El futbol: una religió fins i tot per a ateus

futbol mitjans comunicacióEl llibre pòstum de Manuel Vázquez Montalbán, editat a cura del seu fill, Daniel Vázquez Sallés, girava a l’entorn del futbol, que definia com a ‘una religión en busca de un dios’. A la presentació del llibre a Madrid -entre d’altres, parlava Jorge Valdano- es va repetir molts cops que ja el 1968, a Triunfo, MVM havia teoritzat sobre la frase segons la qual el Barça és més que un club. Més tard, he anat resseguint textos de l’amic, que va morir a les acaballes d’octubre de 2003, quan jo exercia com a comissari d’una exposició sobre les moltes cuines de Vázquez Montalbán. Vaig trobar fragments de veu –d’entrevistes radiofòniques- on deia que una persona pot canviar de casa, de parella, de partit polític, de religió… però gairebé mai d’equip de futbol. M’ho han confirmat els seus amics –Sergi Beser (que va morir el gener de 2010), Joaquim Molas, Joaquim Marco, Paco Rodon- que sabien que, ja en temps de lluitadors universitaris, parlaven de Marx i de Lenin, sí, però també de Kubala i de Samitier, i de Biosca i de César, segurament el cap més útil que ha tingut la Nació catalana, tan escassa en filòsofs solvents.

Si faig esment de MVM és perquè crec que va ser el Virgili que reclamava Dant a la Divina Comèdia per a una comèdia molt menys divina, i molt més mal escrita, com va ser la història (crec que inacabada) de la transició política a Catalunya. Catalogat sempre com a persona d’esquerres, Vázquez Montalbán ens va obrir la porta a dues passions que no entraven en els manuals revolucionaris del ‘camarada’ Mao o de Marta Harnecker: la gastronomia i el futbol. La publicació, el 1976, de L’art de menjar a Catalunya va ser, com reconeixia en el marc de l’exposició esmentada Ferran Adrià, un fet de conseqüències força saboroses i crec que saludables. Si MVM va aprendre a cuinar a la presó de Lleida, gràcies al pres comú que va acabar sent la base de l’amic de ficció de Carvalho, Biscúter, la passió pel futbol, en general, i pel Barça, en particular, ve de lluny. (Per cert: no hauríem d’oblidar que tot un Gregorio López Raimundo, sastre a Tauste, va emigrar cap a Barcelona perquè volia ser a tocar del seu club, que era el Barça. Més tard, i quan vivia clandestinament a Barcelona, el gran dirigent del PSUC va voler anar un dia al Camp del Barça, malgrat les consignes de prudència que li havien estat imposades).

Jo, des de menut, vaig ser del Barça: el nostre adversari-enemic no era, aleshores, el Reial Madrid sinó l’Español. Alumne com era dels jesuïtes de Sarrià, que estaven ben relacionals també amb el ‘Real Club Deportivo’ blanc-i-blau, ens portaven sovint al camp dels periquitos… fins que m’hi vaig negar, raó per la qual vaig ser castigat. Que ara el camp de l’Espanyol, ja amb ‘ny’, sí, però encara ‘reial’, estigui a Cornellà, ciutat on he viscut 34 anys, em trenca la meva adhesió cornellanenca. De Madrid estant, assajo una complanta per una ciutat que vol ser de primera, però que acull un equip que vol ser de segona.

Sóc dels temps de Joan Manuel Serrat. I si he estat sempre un mal col·leccionista, només vaig arribar a col·leccionar amb constància els cromos del Barça. La meva passió per César Rodríguez la vaig poder concretar més tard en un llibre sobre onze jugadors mítics del Barça. Vaig triar César: m’entrevistava amb ell al bar de l’Hotel Princesa Sofía. Un dia César es va presentar compungit perquè havia sabut que jo militava en un partit que aspirava, ai las!, a saber-se ‘comunista’ i ell havia arribat al Barça com a joveníssim amic del Régimen de Franco. Li vaig dir que no es preocupés, que havíem d’aprendre a conviure amb memòries de signes diversos i que jo l’havia admirat sempre…

Una de les anècdotes que van marcar la meva joventut va ser la possibilitat de veure jugar junts Di Stefano i Kubala. Era un estiu, quan semblava que tots dos jugarien al cap de poques setmanes al Barça, i participaven plegats en un partir de Festa Major al camp del Masnou. Nosaltres, estiuejants d’Ocata, hi vam anar i, encara avui, em miro amb nostàlgia la mà de l’encaixada doble amb els dos paradigmes de futbolistes de fora de la Península que van marcar l’itinerari del Barça i del Real Madrid.

