Una mirada molt personal

Recordo una professora -la que podríem anomenar la més progre de l’escola religiosa on vaig estudiar, quan fèiem vuitè d’EGB i totes les alumnes demostràvem obertament, i segurament també escandalosament, interessar-nos pel sector masculí de la societat- que ens va recomanar que ens imaginéssim els nois que ens agradaven mentre estaven asseguts a la tassa del wàter. Ens va explicar que era la manera que penséssim en ells com uns joves que eren iguals a nosaltres. Aquest missatge escatològic em va impactar, però, la veritat, no em va donar una eina molt pràctica (a més, ho va barrejar amb l’odi cap al futbol, que practicaven de manera irrefrenable, i alguna cosa més en aquest sentit). Imagineu els anys que m’ha costat entendre això de la igualtat… Tampoc no em va ajudar gaire el context. Sóc la tercera de quatre germanes, fins a l’adolescència vaig viure envoltada de dones a casa, a l’escola de monges i, per si era poc, amb el matriarcat generat per la meva àvia i les seves quatre filles (amb costums molt conservadores de la família i de la tasca de les dones en ella). Ah, en aquest escenari, hi vivia també el meu pare, propietari de petit comerç, que volia un noi perquè continués el negoci (no va tenir fills, però tampoc cap filla que continués el negoci). Pare estimat, missatge rebut: només un home hagués fet possible el teu somni de fer triomfar el negoci.

Per sort, em vaig endinsar en el món educatiu molt jove, com a voluntària als setze anys i com a professional als divuit. Quin trasbals! Els missatges canvien radicalment, la gent parla de respecte i de gaudir de les mateixes possibilitats. Les diferències existeixen i es noten, però se m’obre un món ben diferent i on puc començar a actuar.

L’MLP apareix al meu camí l’any 1999. He tingut la sort d’ocupar diferents llocs de treball. A Esplac, com a administrativa i, després, tècnica de programes. Durant aquest últim període vaig treballar en coordinació amb la Fundació Ferrer i Guàrdia. Després a l’Escola Lliure el Sol, com a coordinadora de cursos i, ara, com a secretària general. Us asseguro que dóna una visió força completa d’on estem ficats… I on estem ficats? En un lloc on els problemes es succeeixen, com a la resta del món, però on existeix la possibilitat de qüestionar-nos, de demanar-nos explicacions i de cercar millors maneres de viure i treballar. Això que sembla una frase feta, i ben segur que ho és (el nostre amic Vicenç Molina ja ens diu que tot està inventat) és més valuós del que sembla. Crec que no som conscients ni aprofitem prou aquestes condicions. El cansament d’algunes situacions, i també la inèrcia per la quantitat de feina que tenim totes i tots, sovint ens fa claudicar abans d’aconseguir resultats més beneficiosos o que ens permetrien avançar més. I un gran exemple és el debat del gènere. Hem iniciat aquest tema en diversitat d’ocasions, des de diferents espais del nostre moviment, hem creat diferents taules, espais, documents…. Però mai no hem acabat de qüestionar-nos tot el que voldríem i deuríem. En aquest sentit, a l’Escola, durant el 2008 i gràcies a un programa que ens ho ha pogut finançar, però, sobretot, gràcies a la metodologia i al rigor d’en Raül López, hem pogut fer un gran pas. Ens ha permès acabar amb un recull de dades, de plantejaments i de recursos que situa el discurs en el lloc de preferència que es mereix: a la taula d’estudi del nostre professorat. És important tenir present que el nostre claustre, un gruix de més de cent persones, són els nostres dirigents, tècnics i tècniques i activistes que viuen i multipliquen el contingut del nostre ideari, des de cada entitat, des de cada projecte. I que més tard, de tot plegat, es pot beneficar l’alumnat que passa per les nostres més de cinc mil hores de formació anuals.

