Si només és cada maestrillo con su librillo… anem malament!

Les fotografies són aquells testimonis que tenim de la història i amb elles, de vegades, sobren les paraules de les memòries. El retrat de la Gemma, enmig de tots els presidents i secretaris que ha tingut el Moviment Laic i Progressista, li deu haver provocat, a més d’una que venia de fora, una certa impressió de distància entre el que veus amb els teus propis ulls i el que t’expliquen. La primera vegada em va semblar que, com en tantes organitzacions modernes i no tan modernes, encara les dones no hi figuraven massa; i costa d’entendre.

Us pot semblar un tòpic, però per a mi la qüestió de la visibilitat als àmbits públics de més rellevància és molt significativa, i a les entitats de l’MLP també… Les dades canten per si soles: només una és presidida per una dona.

La cosa canvia en les secretaries generals i en les gerències de les entitats, on hi ha més proporció de dones en els càrrecs. Potser algú relacionarà que a l’administració manin elles amb una herència cultural del moviment obrer. A l’Oficina MLP tenim a l’Èrika, i el que és evident és que elles aporten més empatia, eficiència i complicitat personal. Fa pocs dies parlàvem de competències i amb ella coincidíem en com l’empatia i la confiança faciliten la gestió d’ambients de treball més cooperatius i tranquils i, en conseqüència, persones més contentes amb la seva tasca i responsabilitat.

Però em penso que, sobretot, conec més “homes tranquils i contents” amb la seva responsabilitat que no pas dones, i això no hauria de ser així, no? Aleshores és normal que parlem del que falla, i obertament, encara que ens faci una mica de pal el tema.

Si no prens consciència de tu mateixa, i del que t’impedeix sentir-te respectada i valorada, serà difícil que puguis canviar-ho. Parlo amb la Chiqui i em diu que l’Escola està fent el debat de gènere, i em sembla ja una mostra de la sensibilitat de l’MLP per la igualtat entre les persones. A aquestes alçades ja no se’ns escapa la necessitat de trobar sentiments de complicitat per resoldre el gènere de forma col·lectiva i anar més enllà de només la separació home – dona.

Ens agradi o no, les identitats les construïm i les acabem traslladant en exercicis, models i espais. Personalment crec que ens interessa, especialment, posar en crisi els aspectes lligats al caràcter que hem anat reproduint.

I en el fons, la qüestió és l’exercici dels valors i les emocions. Si el problema està en la de temps que fa que està après això del “mascle dominant”, controlador de les emocions, competidor i gran dirigent sòcio-polític, i deixeu-me afegir que com a conseqüència així estan els egos d’alguns i d’algunes (perquè també passa que algunes dones assumeixen el “rol autoritari”), fem més exercici amb la comprensió, la cura dels altres i l’educació de les emocions. Si aprenem que la raó no té perquè estar renyida amb la tendresa, serem més respectuosos amb les identitats individuals, i encara millor, reforçarem la nostra capacitat d’acció col·lectiva.

Abans de venir aquí, he estat presidenta del Consell de la Joventut de Barcelona, i podeu imaginar-vos que, després de tants presidents, i l’últim el Fabià, no ha estat fàcil per a mi mantenir la credibilitat, posar en joc els afectes i els sentiments, cooperar amb els equips i feminitzar els espais. Una feina que jo només representava en l’àmbit més públic i que havien vingut fent moltes de les dones que han passat per aquella casa.

M’he fet amb la direcció política del CISEC, i durant molt de temps assumint directament responsabilitats, relacions i prestacions amb equips administratius i associatius. Més d’un cop m’he sentit infravalorada per homes i per dones, però per a mi ha estat un privilegi poder desenvolupar-me en totes les meves possibilitats, sense haver d’adaptar-me a cap patró establert, i en això, mira, crec que sóc més lliure que un home!.

Ara estic contractada per coordinar el projecte de creació de l’MLP-e i el meu lloc de treball és a l’Oficina MLP. Les relacions de les persones que hi treballem són molt cooperatives i van a més, la paritat la complim (no sé si a propòsit o no), l’ús neutre del llenguatge penso que també… Suposo que hi haurà més descobriments, però no m’he parat a llegir els documents interns, ni he fet preguntes sobre els mecanismes.

Jo el que d’aquí valoro especialment significatiu és el respecte que hi ha per la conciliació entre la vida laboral i familiar, l’optimització i la qualitat del temps de treball, els horaris, les responsabilitats, la coordinació… Tot el que té a veure amb la cultura interna de treball. No és una qüestió d’estètica, és una aposta decidida d’organització.

Suposo que sense aquest principi no pots anar més enllà, i tenir cura de desenvolupar millor la participació de tothom, de visibilitzar millor els papers i les aportacions de les dones, de projectar-les públicament… Que és el que us deia al principi.

M’hauríeu de veure en alguna de les meves reunions de treball amb els homes de Madrid (i és que de dona només m’he reunit amb la ministra Bibiana Aído), només parlen ells! En algunes ocasions, quan em toca, encara ara em poso vermella i se m’embarbussa la llengua i, de vegades, sento que les meves aportacions són invisibles, potser perquè el meu to de veu no és tan dur, o potser perquè els “homes tranquils i contents” no tenen cap problema a repetir-se entre ells i acabar amb un discurs: “Cada maestrillo con su librillo…“.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0