Xavier Amorós

Xavier AmorósAquest reusenc nascut el 1923, escriptor, polític i botiguer, és un home cívic i actiu, amant de la terra i de les persones que l’habiten. Ara es publica la seva Obra completa gràcies a la iniciativa de l’Ajuntament de Reus, una bona oportunitat per acostar-nos a la literatura d’un home que ha trobat en el relat local la clau per bastir una obra sòlida i interessant.

Xavier Amorós ha estat senador pel PSC en dues legislatures, ha atès rere el taulell d’una de les botigues de teixits més emblemàtiques de Reus, però, per damunt de tot, és escriptor, encara que ell afirma que mai no s’ha lliurat completament a la feina literària. Però aquest poeta, memorialista i articulista, amb el temps ha bastit un testimoni extraordinari del que ell anomena uns “temps estranys”.

Xavier Amorós s’ha mantingut sempre en una discreció perifèrica, mai no ha volgut abandonar el seu Reus quotidià, i això ho ha pagat la difusió de la seva obra, perquè Barcelona, emmirallada en el seu melic, no mostra mai gaire interès per res més que no sigui el seu terme metropolità o el de l’Empordà gironí. Però Amorós no se’n plany ni expressa rancúnies, com a molt constata amb tristor que Barcelona s’embadaleix amb el seu jardí del nord i no se’n recorda mai del “pati” que té al darrera.

L’obra literària de Xavier Amorós ha crescut a recer de la plaça Prim, amb el batec de la ciutat de Reus com a principal motor literari. Amorós parla de Reus sense èmfasis ni excessos innecessaris, però amb el detall de la seva mirada meticulosa ha escrit centenars de pàgines sobre aquesta ciutat feta a ella mateixa. “Reus va crèixer perquè la gent la va triar com a punt de trobada del comerç. Aquí sembla que s‘hi ha fet mercat des de temps ben antics, almenys així ho assenyalen les excavacions i em sembla una idea prou atractiva. Reus en els temps del gran comerç era un lloc d’atracció per a la gent d’aquesta part de Catalunya, de l’Aragó i també del nord de València. Reus va ser el lloc escollit per fer el seu mercadeig. Tot això passava a la plaça del Mercadal, plena de carros i pagesos amunt i avall. Després van fer la plaça Prim, que es va convertir en l’escenari dels senyors.”

“Reus s’ha conformat com a capital per la seva situació, té el mar a una distància suficient perquè no els emprenyessin els pirates, el territori fa una petita pendent i té una bona visibilitat. Aquí els pagesos trobaven el lloc on vendre els fruits i d’aquí, concretament a Salou, sortien els vaixells que, costejant, arribaven fins als Països Baixos; d’aquí vénen les holandes de Reus amb que feien l’aiguardent, que encara avui és un derivat d’aquell que marcava la cotització de l’alcohol mundial. Doncs aquells vaixells que arribaven fins a l’Àrtic anaven repartint les avellanes, les ametlles, l’oli i el vi, que, si es feia malbé, el transformaven en alcohol. Així, després de portar fins al Bàltic tots aquests productes, carregaven de bacallà i de pesca salada, i també de sucre i de cafè. A Reus hi havia els grans magatzems per rebre tot aquest comerç. D’aquesta manera Reus es va convertir en el lloc oportú també per proveir.”

I en aquest escenari propici al comerç, el botiguer és un personatge fonamental. “Són molt reconsagrats els botiguers, estic d’acord amb en Pla, el botiguer i la botiga són l’espina dorsal del país, la força de Catalunya se sustenta en aquest tipus d’empresari. El botiguer és un individu que no creu en res. Bé, només creu en una cosa: la llei de l’oferta i la demanda, la resta tant li fot tot… Llavors, per defensar aquesta llei ha de fer el que sigui. “No t’emboliquis Quimet”, li diu la dona “no t’emboliquis”. Però aquest botiguer pràcticament ha desaparegut”. I l’Amorós fa aquesta afirmació amb una certa recança. “De vegades també pateixo perquè el país continuï sencer, continuï existint, amb una existència autèntica. Aquest esperit botiguer conforma una espècie de base de l’edifici fet d’una sèrie de petites voluntats. Els botiguers tenen -tenim- tots els defectes del món perquè són mesquins, coquins, avariciosos, són poc imaginatius. Tot el que vulguis. Com aquell botiguer que li deies: ‘Escolta Josep, et felicito, m’han dit que la teva filla toca tan bé el piano’. ‘Què coi m’expliques del piano, a mi l’única música que m’interessa és la de la màquina registradora!’. Malgrat la literatura i la passió d’Amorós per les històries reusenques, ell es reconeix botiguer: “Sóc conegut com a botiguer, que és una feina que és com si t’estessis al mig del carrer. Als matins la clientela era la dels pobles de la comarca i a les tardes venien els de Reus”. Per a l’escriptor el taulell ha estat com un petit teatre —la seva gran vocació—, un escenari on veure desfilar tots els personatges. Des dels baixos de cal Bofarull, on aixecava la persiana “Les Amèriques”, Xavier Amorós projectava la seva mirada poètica:

