Setmana Santa, turisme per a laics

semana santaDes de fa molt de temps, em pregunto per què viatgen tants dels meus amics laics a Espanya en ocasió de la Setmana Santa, la Setmana Santa catòlica de processons, misses, eucaristies, fires, benediccions de vaixells – i en passo unes quantes coses més…

Contràriament als meus amics, no sóc de l’opinió que es tracta de manifestacions innocents o ideològicament «neutres», dels «relicta» per a turistes. Sóc encara menys de l’opinió que es tracta d’un esdeveniment que té una significació per a persones laiques… Ben al contrari: és exactament participant en aquest gènere de manifestacions, de manera completament passiva -ben instal·lats al damunt de la vorera amb la cadira plegable, la càmera digital i una beguda local-, tot dient «just per mirar», que els meus amics laics afavoreixen la recuperació i la normalització d’aquest fenomen religiós i medieval. Insisteixo, també, en la combinació de «normalització», és a dir acceptació, i «medieval», és a dir, social i ideològica. Un veritable còctel d’extrema dreta. No és per casualitat que aquesta setmana catòlica és presentada com un espectacle i, així, la comparació amb el carnaval de Rio no és gratuïta. En els dos casos, el ritual i l’espiritualitat ja no es troben a la superfície.

Però, paradoxalment, aquesta condició subcutània és útil, és l’eina que cal en una Església en jubilació per ensenyar com n’és d’oberta al món i a les seves masses, adreçant-se als no creients, no exigint la fe, en absolut, per participar en les seves festes. Una Església no fanàtica que comparteix la seva «cultura», és clar «popular». És, en efecte, aquest tipus d’eines el que cal a una Església que, tot ocupant sempre un cert poder institucional, perd la seva influència en el ciutadà mitjà. Aquesta Església s’acontenta amb molt de gust amb aquest èxit indirecte, èxit que repara la seva imatge i restaura la seva credibilitat, com el Vaticà ho ha intentat ell mateix perdonant (!) als Beatles i acceptant la qualitat de les seves composicions [1]. Avui, estimats amics laics, l’Església catòlica viu i sobreviu d’espectacles, incloent-hi els seus edificis-espectacle catedrals, esglésies, abadies- i els tresors d’art que hi té a l’interior.

Evidentment, els meus estimats amics laics no participen activament a la Setmana Santa: no van a missa, no deixen beneir els seus cotxes, no s’esgoten pels carrerons d’antigues viles andaluses. Els ritus, l’espiritualitat, la fe, la creença, són «just per mirar», com es participa en el carnaval de Rio sense tenir un pensament per a la Quaresma. Com tothom en aquesta societat-espectacle, consumim espectacle en lloc de practicar-lo, com consumim l’allunyament en lloc de viatjar [2]. Som, com es diu en anglès, «onlookers», els que miren.

Per què, doncs, agafar l’avió i el cotxe per anar a Espanya? En efecte, a Flandes, d’on jo sóc, s’ofereixen tot d’espectacles religiosos, incloent-hi processons, que testimonien una tradició de diversos segles, organitzades igualment per una mena de «hermandades» i «cofradías» que, dit sigui de passada, no són «fraternidades». Per què els meus amics laics no consumeixen aquests esdeveniments a casa nostra, a Flandes, país d’una bona tradició catòlica? Perquè a Espanya es pot consumir un cert exotisme, com aquestes illes «pures» i les seves poblacions «autèntiques», evidentment només al llarg del període de vacances. És una actitud fàcil, ja que el consum no obliga a res. És la hipocresia perfecta: abraçar en un altre lloc el que es rebutja a casa, fora de control dels seus veïns. De fet, és pitjor que la hipocresia, ja que se subministra una coartada a un conformisme colossal, un exhibicionisme conservador, una confraria falsa, un missatge antillums. Se sosté la imatge d’un poble sobtadament proveït de qualitats excepcionals -el poble pur, espiritual, autèntic, senzill i sensat (i, per tant, pobre, però això no es diu). He de pensar en el camioner a qui atribuïm qualitats gastronòmiques: no pocs turistes fan els seus àpats en els restaurants de carretera concebuts per a camioners. El camioner com a ésser senzill, pur i -quin somni per a nosaltres que anem farts de feina!- nòmada…! Aquest camioner és una altra construcció de la nostra fantasia urbana i burgesa, ja que ell només vol menjar de pressa, molt, i barat [3].

Amics laics, em queixo, en tot cas, de qui té temps i diners per a la Setmana Santa, però que no en té, ni tan sols un pensament commemoratiu, per a la Setmana Tràgica. Aquest turista, sap, espero, què és la Setmana Trágica? [4]. Però aquesta setmana no la pot consumir. Cal immergir-s’hi, un s’hi ha de comprometre, hauria d’estar llest per plorar. Ni de pietat, ni de bellesa, sinó de còlera.

Eddy Bonte, laic flamenc (en aquest ordre)

[1] La premsa internacional del 22 de novembre de 2008 per al «perdó», i del 12-13 abril de 2010 per a la qualitat de les seves cançons, pàg. ex. en www.elperiodico.cat : «Les cançons amb la firma Lennon-McCartney han mostrat una extraordinària resistència al temps, i són font d’inspiració per a més d’una generació de músics del pop”.
2] L’expressió és de l’escriptor francès Hervé Kempf. A : El Món, 20 abril de 2010, pàg. 17.
[3] A França, els camioners prenien el seu àpat a locals que exhibien un adhesiu o un signe: «Els Camioners». Molts turistes tenien el costum de menjar-hi també, suposant que el camioner -que als seus ulls simbolitza l’home senzill, pur, autèntic, i «nòmada»- sabia on menjar bé i barat.
[4] Si no, li aconsello La Semana Trágica. Barcelona en llamas, la revuelta popular y la Escuela Moderna, de Dolors Marín, ed. Esfera de los libros, Barcelona, 2009.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0