La dona i la maçoneria

Per les Constitucions d’Anderson (1723) les dones quedaven excloses de la maçoneria. Per ingressar-hi calia ser lliure i de bons costums. En les circumstàncies socioculturals en les quals sorgeix la maçoneria especulativa, les dones, si eren solteres, depenien del pare i, si eren casades, del marit. La regularitat anglesa encara continua impedint la iniciació de dones. El Gran Orient de França, tanmateix, a finals del segle XVIII, va crear “la maçoneria d’adopció” o de Dames. Aquestes lògies depenen d’una lògia regular, i el venerable o un vigilant havien de presidir-les, acompanyats per la Mestra President. A la lògia Els lliurepensadors, del Pecq, s’inicià la primera dona, la periodista Marie Deraismes, al gener de 1882. Això va desfermar una gran polèmica. Una dècada més tard, a l’abril de 1893, decebuda, Marie Deraismes –amb el recolzament de Georges Martin- va crear l’obediència del “Dret Humà”, l’objectiu de la qual era i és fer possible la igualtat entre homes i dones a la maçoneria. A Espanya, a la dècada dels anys 70, malgrat allò que disposaven les Constitucions d’Anderson, comencen a iniciar-se dones en el Ritu d’Adopció sota subordinació a la maçoneria masculina.

A la maçoneria s’hi van afiliar dones d’especial relleu com Rosario de Acuña, Amalia Domingo Soler, Ángeles López de Ayala, Amalia Carvia o Belén Sárraga. Eren dones d’idees avançades i de certa cultura, moltes d’elles lliurepensadores, que lluitaven per la igualtat de sexes, per la seva emancipació, alfabetització i culturització. Van ser els homes els que van prendre la iniciativa en l’emancipació de la dona, el que va ser conegut com a “feminisme d’homes”. A França varen ser els homes els que es van imposar perquè existís igualtat entre homes i dones a la maçoneria.

En la documentació de les lògies i en la premsa afí s’hi pot constatar la preocupació de la maçoneria per l’educació de la dona. Es denunciava que era víctima dels confessionaris. La ignorància de la dona era molt gran, no tan sols en l’educació, també en l’alimentació, higiene, vestit, jocs i diversions. A Granada, els maçons van ser els primers a preocupar-se de l’educació i emancipació de la dona. Rafael García Álvarez, catedràtic de Ciències Naturals de l’Institut provincial i venerable de la lògia Lux in excelsis, va denunciar la marginació de la dona, atribuint la seva manca d’instrucció i les diferències amb l’home a l’educació. Una filla d’Anselmo Arenas, antic venerable de la lògia Pax Augusta, de Badajoz, i després orador de la lògia Reforma nº 75, de Granada, va ser la primera dona alumna de la Facultat de Farmàcia. El Gran Orient Espanyol publicava en el seu Butlletí, i feia seu, un discurs sobre “l’emancipació de la dona” l’autor del qual era el metge militar Germán González Romero, secretari de l’esmentada lògia Reforma nº 75. El reglament de règim intern d’aquesta lògia autoritzava la iniciació de dones per tal de constituir una lògia d’adopció. L’orador deia que la ignorància i les falses idees sobre la maçoneria havien allunyat les dones dels tallers i les havien induït a “mirar amb horror els seus alliberadors”. Afirmava que era la maçoneria la que s’havia preocupat de les dones. Les religions les havien fanatitzat, foragitant-les de l’estudi i de la investigació de la ciència i de la filosofia,  “basades en la raó”. La maçoneria seria per a la dona una autèntica escola de formació.

De tota manera, es pot afirmar que, a l’Espanya del segle XIX i primer terç del XX, la presència de les dones a les lògies va ser més aviat testimonial. Ara, malgrat tot, comença a ser més significativa.

Fa uns mesos, Mª José Lacalzada, professora de la Universitat de Saragossa, ha publicat un llibre sobre l’obediència maçònica “El Dret Humà”, que admet dones en les seves lògies. Es tracta d’una obediència mixta: homes i dones treballen en peu d’igualtat. El llibre El Cimiento Mixto de la Masonería. El Derecho Humano en España (1893-1963) analitza l’establiment d’aquesta obediència. És un treball exhaustiu, que comprèn 10 densos capítols, un esclaridor epíleg que podia haver servit d’introducció, com apunta bé l’autora, i un vocabulari que facilita la lectura als no experts en el tema. És un treball meritori sobre un tema del qual no abunda la bibliografía a Espanya. Estudiar la lluita per la integració de la dona a la maçoneria, en igualtat de drets amb els homes, des de la III República francesa, els conflictes amb el Gran Orient de França i, sobretot, analitzar les relacions del “Dret Humà” amb les obediències instal·lades a Espanya, ha hagut de ser una tasca dura. La nòmina de maçons francesos i espanyols compromesos amb la lluita per integrar les dones en els treballs maçònics no és extensa, però sí significativa. Cal remarcar Georges Martin, a França, Manuel Treviño, Julio Garrido o Mateo Hernández Barroso, a Espanya, per citar alguns exemples.

Mª José Lacalzada té una àmplia experiència investigadora. En el llibre que comentem ha fet un recull de fonts franceses i espanyoles. Ho fa amb un bon aparell crític i una acurada i extensa bibliografía. Cal remarcar, també, la profusió d’il·lustracions, fins i tot fotografies, tan escasses a l’època. Cal lloar l’encert de la fundació “Marie Deraismes” en el patrocini i la publicació del llibre i el fet d’haver encarregat a la professora Lacalzada la investigació dels orígens i l’establiment de l’obediència “El Dret Humà”, la maçoneria mixta.

Malgrat tot, trobem a faltar un índex onomàstic que facilitaria la lectura. També, per a una segona edició del llibre, gosaríem recomanar el color de la lletra dels capítols i subcapítols.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0