He dit que era alumne dels jesuïtes de Sarrià, un dels col·legis de la part alta de Barcelona més ben dotats de camps de futbol. Cada dia, a l’hora del pati, jugàvem. Jo sempre era la torna, l’últim dels ‘triats’. Segur que un psicoanalista (en nòmina de diner públic) divagaria sobre els traumes subsegüents al fet d’haver estat nou anys –9: de preparatòria a Preu!–, jugant sempre de destorb, sí, però jugant sempre. (Fa poc vaig publicar un conte amb el títol: ‘El meu únic gol’, que vaig marcar un hivern en un camp a tocar del càmping de Port Lligat, en una circumstància anímica de gran tensió per a mi)…

… les coses, però, van com van. I vaig acabar fundant un club de futbol, que es deia ‘el quinto X’, que era un equip fet amb jugadors dolents de veritat (dolents, s’entén, com a futbolistes) i que havien de plegar si començaven a jugar bé. Com que el pare era impressor a Gràcia, i ens deixava manipular caixes i màquina de proves, vàrem arribar a imprimir un Himne del Club dels Dolents del ‘Quinto X’. Això ens va permetre jugar no sé quants partits de competició…

No he estat mai soci del Barça: anava, però, al Camp Nou convidat per l’amic Ernest Udina (q.e.p.d.). I si el 1950, un estiu, a Ocata, amb un aparell de ràdio enorme, vaig anar seguint les retransmissions del Mundial de Maracaná, sempre més, des d’aleshores, he llegit, als diaris generalistes, les cròniques dels partits de futbol. No m’agraden, en canvi, els diaris exclusivament esportius… que només compro d’ençà que, des de fa més de set anys, visc a Madrid, quan el Barça guanya a l’equip del Bernabeu.

Amb l’Urruti vaig ser als camps de refugiats saharauís a Tinduff. Havia estat, al Parlament, un dels cofundadors del grup ‘Pau al Sàhara’ i ens anava molt bé que, amb l’excusa que fos –en aquest cas era una nova penya blaugrana al cor del desert algerià- poguéssim portar gent socialment reconeguda. I si qui inaugurava la penya era el directiu del Barça i company de feina parlamentària, Jaume Sobrequés, la presència d’Urruti era tot un estímul: veure jugar descalços, en un camp de rocs, els 22 futbolistes… et posava la pell de gallina.

El futbol català ha tingut la sort de comptar amb alguns excel·lents ‘predicadors’ i/o periodistes. Vull destacar Valentí Castanys, amb El Xut que, ja en temps de Franco, es va haver de dir El Once. Més tard, he estat un ‘fan’ (i amic) de Joaquim Maria Puyal, ara doctor “honoris causa” de la Rovira i Virgili. La persona, però, a qui crec que tots devem un homenatge –i una reparació- és el periodista i fotògraf Morera Falcó, que publicava a El Correo Catalán, tots els dimarts -els dilluns al quiosc només hi havia La Hoja del Lunes- una secció que es deia ‘Bajo la piel del estadio’. Morera Falcó va escriure un llibre-denúncia contra J.L. Núñez explicant les irregularitats anteriors a la seva elecció com a president del Barça. La resposta va ser duríssima: va ser obligat a deixar la secció del diari i ‘algú’ va comprar l’edició del llibre de Morera Falcó. És una d’aquelles injustícies que exigeix, des del món del futbol i de la resta de la societat, una reparació.

————–

Acabo. Els darrers set anys els he viscut a Madrid. A tocar del camp de l’Atlètic de Madrid. A la Villa y Corte, la millor manera de ser antimadridista és associar-se amb els de l’Atlètic de Madrid. I per això ens entenem tan bé. Em passo la vida escrivint papers ‘contra el equipo blanco, que un año más se queda en blanco’, o revelant que ‘ Florentino Pérez ha fichado a la duquesa de Alba para que su equipo tenga algún título y un poco más de belleza’, i altres bajanades. La veritat, però, és que el futbol de les multinacionals em comença a decebre. Tant que dono suport a un equip de jugadors de quinze anys, del meu barri madrileny: el de l’Arganzüela, que participa cada any en l’Eurofoot, competició internacional juvenil que es juga a Vinyeux, que és a la Bretanya, amb representants de vint-i-cinc països més. Hi trobes més vida i més energia que entre els ‘galácticos’. Com que em temo, a més, que la presidència de Sandro Rossell serà un desastre per al Barça, no sé si el meu futur d’afeccionat seguirà uns altres camins. Chi lo sa!

ComparteixShare on Facebook1Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0