzar les seves icones, perquè la joventut no hagi de veure frustracions en alguns dels seus ideals…

Amb això sóc rebel. He tingut la sort de comptar amb assessors, però també amb una perspectiva una mica més llarga, no mirant només a demà pel matí mateix… És una cosa de la que n’estic orgullós.

Jo mai no acceptaria, però, les grans desigualtats i diferències retributives, però el número 1 ha de cobrar com a número 1, i el 10 com a número 10, ha d’haver-hi equilibri en relació amb el treball.

Johan Cruyff reitera la seva visió d’una societat que no aprofita del tot les possibilitats que hi ha en la gran majoria de les persones, i que, potser, no ha acabat de digerir prou bé alguns dels canvis de l’actual estructura social, i això es reflecteix en els processos d’aprenentatge, en la formació…
Havíem après als carrers, a les places –jo vaig aprendre així a jugar al futbol…- Els nens tenen ara moltes menys possibilitats. Ens formàvem amb els nostres anhels, il·lusions, jocs, rialles, i establíem els nostres reglaments… Això incentiva la imaginació. I el plaer. Ara els nens no ho tenen, tot això. Espero que hi hagi un canvi significatiu, i que hi hagi joves preparats per enfrontar-se a les tasques importants. Les noves generacions tenen altres mentalitats… Perquè, com pots pretendre canviar la Diagonal, en moments de crisi, i encara menys preguntant-m’ho a mi, que no en tinc ni idea?… Un cop s’acabi, suposant, puc opinar si m’agrada o no… Cal reconèixer que no en sabem de tot. El pensament ha de ser lliure, sense traves…

Sembla que es tracta d’un home honest, sincer, que, des de la seva situació, llença una mirada neta, oberta, lliure i prudent sobre el món… I, sense que estigués previst, també en aquest cas el nostre entrevistat deixa entreveure una percepció molt coincident en el lliurepensament…
Com viu un jove holandès, procedent d’un país en aquell moment progressista, l’arribada a l’Espanya franquista? Quina sensació li resulta més sorprenent?
Ah! La llibertat, lògicament. La falta de llibertat! Jo sempre he parlat així i, és clar, automàticament sempre hi havia dues parts, els que hi estaven d’acord i els que deien que aquí, això, no es podia dir. Sempre he dit el que penso, tota la vida, sense pretendre fer mal a ningú, però dient el que pensava, sempre! I això no vol dir que sempre tinguis raó, perquè la raó pot estar a més d’un lloc, en un o l’altre, i enmig dels dos… M’ho he passat molt bé aquí, sinó no hi seria tants anys… A mi en va fitxar l’Armand Carabén, un home molt coneixedor de la política i de la societat catalana. Era advocat, economista, en aquella època parlava ja cinc o sis idiomes –ara tampoc no és que n’hi hagi gaires, així!-, un home de visió molt ampla. Em va servir molt trobar persones d’aquesta mena, amb molta capacitat per tenir una idea del món i de la vida oberta. Vaig aprendre molt, sense sentir-me obligat a quedar-me amb una visió o una altra. Va ser una sort.

T’ocasiona alguna molèstia la popularitat, el fet que et reconeguin i et demanin autògrafs, per exemple –n’hem de demanar un per a un amic, per cert…-
No, en absolut, perquè si et molesta no pots estar en aquest món. A més, jo sempre he anat per lliure…

Per anar acabant, què recomanaries als nostres lectors més joves?
Que has de tractar de mirar de millorar-te. Tothom té algun espai per millorar. En comptes d’estar tres hores al dia amb les màquines informàtiques, dedicar una mica de temps al treball físic, esportiu. Cal moure el cos i formar-se de manera sana. No passis la responsabilitat als altres –a la Hisenda…- perquè et cuidin quan estiguis malalt per obesitat, per exemple… Tu pots reponsabilitzar-te de tu mateix, de la manera de fer les teves coses, d’ensenyar als teus fills. I això no té a veure amb els estudis, sinó amb una certa idea de l’autonomia personal…

ComparteixShare on Facebook185Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0