Carrusel deportivo (o Futbol des del melic)

Als anys setanta, un diumenge a la tarda, una de les pitjors idees que podies tenir era fer un viatge de tornada a Barcelona, en autocar -cotxe de línia, se’n deia aleshores. Una experiència d’aquelles que queden impreses a la memòria, plenes de detalls que, amb el temps, han adquirit un significat que les ha fet extensives, extrapolables, malgrat jo mateixa, perquè implicaven tots els sentits -inclosos el sentit comú i el sentit de l’equilibri:

La carretera, d’un traçat molt millorable amb més revolts i altibaixos dels necessaris; una mescla d’olors imperdonable -de gent, de seients d’escai reescalfats pel sol, de carburant mal combustit i del Farias que el xofer duu als llavis i torna a encendre -tossut- per tercera vegada. El jovent baladrer del campament de la OJE, al fons del vehicle, [des]entona cançons que podria estalviar-se, en favor de la tranquil·litat de la resta de passatgers. El gat, que duu -amagat dins un cistell- la família del costat, miola la seva cançó protesta, atabalat. Un nen, al seient del darrera pregunta “¿Ya llegamos?”. El pare, pecant d’imprudència gairebé temerària, però amb la suposada voluntat d’escurçar el capítol- contesta que sí. A partir d’aquí la dolça criatura comença una monòtona canterella que s’allarga ad infinitum “¡Ya-lle-ga-moooooooos! ¡Ya-lle-ga-moooooooos! ¡Ya-lle-ga-moooooooos! (…)” El conductor engega la ràdio poc abans de l’inici del partit: Una veu cridanera dins un pot de llauna relata els detalls de l’esdeveniment principal de la jornada esportiva, amb connexions esporàdiques a altres partits, i amb resultats per als jugadors de la travessa…

Era impossible no marejar-se.

No existia Catalunya Ràdio -ni tan sols Ràdio 4- i desconec què feia en aquella època Joaquim Maria Puyal. El que és segur, però, és que encara ningú no deia bimba ni esfèrica; a totes les emissores el terme emprat era pelota i balón -sense més variacions. El futbol dels diumenges a la tarda ha quedat indestriablement lligat al “¡Ya-lle-ga-moooooooos!”, a la barreja d’olors, a l’autocar, al seient de plàstic que s’enganxa a la roba i a la pell… Des d’aleshores -si ho puc evitar- no viatjo en autocar i, òbviament, no escolto partits de futbol a la ràdio -per molt Puyal que hi hagi. Amb tot, reconec que d’aleshores ençà hi ha hagut millores, sobretot, als autocars.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0