Els botiguers
Quan la tardor s’encalla
en un tebi recer
i entrem en una mena
de paradís formal,
els botiguers remuguen
perquè no arriba el fred
i la venda es retarda.
Jo els sento remugar
sota la meva pell
i m’enfurrunyo amb ells
en un acord perfecte.

Llavors,
somnio
—podria somniar—
que tot l’any,
nit i dia,
sóc un autèntic botiguer.
I que tranquil em sento
si ens ve el fred primerenc
i algú diu: com treballen,
deuen fer molts diners.
I tinc l’olor de roba
enganxada als cabells
i bec, sovint, glops d’aigua
del càntir de Verdú
perquè he fet molt l’article.
I no queda res buit
ni res em neguiteja.

I després em desperto
per estimar i comprendre;
per estimar i comprendre els botiguers
fets i deixats estar
enmig d’un ball
inarreglable.

Amorós es va convertir en botiguer als divuit anys a causa de la prematura mort del seu pare, fundador amb dos socis de la seva botiga de teixits. Llavors ja havia sentit la vocació literària, la necessitat d’escriure. “No era mal estudiant, però no sé si em va trasbalsar molt la guerra o la descoberta del món. En aquells anys vaig arribar a fer una prova perquè m’agradava molt el teatre, els de casa anaven molt al teatre, eren d’una associació d’espectadors del Centre de Lectura. Com que Reus està a mig camí de Barcelona a Madrid o de Barcelona a València, dues persones del Centre, en Josep Banús i en Josep Miquel Pàmies, estaven alerta i anaven enxampant les bones companyies quan anaven de Barcelona a Madrid. Així teníem a Reus una programació excel·lent. A casa hi havia una bona biblioteca, de Guimerà fins a Lorca, passant per l’Adrià Gual o l’Ambrosi Carrion. Quan el meu pare se’n va adonar que jo tenia afició per llegir em va regalar les obres de Puig i Ferrater (Camins de França, Els tres al·lucinats). El meu pare va venir a Reus, des de Pradell, quan tenia onze anys. A casa vaig viure un ambient favorable a la literatura. La meva mare, per exemple, era una enamorada de Laura a la ciutat dels sants, i recordo que d’adolescent vaig llegir Aloma tot just publicada, i amb la mare discutíem perquè jo li deia que havia sortit un llibre que superava la seva estimada Laura. Quan era una criatura llegia els Cants místics de Verdaguer i, és clar, les novel·letes d’en Folch i Torres i L’illa misteriosa de Verne i també L’illa del tresor, que era tota una altra cosa.”

“A escriure vaig començar quan estudiava als Escolapis a Barcelona, perquè m’avorria amb tantes hores d’estudi. A casa ho tenien molt clar i, fins i tot, per Nadal em feien escriure uns pastorets. Vaig començar escrivint poemes. Tenia un bon professor, Josep Boix i Selva, germà d’en Maur que va guanyar el premi Carles Riba (que Xavier Amorós va guanyar el 1964). En aquest país hi ha hagut la idea equivocada que escriure poesia és més fàcil. La nostra cutura està cap per avall, posem els poetes com a punta de llança de la literatura. La veritat és que no m’atrevia a escriure en prosa, només ho feia quan no tenia més remei… Quan el centenari de Gaudí em van donar un premi, però tenia por de posar en evidència la meva ignorància a l’hora d’escriure en prosa, amb la poesia era tota una altra cosa. Però va ser gràcies al Molas, que sempre em deia: “Tot això que expliques ho has d’escriure” i jo no li feia gaire cas. Jo no és que expliqués res, era la meva xerrameca. Fins que un dia em va dir: ‘A Els Marges t’he reservat unes pàgines, envia’m el què tinguis’”. Allò li va servir per trencar el gel, i fins ara.

