Feixista jo?

samaranch… fidelidades y lealtades superiores, como las que proclamo de manera inequívoca en este momento; fidelidad a los principios del Movimiento, esperanzada adhesión al Príncipe de España y lealtad absoluta a Franco, sentimientos que han sido, son y serán los resortes que muevan mi actuación. Y resulta particularmente significativo que este acto tenga lugar hoy, víspera del 18 de julio. Esa feliz coincidencia será un nuevo acicate” (1)

I és clar que el senyor Juan Antonio Samaranch estava emocionat, en aquell acte de presa de possessió de la presidència de la Diputació provincial de Barcelona, el dia 17 de juliol de 1973. Era el dia del seu aniversari! Havia nascut el 17 de juliol de 1920… I, ja se sap, els desitjos expressats en les commemoracions íntimes, per exemple els aniversaris, acostumen a desvetllar les intencions més autènticament sentides, el fons sincer de l’ànima, enduts per la joia i la companyonia del moment…
Sembla mentida! I això que, cap allà l’any 1973, ja no era tan freqüent això d’esmentar los principios del Movimiento i la lleialtat al dictador, que, d’altra banda, se suposaven com a obvietat irrenunciable en qualsevol càrrec públic i, especialment, en aquells que tenien incidència significativa en el teixit social i econòmic per mitjà d’organismes dotats de poder real, i no tan sols simbòlic, com és ara la Diputació de Barcelona.

El senyor Samaranch, traspassat de fa poc, als vuitanta-nou anys, mai no se n’ha penedit, d’una col·laboració tan íntima –i emotiva, i sentida…- amb un règim de sang i de terror com va ser la dictadura feixista del general Franco. Per molt que alguns prohoms del Partit Popular –Jaime Mayor Oreja, per exemple, que diu que el franquisme va representar una època “plàcida”… ja se sap, també, a mayor oreja, menor cerebro-, alguns publicistes de la caverna mediàtica i alguns terroristes penedits, pretenguin edulcorar la imatge del feixisme a Espanya i emblanquinar la ignomínia de la repressió, la fam i les persecucions, la història, mestressa de vida, no és inventable. I el franquisme, és clar, va ser un règim de dictadura feixista, en una versió molt més crua i repressora que la del propi pare de la criatura i inventor de la matriu històrica –el feixisme italià de Mussolini, especialment abans de l’aliança amb l’Alemanya nazi, va exercir un grau de repressió significativament inferior al de Franco… Algú s’imaginaria un secretari general del Partit Comunista empresonat i amb possibilitats d’escriure els Quaderns de presó, com va ser el cas d’Antonio Gramsci? És evident que, a Espanya, al llarg de molts anys, els opositors polítics de tradició republicana –d’esquerres o no- eren morts, quan no havien pogut fugir a l’exili, o, en els casos menys rellevants, sotmesos a vexacions que anul·laven qualsevol possibilitat, per exemple, d’escriure res a la presó… Julián Grimau, per exemple, va ser assassinat l’abril de 1963 (només un any abans de la commemoració dels «veinticinco años de paz»). Caldrà recordar que el franquisme va executar cinc penes de mort poques setmanes abans de la mort del dictador? Mentrestant, en Samaranch –no tan sols ell, evidentment, sinó que ell entre molts altres- feia carrera, política i econòmica…

Aquest senyor va poder ampliar estudis a Gran Bretanya i als Estats Units, després de passar per l’Escola de Comerç de Barcelona. Arribaria a ser conseller de la companyia d’assegurances La Constancia de Seguros i de la Urbanitzadora del Prat, sent també president de la Urbanització Torre Baró, encarregada de la construcció de la Ciutat Meridiana (anys abans que comencés a fer-se públic el concepte d’al·luminosi…). Va pertànyer, a més, als consells dels Bancs de Madrid i Catalán de Desarrollo. La seva carrera política dins els mecanismes d’adscripció del franquisme –coneguts com a Movimiento Nacional, en un intent semàntic d’allunyament respecte a les fonts originàries del règim, explícitament feixistes- el conduiria a ser nomenat regidor d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona el 1955, i, de la mà del ministre José Solís Ruiz, delegat nacional d’esports l’any 1966, càrrec des d’on impulsaria una campanya que li suposaria una gran popularitat (“Contamos contigo”), per accedir, l’any següent, a les Corts com a procurador pel “tercio familiar” (votació “orgànica” oberta als caps de família). Segurament, seria el “procurador en Cortes” amb més imatge pública del moment. Això li valdria el posterior nomenament com a president de la Diputació de Barcelona.
La capacitat d’adaptació al canvi de cicumstàncies –i la impossibilitat de demanar comptes pel passat que es desprèn dels consensos de la transició- van fer que el senyor Samaranch de seguida intentés col·locar-se en un àmbit que li permetés mantenir la seva incidència en la vida pública, just després de la mort de Franco. Va participar en la “Comisión para el Estudio de un Régimen Administrativo Especial para las cuatro provincias catalanas”, a partir de febrer de 1976, i el desembre del mateix any, a Manresa, presentaria un projecte de partit polític conservador –Concòrdia Catalana- que, ben aviat superat per d’altres opcions polítiques (la UCD especialment), ni tan sols no arribaria a competir a les primeres eleccions democràtiques. En deixar la presidència de la Diputació, l’any 1977, va ser nomenat ambaixador d’Espanya a la Unió Soviètica –que encara existia- i des del juliol de 1980 ostentaria la presidència del Comitè Olímpic Internacional, generant la projecció pública que ha maldat per tapar qualsevol altra faceta de la seva vida política anterior. Ara, podria ser que, a més a més, el que ha comptat molt també, a les acaballes, és el fet d’haver estat membre del Consell d’Administració de la Caixa d’Estalvis i Pensions, la presidència de la qual va exercir entre 1987 i 1999… Ja se sap, també, com el poder econòmic s’estima més estar a bé amb tota mena de personatges públics que puguin servir per establir vincles, lligams, pactes i contractes, sobretot si aquests personatges no provenen de tradicions massa progressistes, fins i tot, si vénen de tradicions no gens democràtiques. Això no vol dir que, probablement, Samaranch no jugués un paper significatiu en la consecució de l’objectiu olímpic per a Barcelona. És clar. Però és que, a aquelles alçades, tampoc no hauria faltat més!

I, sense que res en la seva carrera pogués deixar una escletxa a la intuïció, resulta que, finalment, un cop li arriba la mort, se li reten honors de cap d’Estat i el seu cadàver és vetllat al Palau de la Generalitat! Per la mateixa raó, des d’ara, qualsevol ciutadà honrat que mai no s’hagi tacat amb cap tipus de connivència amb el feixisme, a quins honors funeraris tindrà dret?

Aquest és un estrany país, i aquesta una estranya societat. De fet, Catalunya ha tingut també l’estrany honor d’haver tingut un president en funcions –durant un viatge del president Pujol, la presidència en funcions va ser exercida temporalment pel conseller de Governació- que també havia vetllat, per torns, com tots els presidents de Diputació de l’època, el cadàver de Franco…

Notes:
1 Samaranch, Juan Antonio. “Discurso de toma de posesión”. 17 de juliol de 1973. A: Riera, Ignasi. Els catalans de Franco. Barcelona: Plaza Janés Editors, 1998, pàg. 300.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0