Sobre la síndrome de Brad Pitt

A Catalunya l’any 2005 es van dur a terme 31.140 matrimonis i es van registrar 27.595 dissolucions matrimonials (nul·litats, separacions i divorcis). Al 2006 el nombre de dissolucions es va incrementar fins a 28.252. Mentre que el nombre anual de matrimonis s’ha mantingut estable, en els darrers anys, al voltant dels 30.000 casos, el nombre de separacions i divorcis ha augmentat notablement (un 24% en els darrers cinc anys!). Si ens fixem en dades del conjunt de l’Estat Espanyol, l’any 2006 el nombre de dissolucions que es produeixen durant el primer any de matrimoni s’ha incrementat en un 330% respecte el 20051. Si es mantenen aquestes tendències, no estem lluny de l’any en què el nombre de divorcis i separacions superarà el de matrimonis. I, és clar, quan de petits ens van dir allò que el matrimoni era “per a tota la vida”… alguna cosa acaba grinyolant. Si em permeteu la gosadia, podem dir que fins i tot a la casa reial espanyola, que pretén ser exemple de tradició i “bons costums”, accepten que l’hereu es casi a la catedral de l’Almudena amb una dona divorciada, o que una de les filles del rei es permeti un “cese temporal de la convivencia conyugal”.

Vivim, doncs, un temps en el qual les relacions de parella, quan s’institucionalitzen mitjançant la celebració del matrimoni, són lluny de l’ideal canònic de l’estabilitat. Tradicionalment, els amants de l’statu quo es posaven les mans al cap quan s’anunciava un divorci i asseguraven que l’increment de les separacions matrimonials era un indicador de la decadència moral de les nostres societats creixentment secularitzades. Jo tampoc no és que faci un elogi del divorci –no cal anar tan lluny– però reconec que tinc alguns dubtes sobre com interpretar aquesta dada, si en positiu o en negatiu: en positiu, com a expressió d’una més gran autonomia en la incessant recerca humana de la felicitat i, en negatiu, com l’evidència de la contínua frustració en aquesta fita. Són especialment preocupants els casos en què els divorcis o separacions involucren també nens petits, els quals normalment viuen la separació dels pares més com un drama que no pas com una solució. Si bé és cert que la pregunta sociològicament pertinent no seria saber per què la gent es divorcia sinó, més aviat, comprendre per què la gent es casa (és a dir, saber per què donem per descomptat que les relacions familiars s’han de basar en la parella i que aquesta s’ha d’institucionalitzar socialment mitjançant el ritual de matrimoni), no em puc estar d’aventurar una possible explicació a aquest fenomen: Jo crec que la culpa de tot plegat la té en Brad Pitt.

M’explico. Els homes heterosexuals tenim un problema: sempre ens fa ombra en Brad Pitt. De fet, qui diu Brad Pitt diu George Clooney, David Beckam, Rafa Nadal o qualsevol altre que pugui ser considerat un ideal de parella. En el cas de les dones heterosexuals, el seu problema es diria Julia Roberts, Aitana Sánchez Gijón, Ana Ivanovic o Shakira. El nostre problema pràctic és l’existència d’un model de parella “ideal”, un model alimentat per la indústria cultural i les ingents i creixentment edulcorades pel·lícules de Disney o Hollywood. Així, s’ha estès la idea que, en algun lloc del món, existeix la nostra mitja-taronja, la persona que ens complementa perfectament, el nostre príncep blau, que ens farà feliços i amb qui menjarem anissos; una persona atractiva, amable, carinyosa i alhora una mica “canalla”, intel·ligent, que tingui molts diners, èxit i reconeixement professional, sensibilitat social, que sigui “progre”, que ens ompli espiritualment i sexualment i, és clar, que sigui l’enveja de tots els qui ens envolten. Una persona que sigui, resumint, com en Brad Pitt. I, és clar, malauradament, de Brad Pitt només n’hi ha un i les possibilitats que s’enamori de mi són –per què enganyar-nos– més aviat remotes. Llavors, em sento temptat a comparar totes les meves parelles amb el meu ideal de parella i en aquest exercici, inevitablement, en surten sempre perdent. Posem-ne un exemple.

