Brasil i la Copa: quatre píldores

futbol brasilAgafi uns quants mitjons, preferiblement nets. Posi’ls l’un dintre de l’altre i, quan la bola acabi tenint unes dimensions acceptables, pari. Surti al carrer, avisi uns quants amics, busqui una plaça o descampat i comenci a jugar. Qualsevol carrer també serveix. Amb això n’hi ha prou. Aquest és el gran secret de la popularitat del futbol a Brasil. No costa un cèntim i tothom hi pot jugar: rics i pobres, blancs i negres, i també els indis.

Diuen que el futbol és l’únic esport en què el peix petit pot menjar-se el gran. No és ben bé cert, perquè el tennis, de tant en tant, ens ensenya que el jugador número 139 de la llista elimina del torneig el número 1, i segurament trobaríem altres exemples. Però bé, en qualsevol cas, aquesta sentència referida al futbol agrada molt a Brasil. Tot el que surti de la norma agrada molt aquí. I és que aquest país de dimensions continentals, durant la major part de la seva història s’ha vist confinat, per pressions externes i demèrits propis, a fer d’espectador i comparsa del joc que repartien altres països i regions, primer des d’Europa, després des dels EE.UU. És en aquest sentit que aquest gegant s’ha comportat com un petit. Fins avui, quan sembla que ha aconseguit sortir del seu ostracisme, millorar la seva qualitat de vida i fer sentir, amb veu pròpia, allò que creu i sent sobre el que sigui: el president Lula opina sobre qualsevol cosa, diu el que pensa i com ho pensa, davant l’astorament del ciutadà brasiler, més acostumat a parar l’orella i acatar les decisions de fora que a expressar-se i decidir. El futbol era, fins fa molt poc, pràcticament l’única manera que Brasil tenia d’aparèixer a l’escena internacional, i això només cada quatre anys. Per això es va inventar la frase o Brasil é o país do futebol, de significat enganyós. Els brasilers, que se sentien poc importants, relegats al seu samba i al seu carnaval de consum principalment intern, deixava sempre una nota memorable quan tenia la pilota als peus. Brasil és pentacampiona del món – a l’espera dels resultats de la present edició – i tot plegat fa que aquest torneig li sigui molt familiar. Del mateix campionat, els espanyols n’hi diuen “el Mundial”, una denominació del tot objectiva; els brasilers: “la copa”, així, sense més – a copa –, aquest és el grau d’intimitat que aquesta cita els desperta. Així és com tradicionalment han aparegut de portes enfora.

Fa un parell de setmanes vaig rebre un email que m’informava de la postergació d’un seminari que s’havia de celebrar a la Universitat Federal de Pelotas (Estat de Rio Grande do Sul) el dia 15 de juny. Malauradament, aquell dia era l’estrena de la seleção a la Copa de Sud-àfrica i, atenció (!), les portes de l’Institut de Sociologia i Política, un organisme públic, estarien tancades, perquè els funcionaris es quedarien a casa, o anirien a un bar, a veure el partit. Quan la seleção juga, Brasil s’atura. Seria el millor moment per fer la revolució.

Segons la constitució, Brasil és un país laic que ofereix llibertat de culte als seus ciutadans. Aquesta llibertat es correspon amb una gran diversitat de religions, que professen la majoria de la població. Des del catolicisme, passant per l’espiritisme, l’umbanda, el candomblé, fins a les creences indígenes, la població de Brasil és majoritàriament religiosa. Cal buscar molt per trobar algú que es declari obertament agnòstic o ateu, i fins i tot en aquests darrers casos les persones, en aquesta part del món, es mostren molt més obertes als fenòmens i experiències sobrenaturals que a Europa, que en aquesta matèria no deixa de ser una excepció. Si, a més, tenim en compte que algunes de les paraules més pronunciades per als brasilers són emoção, coração, paixão e Deus, ens adonarem que la racionalitat, en aquest país, no és el fil de la navalla que talla el bacallà, és un factor més, important, però sense exageracions. En aquest context, el futbol es presenta com un altre ritu, i els asseguro que quan juga la selecció en alguna de les eliminatòries del Mundial, ja sigui el primer partit o la final, a Brasil és festa nacional… i de guardar.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0