Història d’un pare sense arguments – o només amb arguments futbolístics

futbol educacioMai no he fet referències futbolístiques a les meves filles. M’agrada veure el futbol amb els amics o, si el partit s’ho mereix (ha de ser del Barça o de la selecció espanyola i en moment important de la competició) el puc veure de forma més o menys atenta.

L’any passat, un dia, no sé si el dia després que el Barça guanyés la Copa del Rei, o la Lliga, o la Champions, o al Madrid, les meves filles van tornar de l’escola cantant l’himne del Barça. Em vaig quedar bastant sorprès i em va donar motius per pensar.

No només cantaven, sinó que, a més, se sabien el nom d’alguns jugadors (“oi que el Messi sempre guanya papa?”) i, per si això no fos poc, també deien que el Madrid és un “rotllo”. Comencem a anar malament…

He de reconèixer que, quan veig un partit de futbol, sóc capaç de cridar-li a la caixa tonta: uix! Goool! I coses així. Crec que mai no se m’ha escapat cap paraula mancada de respecte, o potser gairebé mai. Tot i això, no deixo de pensar que ben bé som una mica grotesques les persones, doncs desfermem i mostrem emocions per tonteries com ara el futbol, però sovint, quan ens cal mostrar-les amb les persones que ens envolten, ens enroquem i ens fem els gèlids.

Ara bé, una cosa és que jo ho faci, l’altra que unes criatures de quatre anys tornin de l’escola amb aquesta pàtina d’irracionalitat que ja té el seu pare… Un sempre pensa que l’escola sabrà gestionar millor aquestes coses, però és que l’escola forma part d’aquest món. Sembla ser que aquell dia més de la meitat dels seus companys anaven amb una samarreta del Barça i, a l’hora de la classe de música, la mestra va reconduir-la cantant l’himne del Barça… I ja se sap, l’eufòria dels companys faria la resta…

Les conseqüències d’això, educativament parlant, no sé quines seran. Jo m’esforço a explicar a les meves filles allò inexplicable: que no, que el Messi no guanya sempre, que quan ho fa és tot l’equip que guanya junt; que ser del Madrid no és un “rotllo”, doncs hi ha molta gent que és del Madrid i que s’ho passa bé; que no som d’un equip o d’un altre, sinó que ens agrada més un que l’altre; que el futbol és divertit si juguen bé, no només quan guanya l’equip que t’agrada… Però crec que encara no m’entenen, o que la capacitat dels meus arguments més o menys racionals per convèncer-les està a anys llum de la intensitat plaent que els produeix compartir amb els seus companys d’escola aquesta passió inicial.

D’altra banda, des d’aleshores he vist dos partits de futbol amb elles. Tenen quatre anys –són bessones – i és una mena de suplici divertit. Com que només miro partits relativament rellevants en la trajectòria esportiva del Barça, el contrast entre la seva mirada i la meva és realment gran.

El partit amb l’Arsenal va ser fàcil, doncs hi va haver gols de seguida i vam poder fer una mica l’animal cantant algun gol. Com era entre setmana i al dia següent s’havien de llevar d’hora, a la mínima que vam tenir ocasió –pobres…!- les vam enredar i els vam dir que el partit s’havia acabat quan la pilota va sortir fora del camp.

L’altre partit que vaig veure amb elles sí que va ser un exemple molt poc pedagògic. Vèiem el Barça-Inter de Milà:
– papa, aquest és el Messi?
– no filla, és aquest que porta la pilota ara – canvi de plànol i passi del Messi al Xavi,
aquest?
– no, ja us avisaré quan torni a sortir.

Després d’una estona, realment poca estona, tornem a la conversa:
– Qui són els de blanc? els del Madrid?
– no, són els de l’Inter, juga el Barça i l’Inter. – En aquell moment el locutor parla de l’equip contrari i diu que el Milà està ben posicionat a sobre el camp…
– Papa, aquest senyor diu que juga el Barça amb el Milà…
– si, l’Inter de Milà…

La cosa ja es veia que no pintava bé. Per a pares que no han passat encara per aquesta experiència els recomano fer una classe prèvia al visionat del partit, doncs sobre la marxa és bastant difícil sortir-ne airós. I va continuar:
– Papa, oi que no la poden tocar amb la mà?
– no, només la pot tocar amb la mà el porter.
– ¿qui és el porter?
– aquest de la samarreta verda i els guants.

La pilota va de banda a banda del camp i es veu l’altre porter… En aquest moment m’avanço a les preguntes inquietes de les meves filles i els anuncio que aquell de la samarreta taronja i guants és el porter de l’altre equip i també pot tocar la pilota amb la mà.

Passa una estona i fan falta a un jugador del Barça prop de la porteria de l’Inter. En Xavi agafa la pilota amb la mà i la col·loca. Moment de tensió. Qui xutarà? Farà un passi? O un xut directe? La tensió s’esvaeix:
Papa, perquè agafa la pilota amb la mà, oi que no es pot fer?

Gran sospir reflexiu. Mentre intento explicar les normes del futbol d’una manera que em sembli comprensible per a la seva edat, em pregunten:
– qui és aquest que va de groc?
– l’àrbitre, que vigila que juguin bé sense fer-se mal, o avisa quan la pilota surt del camp…
– és el professor?
– si, més o menys…
– però no era el Guardiola el professor?
– ?!?

No sé com me’n vaig sortir d’aquesta, però la cosa no pintava bé. Ni elles entenien res del que passava, ni jo tenia arguments per ajudar-les. Ara bé, l’estona que vam estar mirant la televisió – uns vint minuts – s’ho van passar prou bé. Passada una estona es van avorrir i van començar a jugar entre elles, així que vaig poder deixar de suar la gota freda…

Encara tinc pendent fer una reflexió personal sobre com abordar educativament el tema del futbol, tot i que intueixo que no és possible…

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0