De vegades passa que un, quan és un adolescent barbamec, s’enamora per primer cop. Es tracta d’una sensació desconeguda fins aleshores, una barreja de plaer i dolor, una estranya necessitat d’estar a prop d’una persona, que pot acabar fins i tot generant dependència física i emocional i que, sovint, es barreja amb la natural curiositat per iniciar-se i experimentar en el fèrtil camp de la sexualitat. De vegades passa que el nostre amor és correspost i llavors tot esdevé fantàstic: Tenim la íntima sensació que hem trobat la persona amb la que serem sempre feliços. De vegades, no obstant, les coses no acaben de rutllar com hom s’esperava i la relació s’acaba trencant. Al cap d’un cert temps, és possible que, fins i tot, ens tornem a enamorar. Aquesta vegada estem convençuts que l’amor no és fruit d’un caprici adolescent, o de la curiositat, o de la pressió social (de l’expectativa d’allò que és socialment esperable i correcte). Aquesta vegada ens sentim plenament satisfets i tenim la sensació d’haver trobat la persona ideal: és més atractiva que l’anterior, practica esport habitualment, sap cuinar, li agraden els autors de la generació Beat, el jazz i el cine “indie” i, sobretot, ens ha obert la porta a sensacions fins ara desconegudes, com ara l’orgasme múltiple o el sexe tàntric, a les quals ja mai més no voldrem renunciar. Un matí de diumenge ens diu que surt a comprar el diari i ja no torna mai més. Setmanes després una amiga ens confessa que l’han vist petonejar-se en una discoteca de moda amb una persona del seu mateix sexe.

Després de la tempesta arriba la calma i, amb les darreres aigües de maig, un dia, per casualitat, mentre passegem tranquil·lament per un parc captivats per l’olor de l’herba encara humida, coneixem a la persona que esdevindrà el nostre tercer gran amor. Una persona sensible, educada, amb el cap molt ben moblat, amb mirada franca i riure alegre i desacomplexat; una persona que transmet, només amb la seva companyia, la intensitat d’una abraçada, que t’acarona amb les paraules, que t’inspira confiança i a qui encanta jugar amb els teus cabells, en les nits de llamps i trons, quan tots dos cerquem l’escalfor dels cossos sota els llençols; una persona, en definitiva… amb qui t’imagines tenint fills.

De vegades passa que, com que les persones canvien, i tu també ho fas, al cap d’uns anys de convivència, i de mutu acord, ho acabeu deixant. Quan t’enamores per quarta vegada, hi ha una pregunta que et comença a neguitejar: si amb les meves anteriors parelles vaig tenir la sensació que em feien plenament feliç i després he descobert que estava equivocat, qui em diu que, amb aquesta nova relació, ara que sento que he trobat una persona que em satisfà de debò, no m’acabi passant el mateix? Si ens plantegem aquesta pregunta, llavors és que hem caigut sota la “síndrome de Brad Pitt”: la creença en l’existència d’una parella ideal, la recerca d’una més gran quota de felicitat i l’angoixant sensació de la finitud de la vida, acaba produint frustració. I tinc alguns dubtes que el camí de la frustració ens porti a la felicitat. Com a molt, ens pot portar a l’autoengany. Quin és el preu per acceptar que la nostra vida és imperfecta, que existeix un cost d’oportunitat en cadascuna de les nostres decisions i que, potser, acabem assumint les nostres relacions sentimentals amb una certa actitud de renúncia o amb una certa sensació de resignació?

La “síndrome de Brad Pitt” és una metàfora per intentar explicar una intuïció. Tinc la sensació que, potser per primer cop, les persones apliquen a les seves relacions sentimentals pautes, mecanismes i actituds pròpies de la societat de consum. Com sabem, el motor de la societat de consum és la contínua insatisfacció: comprem quelcom seduïts per la publicitat o pel seu eventual valor d’ús però, un cop l’obtenim, ens acaba interessant més una altra cosa. Qui es compra un cotxe, en desitja un de més potent; qui es compra una casa, en desitja una de més gran… Només si som capaços de sortir de l’espiral de consum esdevenim persones realment lliures; renunciar al consum irracional, arribar a discernir el que és essencial del que és accessori, es un primer pas cap a l’emancipació de la societat-trampa, d’una societat que ens fa ostatges i que ens aliena, paradoxalment, mitjançant la sacralització de la propietat i la seducció dels objectes.

Com deia, potser per primera vegada, la lògica del consum s’imposa fins i tot en les relacions de parella, que són cada vegada més curtes i més freqüents. No disposo de dades estadístiques, però imagino que, si poguéssim calcular la mitjana de parelles que una persona té durant la seva vida, nosaltres n’acabaríem tenint més que els nostres pares, i els nostres fills més que nosaltres. En part això s’explica per la més gran autonomia de les dones (que no depenen tant dels seus marits i poden decidir deixar-los sense que perilli la seva estabilitat) i en part també pel repetit argument segons el qual ara les persones tenen menys capacitat de sacrifici (una idea molt cristiana, d’altra banda) i al primer problema conjugal decideixen separar-se. Jo, com us deia, no descartaria la influència del mal exemple d’en Brad Pitt.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0