Postmodernitat i antropologia

És en Franz Boas qui va desmantellar el discurs pseudocientífic sobre l’evolucionisme unilineal i el progrés indefinit, tan estimat pels pensadors del segle xix i tan útil als governs colonials i les classes dirigents dels països industrials, i que va introduir la intersubjectivitat que va significar la fundació de l’antropologia com una pràctica científica moderna.

L’aparició de l’Altre crea l’axioma bàsic de l’Antropologia, el relativisme cultural, base de tota l’epistemologia i deontologia de la disciplina i, amb aquesta, tot i que encara no és formulat, apareix el concepte de constructe cultural, és a dir, estructures socials que es consideren “naturals” i que, en realitat, són simples creacions culturals basades en fets físics sense cap relació.

La feina posterior va consistir en la destrucció d’allò que es veia com a bases indissolubles de l’home com a entitat, i que, en realitat, constituïen parts del constructe occidental de l’Home Modern. Així, la feina d’en Malinowski, demostrant la inexistència del complex d’Èdip freudià en moltes societats d’estructures parentals diferents de la nostra; la feina dels antropòlegs marxistes en les societats de caçadors recol·lectors, deixant amb el cul enlaire en Marx i la seva obsessió per la lluita i control de la infraestructura com a motor social, en darrera instància, de les societats; o la demostració, feta per May Douglas, que la unicitat de l’ésser humà, com a individu moral en acció, és una creació relativament moderna i profundament fràgil creada per raons jurídiques lligades a la propietat, són, entre d’altres, aportacions essencials de l’antropologia.

Lamentablement, la descoberta d’en Godel de la impossibilitat de la comprensió global del nostre Univers en matemàtiques, la formulació de la teoria del caos en física, i el fracàs de la construcció de l’home nou, tant en el camp feixista com en el comunista, que destrueixen els grans mites de progrés de les societats occidentals, demanen una fórmula que vesteixi l’home liberal, sense interès a transcendir les seves limitacions i, ara, un cop demostrada la vacuïtat del concepte de progrés, sense objectiu vital. És en aquest context que el relativisme cultural explota demolint qualsevol altra consideració ideològica.
En l’antropologia la postmodernitat arriba, no a explicar les realitats analitzades en etnografia, sinó a interpretar-les.

I és d’aquesta manera quan, a banda de saber que una mateixa cultura o comunitat genera interpretacions diferents dels mateixos costums, des del punt de vista de les dones, dels pobres, dels rics o dels homes, també es descobreix que en genera de diferents depenent de la figura de l’antropòleg que fa l’estudi i de totes les seves circumstàncies personals. El resultat és que tot estudi és només un discurs sobre la realitat, sense força explicativa ni, sobretot, comparativa amb altres.

En aquest context, l’antropologia no ha pogut generar un discurs, prou potent per clarificador, de l’error en la manipulació i ús dels seus conceptes des d’un punt de vista polític, quan aquests eren simples categories científiques. Per entendre-ho: és com si els ecologistes demanessin la reintroducció del virus de la verola, en nom de la defensa de la biodiversitat.

Malgrat aquests problemes, les eines d’observació de l’etnologia i les analítiques de l’antropologia, encara poden ajudar la comprensió de l’Altre i del seu funcionament com a societat. En canvi, els discursos gasosos de multiculturalitat, interculturalitat i altres mandangues, amb què sociòlegs i polítics illetrats ens il·lustren contínuament, no permeten discernir la diferència entre el que és una constatació de la diversitat de constructes culturals i la seva utilitat per articular societats diverses i les relacions entre diverses societats, i el que és la manipulació de constructes culturals per imposar o mantenir determinats privilegis enmig d’un conflicte.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0