Estat laic, potenciador de les llibertats

laicitat i gaysLesbianes, gais, transsexuals i bisexuals, les persones LGTB, som víctimes d’homofòbia i transfòbia en més de setanta països, on el sentiment o la identitat estan penalitzats, en set d’ells amb pena de mort. La gran majoria d’aquests països tenen un denominador comú que és que el govern és dependent d’una religió. No cal res més que veure els països islàmics, amb la falta de llibertats i totes les restriccions i càstigs que imposen a la dona, o països amb tradició catòlica tan arrelada i imposada com Polònia, o Itàlia, per la seva proximitat al Vaticà, o fins i tot determinats sectors dels Estats Units, en què es vol imposar una regulació partint de les conviccions religioses d’una determinada franja de l’opinió.

A Espanya també tenim, constantment, una jerarquia catòlica que treballa perquè la seva doctrina vagi més enllà de l’Església i prengui forma de lleis que restringeixin les llibertats individuals i col·lectives.

Però la igualtat per la qual lluita el nostre col·lectiu, des d’un punt de vista teòric, ha culminat gràcies a dues lleis que han estat el gran èxit del moviment LGTB espanyol en els últims anys: la llei 13/2005, que va donar accés al matrimoni en igualtat a les parelles del mateix sexe, i la llei 3/2007, que reconeix la dignitat per a les persones transsexuals, permetent-ne la modificació registral de la menció de sexe i nom.

Però la igualtat legal, gairebé assolida, no ens dóna igualtat real. Només cal recordar les homòfobes, contínues i furibundes crítiques i desqualificacions que vam haver de suportar durant tota la gestació de la llei que ens possibilita el matrimoni.

Així que hem de seguir treballant, i els reptes del moviment LGTB, a llarg termini, consisteixen en la modificació de la consideració social de l’homosexualitat i de la transsexualitat. Això comporta desterrar la supremacia biològica i cultural de l’heterosexualitat, soscavar l’edifici cultural i simbòlic aixecat pel masclisme i el patriarcat, i modificar la percepció de l’homosexualitat i de la transsexualitat com una cosa malaltissa. I aquest edifici ha estat aixecat per la jerarquia de l’Església catòlica que, a més, ha intentat eradicar qualsevol realitat que se’n sortís.

Un exemple són les nombroses manifestacions celebrades en defensa d’un model de família tradicional i en contra de qualsevol altra forma de matrimoni, especialment en contra de les famílies homoparentals. He de deixar clar que, des de la nostra organització, defensem la diversitat familiar, com defensem la llibertat de consciència, tant si aquesta és religiosa com no. Per això és perillós un estat confessional, perquè imposa un determinat comportament sobre un altre, restringint la llibertat de qui pensa diferent o no segueix una doctrina predeterminada.

L’Estat, i amb això totes les institucions públiques, ha de separar-se de la religió. No es poden fer manifestacions religioses des del que és públic, ja que això atempta contra qui pensa diferent. D’aquí el fet d’eliminar crucifixos, o la no representació en actes religiosos de les institucions públiques ni del Govern, com a representants de l’Estat. A nivell personal qualsevol ciutadà o ciutadana pot fer el que vulgui, però no en tant que representació del conjunt de la comunitat.

Tampoc no compartim els privilegis que té l’Església catòlica a Espanya pel que fa a impostos, recaptació, utilització d’espais públics, etc. Per exemple, les esglésies no han de complir cap ordenança municipal, i les hi lliuren gratuïtament els terrenys per edificar… Per què? Haurien de complir totes les condicions com qualsevol altre espai d’espectacles o de reunió. També tenen tots els permisos per tallar la via pública (processons o similars) sense necessitat de tramitar les corresponents sol·licituds. Per què l’Estat restaura el patrimoni privat de l’Església catòlica, i després per poder visitar-lo cal pagar entrada en profit només d’aquesta Església? Per què hi ha una casella per a aquesta confessió en la declaració de la renda?

El fet que l’Estat sigui laic no vol dir que defensi una “religió anti-religió”. La religió forma part de la llibertat d’expressió de la persona, per poder manifestar-la lliurement, en les mateixes condicions, es sigui de la religió que es sigui. Aquest és el principi d’igualtat, que és el que ha de regir aquesta Llei. Això comporta també que les persones lliurement puguin portar signes de la seva religió, com a part de la seva indumentària o decoració. Per damunt d’aquesta llibertat ha d’estar la dignitat i la integritat de les persones i, per això, caldrà analitzar aquells signes religiosos que puguin ser discriminatoris o humiliants, com l’ablació, el burca o la utilització del martiri i fustigacions.

Sense el laïcisme no hi poden haver avenços ni per al moviment LGTB ni per a cap moviment social. Sense el laïcisme com a marc en què desenvolupar-se i com a sòl sobre el qual sostenir-se no poden donar-se avenços en democràcia, i aquesta, al seu torn, no pot ser concebuda sense la convicció profunda de la necessitat d’un Estat laic, veritable potenciador de les llibertats.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0