La llibertat de consciència, fonament de la convivència democràtica

convivènciaAls nostres dies, i en el marc de les societats democràtiques occidentals, hi ha un consens gairebé generalitzat que la llibertat de consciència és un dels pilars que permeten garantir la convivència cívica dels ciutadans i, per tant, que es tracta d’un principi fonamental a l’hora d’organitzar la nostra vida política i social. Això ens pot semblar quelcom evident, i ens pot fer pensar que aquesta forma d’entendre la convivència és consubstancial a totes les societats humanes, però la veritat és que, al llarg dels segles, la manca de respecte per la llibertat de consciència ha estat la norma habitual i tan sols en èpoques recents, i a regions determinades del nostre planeta, hem arribat a “conquerir-la”, i a convertir-la en un dret fonamental plenament reconegut.

L’ésser humà es caracteritza, sobretot, per la seva capacitat de pensar, de reflexionar sobre la realitat que l’envolta i d’arribar a conclusions sobre la naturalesa del món o sobre com ha de comportar-se davant d’una determinada situació, bé sigui per mirar de satisfer les seves necessitats o, senzillament, per intentar donar respostes als problemes que el neguitegen. La llibertat de consciència és aquesta capacitat íntima i personal de configurar la nostra pròpia visió de la realitat. Però aquest ésser humà viu en societat, en una societat complexa on intervenen interessos individuals i col·lectius que lluiten per imposar-se els uns sobre els altres. En aquestes disputes, la capacitat de pensar i la subsegüent possibilitat de fer públics els nostres pensaments, les idees que hem estat capaços d’elaborar individualment o col·lectivament —al fons de la nostra pròpia consciència, amb o sense les aportacions dels nostres semblants—, són el primer pas per poder posar en qüestió els interessos d’altres individus o col·lectius, i canviar la realitat social de cada moment.

Al llarg de la història això ha portat determinats sectors de la societat, en especial aquells que exercien el poder, a desconfiar dels qui s’atrevien a manifestar les seves opinions i a discutir l’ordre establert, i els ha conduït, de forma gairebé invariable, a tractar d’impedir la lliure expressió d’aquelles idees que podien ser contràries a les seves, o resultar perilloses per als seus interessos. Per aconseguir-ho s’han emprat sempre dues vies: l’adoctrinament i la coacció. La manipulació de la consciència per guanyar-se l’adhesió voluntària de les persones és sens dubte la fórmula més efectiva per evitar la dissidència, però quan això no resulta prou efectiu… acostuma a aparèixer la violència. Durant segles el terror va ser la fórmula més estesa per doblegar la voluntat d’aquells que es resistien a deixar de pensar, a abdicar de la seva “humanitat”. Només cal recordar antecedents tan sinistres i execrables com la Inquisició, introduïda amb la intenció de suprimir qualsevol “desviació” i d’imposar la religió “veritable”, una religió que assegurava la pervivència d’un ordre feudal, en el qual Déu legitimava una classe governant privilegiada, garant de l’estabilitat social.

Aquest no és un fet casual. Les religions sempre han combatut la llibertat de consciència amb acarnissament perquè la seva força no rau en els arguments. Només mitjançant la força de les armes els nostres avantpassats van arribar a emancipar-se d’una Església que imposava el jou de l’obscurantisme sobre les ments i el morrió de les fogueres per impedir qualsevol forma d’expressió que pogués posar en dubte el seu missatge. Tan sols la brutalitat d’una Europa dessagnada per inacabables guerres de religió, i pels inconfessables interessos econòmics i polítics que sempre s’amaguen al seu darrere, va permetre el naixement d’un concepte nou: la tolerància. Un primer i tímid pas, inspirat més en la necessitat imperiosa d’acabar amb la violència que en el respecte necessari per construir una societat veritablement cohesionada.

La nostra societat actual és plural, i això ens obliga a anar més enllà de la tolerància pròpia del qui es resigna a admetre la presència del contrari com un mal menor. Hem de ser capaços de construir una societat formada per ciutadans lliures, que reconeixen el dret de tots els seus semblants a sostenir i difondre les seves idees amb llibertat, amb l’única salvetat que aquestes també siguin alhora respectuoses amb totes les altres persones i amb els seus drets. Tan sols aquest plantejament pot esdevenir prou sòlid per edificar una societat plenament democràtica, capaç de cooperar a la construcció del bé comú des de la diferència, i d’entendre la discrepància ideològica com una riquesa, més que com un inconvenient que ens cal suportar perquè no disposem de la força suficient per esclafar l’enemic i per imposar les nostres conviccions al conjunt de la societat.