Va ser divuit anys president del Gremi de Botiguers del tèxtil, obligat per les circumstàncies, així que mentre anava a Tarragona a demanar permisos per a les representacions de teatre de l’associació d’espectadors, també ho feia per als botiguers… “I això que els botiguers em recriminaven que no hagués fet d’aprenent i no hagués anat repartint paquets i, a més, arribava a les deu, renunciava a les vacances perquè no m’emprenyessin, però vaig aconseguir algunes coses pel gremi barallant-me amb l’Administració.”
Els seus llibres memorialístics són un repàs detallat del seu temps: L’agulla en un paller, Camí dels Morts, o els dos volums Temps estranys, configuren un retrat excepcional del temps viscut per l’autor. Amorós és un home de diàleg, de consens sense renúncies. Potser la militància del seu pare a Esquerra Republicana i la de la seva mare a la Lliga li van fer entendre el fenomen de la convivència civilitzada.

La seva vida política és una conseqüència de la implicació amb la seva comunitat. “Es va formar la Comissió Democràtica del Baix Camp, jo era independent, tenia bones relacions amb socialistes i comunistes i coneixia els que més tard serien Convergència —que, per cert, vaig declinar fundar al Baix Camp— Els del PSUC eren els únics que estaven una mica organitzats. Els socialistes intentaven restaurar l’organització, abans de la Guerra aquí només hi havia el partit socialista d’en Serra i Moret. El contacte amb el Reventós era el Martí i Salvat —que havia estat secretari d’en Comorera—, ell em va posar en contacte amb el Partit Socialista. També hi havia algun petit contacte amb Unió Democràtica. Vàrem decidir amb l’Hoac (Hermandad de Obreros de Acción Católica) crear una comissió unitària de partits i alguns independents a Reus, per mirar de fer alguna cosa sense prendre mal. Vam començar l’any 1967, llavors ens vam començar a reunir regularment en un local d’Acción Católica, érem uns vuit o nou. Però de seguida vam deixar els locals perquè la policia ja estava al cas. Ens trobàvem on podíem i fèiem algun paper, sobretot de caire local, que vam descobrir que eren bastant eficaços. Per exemple, vàrem enviar uns dos mil exemplars d’un full i l’Ajuntament va estimar que d’aquell full n’havíem fet deu mil exemplars, la qual cosa va ser tot un èxit.”

“Vam fer una reunió per oficialitzar la Comissió, era el maig de l’any 68, i van venir tres representants de la Taula de Forces Polítiques de Barcelona, un era el fill del Coll i Alentorn, en Xavier Andreu Castellà en representació d’Esquerra Republicana, i el tercer era un del PSUC de qui no en vaig conèixer el nom. Érem una quarantena de persones. També venia de vegades Josep Pallach, que era molt valent, venia de Perpinyà expressament a Reus, on ens reuníem amb en Joan Reventós”

“A la botiga s’hi van fer algunes reunions, també vaig deixar la clau a uns quants del PSUC, i algú fins i tot hi va arribar a dormir. Des del Centre de Lectura, que va presidir en Jordi Escoda, que va ser després qui va fundar Convergència a Reus, es van portar totes les conferències de les Terceres Vies que es van fer a finals del franquisme. Una cosa habitual quan hi havia manifestacions era que tothom s’amagava al Centre de Lectura, el nostre estimat ateneu, els manifestants es trobaven més segurs al Centre de Lectura que no pas en una església, que era on habitualment es buscava refugi.”