Som privilegiats. Tot i les dificultats que es desprenen de la seva complexitat, l’MLP és una font tant de possibilitats, com d’estudi i de contrastació de les bones i no tan bones pràctiques diàries de tots i totes nosaltres. Tenim un bagatge personal a millorar i a qüestionar, a la vegada que un seguit d’eines al nostre servei, i, sobretot, la ferma convicció que estem treballant dia a dia per la transformació de la nostra societat. Aquesta creença ens posa sempre en el punt de mira d’allò que considerem que queda per fer. El debat del gènere es situa aquí. Per tant ens cal fer un exercici seriós respecte a com modificar situacions que ajudin a modificar tendències.

Quants homes i dones estem implicats en el projecte de l’Escola, i com estem repartits, ens ofereix un petit dibuix. Som un equip tècnic de set persones. Ara mateix hi ha cinc dones i dos homes. Des del naixement de l’Escola, el 1992, han passat pel claustre dues-centes vint-i-una dones i cent seixanta-sis homes. En aquests moments hi col·laboren seixanta-nou formadores i quaranta-sis formadors. Tot i aquest percentatge anterior, en quant a l’assumpció de responsabilitat de l’àmbit de treball es reparteix al cinquanta per cent entre homes i dones. Caldria fer un estudi més minuciós de les matèries impartides per cadascú, dels tipus de cursos i altres dades que segur ens afegiria qüestionaments (com ara que és més freqüent que el professorat dels cursos de directors/es siguin homes). El Patronat actual el formen cinc homes i quatre dones. La presidència ha estat sempre masculina i la secretaria general sempre femenina. La direcció, durant els anys que va ser voluntària, va ser portada per homes, excepte l’últim any que va ser una dona. Com podem veure ens queda un camí més que interessant per recórrer. He pensat dir-li al meu pare que ens ajudi en aquesta reflexió… Fora bromes, amb els anys i la distància, hem tingut converses més que interessants.

Pugem un esglaó i anem a les relacions de l’MLP. En el dia a dia, experimentem moments en els quals posem en escena les maneres de fer i les maneres de reaccionar de tots i totes nosaltres. Fa poc temps, algú em deia que els homes gestionen diferent, que s’obliden de la part relacional. Qui em coneix sap la insistència i valor que li ofereixo a aquest tema. No crec que sigui una cosa d’homes o de dones, més aviat és una conseqüència d’haver promocionat maneres de fer perquè esdevinguin característiques d’un grup determinat. Si volem avançar, triarem tot allò positiu. Prioritzarem la possibilitat de millorar com a persones i com a organitzacions, feminitzant i masculinitzant tot allò que calgui perquè esdevinguin noves competències personals i professionals. I, com ja deia abans, estem en el lloc indicat per fer aquest interessant i beneficiós exercici. Si no, desaprofitarem els nostres valuosos recursos com entitats i persones que es relacionen en un entorn i per una societat laica i progressista.

Per concloure, insistiré dient que a l’Escola Lliure el Sol en parlem, de gènere. En parlem i en fem parlar, discutir, reflexionar, dubtar, qüestionar i estem preocupats per cercar maneres de modificar allò establert que no ens convé. Tenim, a més, l’enorme sort de ser en el cor del Moviment Laic i Progressista i poder bategar amb cada reflexió, dubte i argumentació que portem entre mans. El gènere ha estat el centre d’interès durant més de dos anys a la nostra Escola i espero que continuï prou més.

Com m’agrada pensar que els meus fills entendran les relacions d’una manera respectuosa i equitativa. Potser hi haurà una màquina que planxi o que prepari cada nit la roba que s’han de posar els infants per anar a l’escola al dia següent…. Però qui pitjarà el botó? Estem lluny o a prop de veure un canvi real en les relacions professionals entre homes i dones? Aquestes preguntes i moltes d’altres en les properes trobades de professorat i alumnat de l’Escola Lliure el Sol. No t’ho perdis, edicions limitades! (diem limitat només per crear expectativa, perquè no pararem fins que li traguem prou suc).

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0