Aquesta darrera visió, sap greu dir-ho, és encara viva avui dia a les declaracions i comportaments de moltes religions, en el seu desesperat afany per aconseguir espais de poder on seguir inculcant el seu missatge a les ments dels joves i els infants, enlloc de vetllar perquè puguin assolir una formació plena que els faciliti eines per desenvolupar les seves pròpies conviccions, i és viva també a les admonicions catastrofistes que semblen enyorar els mètodes dels seus predecessors, quan tracten d’impedir que els ciutadans decideixin lliure i democràticament el seu futur…

A casa nostra, l’Església catòlica ha tractat sistemàticament de restringir la llibertat de consciència a l’àmbit exclusiu de la religió. Des de la Pau de Westfàlia, que va posar fi a les guerres de religió dels segles XVI i XVII, l’Església s’havia vist obligada a “tolerar”, sempre a contracor, la convivència amb altres religions, però la necessitat, un cop acabada la II Guerra Mundial, d’adaptar-se a la modernitat per no quedar superada per la història, la va portar, a la dècada dels anys 60 del segle passat, durant el Concili Vaticà II —gairebé 20 anys després de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948—, a reconèixer, per primera vegada, de forma explícita, el “dret a la llibertat religiosa… fonamentat en la dignitat mateixa de la persona humana, tal com se la coneix per la paraula revelada de Déu i per la mateixa raó natural”. És a dir, sense reconèixer la llibertat de consciència per a aquells que no comparteixen una visió transcendent de la vida.

El concepte de llibertat de religió es transforma, així, en una idea perniciosa que pretén atorgar, i a certs països com Espanya ho aconsegueix, un dret positiu a la llibertat de religió, segregat del dret universal a la llibertat de consciència. Un plantejament que cerca implícitament un reconeixement per als fidels, que deixa de banda la resta de ciutadans que no són creients. Per a l’Església l’objectiu no és assolir el respecte per a totes les persones, sinó garantir el dret de religió… per afavorir la religió i la pràctica religiosa, menystenint aquells que no comparteixen la seva proposta transcendent i opten per viure la seva vida sense déus.

Aquesta filosofia encara impregna tota l’actual legislació de l’Estat. L’excepció —tímida— a aquest plantejament és la Constitució espanyola, que, prenent com a referent la Declaració Universal de 1948, estableix al seu article 16 el dret a la llibertat d’ideologia, de religió i de culte, i la no confessionalitat de l’Estat —si bé introdueix també l’obligació de cooperar amb les confessions religioses—. El problema no és tant, doncs, la Constitució, sinó l’ordenament jurídic de l’Estat que se’n deriva. Sobretot, quan l’any 1980, per desenvolupar aquest precepte constitucional, es redacta la Llei de Llibertat Religiosa, inspirada en la llei homònima de 1967 —resultat del Concili—, que exclou de forma premeditada de qualsevol dret positiu les opcions de consciència no religioses… segregant els ciutadans en dues categories segons les seves conviccions personals.

Per això seria desitjable que l’anunciada reforma de la Llei de Llibertat Religiosa, que prepara actualment la Direcció General de Relacions amb les Confessions, del Ministeri de Justícia, més que una “reforma” com a tal sigui una nova Llei de Llibertat de Pensament, de Consciència i de Religió, en la línia establerta per la Declaració de 1948, o bé una Llei de Llibertat d’Ideologia, de Religió i de Culte, com recull la Constitució de 1978, que permeti superar d’una vegada la reminiscència medieval que suposa la Llei de Llibertat Religiosa vigent, inspirada en una visió restringida de la llibertat de consciència solament com a llibertat de religió, i que és la que tracta d’imposar-nos l’Església catòlica, si més no la seva jerarquia, més per por a perdre els seus privilegis terrenals que per la possibilitat que es puguin perdre les ànimes d’aquells que, lliurement i voluntàriament, estan disposats a assumir amb coherència, honestedat i fermesa, els “riscos” derivats de les seves conviccions personals… de la idea que tots els ciutadans, siguin creients o no, tenen dret a construir-se la seva pròpia interpretació del món i a plantejar propostes sobre com consideren que seria millor organitzar la societat per gaudir tots d’una vida més plena i feliç.

Joan Carles Marset, geòleg i editor, vicepresident d’Ateus de Catalunya. És autor del llibre Ateísmo y laicidad, i coautor de Probablemente Dios no existe.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0