“Quan va arribar la democràcia jo no volia fer política. Vaig ser senador (1986-1993) a Madrid sense estar afiliat al Partit Socialista, l’afiliació mai no m’ha agradat. Quan feia un parell d’anys de legislatura hi va haver una crisi al Partit Socialista i em vaig afiliar perquè creia en aquell socialisme, ara hi crec molt menys, perquè trobo que s’han convertit en uns conservadors per a mi inesperats, però hi tinc bons amics i jo em considero d’una minoria que no està conforme, en tot cas estic a l’oposició des de dins, però hi va haver un moment en què vaig decidir afiliar-me i no he volgut trencar el compromís, però crec que el partit, amb raó o no, està en una línia molt més conservadora de la que jo voldria. Però la política no és que mai m’hagi agradat massa. Durant el franquisme jo em movia per la causa catalana, primer, i per la causa social, després. Llavors estaves d’acord amb l’antifranquisme i sabies que podies acabar a allò que en deien el Tribunal de Orden Público. Però bé, va arribar la democràcia i vaig anar a Madrid al Senat i, la veritat, em vaig sentir molt poc útil…”

“La República no el va necessitar mai el Senat… Aquella pobra República tan esquilmada per tot arreu i que només va durar tres anys, si treiem el bienni negre, i que va ser insultada per tot arreu. A més a més ha estat poc analitzada i malament. Però quan acceptes que la gent et voti tens una obligació. He tingut temes que m’han preocupat molt, per exemple el de la drogaaddicció i vaig procurar bellugar-me molt, però res. Vaig arribar a la conclusió que hi havia molts polítics que hi eren per pròpia conveniència, potser perquè havien escollit una professió que no els agradava, n’hi havia molts que eren, per exemple, professors de física o de literatura i que estaven molt millor al Senat, ningú m’ho va confessar obertament, però no era difícil sospitar-ho. Aquesta falta de vocació era evident. Diuen que a les seus dels partits, quan vam recuperar la democràcia, un democràcia que… psè… es van començar a dictar instruccions als senadors per part d’uns pares de la pàtria. ‘Heu de ser abnegats’, però hi havia qui no ho sentia: ‘com diu?’ ‘Que heu de ser abnegats!’, però al final van entendre ‘aprofitats’. Ara sembla que el qui en política no és un aprofitat és un ingenu, un infeliç… Un poble que pensa això, i jo sospito que els italians també pensen això, veient el Berlusconi, és un poble que va per mal camí, que no sap on va, jo espero que nosaltres, i quan dic nosaltres no sé si em refereixo als catalans o als espanyols, perquè jo sóc d’aquells que cada dia se sent més afeixugat per estar associat a Espanya… Els catalans ja som prou desgraciats, només ens falta compartir la sort dels espanyols, que jo els veig encara més desgraciats que nosaltres. Així que si t’has de buscar un soci, buscat un soci més sòlid.

També s’ha perdut l’oportunitat de fer una altra República, tant me fa a mi la monarquia. La llàstima va ser a la transició no fer un Estat federal. No entenc com, amb l’empenta del País Basc i Catalunya, no ho hem aconseguit, a més a la resta d’Espanya haurien de veure que la fórmula federal és la més saludable per a tothom. El problema és que, ara, ja no ens serveix ni el federalisme, que hagués estat un pal·liatiu, un bon pal·liatiu. Ho dic seriosa ment, encara que sembli una conya, ho dic perquè així ho penso.”

“El futur el veig molt malament. No hi ha gent per tirar endavant projectes engrescadors. Hi ha massa polítics que es deixen endur purament pels instints. Com pot ser que estimin la pàtria i després es dediquin a col·locar el germanet? Els hi falta vocació. No hi ha lluita de classes, només hi ha l’aspiració de pujar de classe, com més ràpid millor.”

Parlant amb Xavier Amorós sembla que s’hagi convertit en articulista sense voler-ho, des d’una botiga que l’ha dut a implicar-se amb el carrer, amb la ciutat, amb el país Hi ha una petita coqueteria, una humana modèstia, en aquest proclamar-se botiguer, potser empès per aquest rigor que l’ha fet deixar la poesia al passar dels anys, però continua fidel als seus articles periodístics que són un testimoni insubstituïble, l’obra d’un observador lliure de complexos i apriorismes. El seu vitalisme amable es fa evident quan xiula alegrement, mentre regira entre els papers per trobar la dada exacta que inclourà en el proper article —en publica un cada quinze dies al Punt Diari—. Els seus articles, nascuts sovint d’allò local, ens porten a les veritats universals, com sol passar amb la bona prosa.

Quan se li pregunta pels joves, per allò que els diu davant del futur, és senzill però contundent: “En aquest país on tothom vol fer el viu jo els demanaria als joves que no els faci vergonya de sacrificar-se o d’anar de bona fe, que això no és cap ridiculesa. Espero que els joves no vulguin fer el viu.”

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+1Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0