A l’esquerra, a les esquerres, en plural…

Ara que s’apropen eleccions n’hi haurà d’aquells que diran que res no val la pena. Que tots són iguals. Que, vés-per-on, ara com ara, tots poden anar a can pistraus, o a prendre per allà, o a fer la mà –que dirien els valencians- I és que la memòria és fugissera. I la memoria històrica –que maldem per no malmetre- encara més. Perquè fa por. Fa por, no. Perquè la por és el contrari de la llibertat. I aquest –vés-per-on- també és un espai de llibertat. Aquest és un espai, ara que parlem de futbol -per primera vegada- en el qual tenim prou clar que no tots són iguals. I que, malgrat tot, malgrat les nostres pors_-no havíem dit que no? que de por, ni parlar-ne?- malgrat les nostres incerteses –afortunadament!- no tot ens és igual. Per exemple, recordem un president del Barça, el president Sunyer, republicà i catalanista, afusellat pels feixistes. No n’hi ha cap altre. Recordem, perquè aquesta és una societat –afortunadament!- plural i diversíssima, un altre president del Barça que és del PP. I aquest és un partit fundat per exministres del qui va fer executar l’altre president. I tots són del mateix equip. Exministres que, al 1963, per exemple, pertanyien a governs en els quals es feia executar persones -com Julián Grimau- sense cap delicte de sang, tan sols per opcions polítiques…

Però som en una societat plural, que gairebé –la cultura de la imatge és efímera- no recorda que algú va prendre la decisió de fer marxar els soldats de l’Iraq, poc temps després que alguns altres saltessin d’alegria i d’il·lusió, a les Corts, quan el seu cap –de trista memòria- va decidir dur a terme els acords de la foto de les Açores. Entre els que saltaven hi havia alguns que deien que això faria baixar els preus del petroli (una de les germanes Palacio, la que encara és viva)- Mentre, en Bush pare deia que la política exterior dels Estats Units no podia dependre del nombre de manifestants de Barcelona… N’hi havia que volien fer el transvassament de l’Ebre, i d’altres que, així que van poder –poder accedir a un mínim de poder-van defensar l’Ebre –lo riu és vida!, i encara és viu!- i van acabar amb aquell pla hidrològic que, segons l’Arias Cañete havia d’imposar-se por cojones… N’hi ha que volen aïllar Cuba, i n’hi ha que treballen per alliberar els pocs presoners de consciència d’aquella illa d’un somni perdut i mal interpretat. Però que els alliberen, en comptes de castigar-los. N’hi ha que van fer reduir les beques universitàries. I altres que les han ampliat històricament. Com les pensions més baixes, incrementades com mai, al marge de les reduccions imposades pels mercats. Però que també s’equivoquen…

I tant! I s’equivoquen molt! Es creuen que no hi pot haver més que una versió del mercat –i això afecta totes les esquerres, les tres- quan sí que n’hi pot haver d’altres. I aquest és el principal problema. Perden la il·l·usió poètica de la construcció dels espais de llibertat, que no és més que una projecció realista d’allò que també pot ser: una economia no sotmesa als banquers i a les grans multinacionals. No tothom pot permetre’s el luxe de ser sempre prou agosarat. Per molt que es digui. Cal acceptar el paper de fer pedagogia de la possibilitat de poder viure i ser feliços –molt més feliços!- tenint menys coses. I això no és cosa fàcil. Però és cosa sèria. I que pot ser.

I… a més, aquestes esquerres nostres no poden tenir mai un mateix projecte d’articulació de la vertebració administrativa de l’espai territorial. Perquè som de més d’una identitat –afortunadament!- Tenim independentistes que són de l’Espanyol. I gent del PP que és irrenunciablement del Barça. Alguns que no volem que les dones hagin d’anar tapades en nom de cap principi religiós o comunitari. I d’altres que creuen que són elles les que trien. I, molt sovint, discutim. I, mentre, els banquers, que tots voten el mateix, rieun i riuen, quan tenen la plasmació concreta del seu projecte: l’antipolítica! – Ells ja en tenen prou amb els seus despatxos, els seus comptes, els seus paradisos fiscals.

Tenim unes esquerres massa suaus, massa febles, massa dèbils. Perquè responen a la feblesa, a la debilitat i al que alguns potser pensen que és suavitat de tots nosaltres. Però no és el mateix. Podem, si volem, saber qui som, actuar amb fermesa i criticar el que calgui –com les mesures econòmiques, com la llei d’Educació de Catalunya-, però sabem la resta de la història. Sabem què som. Que som molt diferents. Que n’hi ha d’un equip, de l’altre i de l’altre. I que, malgrat tot, som amics. Mai no perdrem aquesta memòria, que no és històrica sinó vital. La dreta sempre va junta. La dreta ho té clar. Les esquerres no sempre saben explicar-se. La dreta, sí. Perquè té tot el poder econòmic, financer, mediàtic. La dreta sempre té aquest poder. El poder econòmic sempre és de la dreta. Que el polític, el que sigui, estigui sempre a l’esquerra. A les esquerres. No serà sempre una meravella. Sempre, però, tindrà el punt de partida d’un somni i no tan sols d’un interès. A les esquerres, que és on hi ha el cor. I la sang és roja.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0