Per que la postmodernitat ataca la idea de progrés?

Em proposo fer un paper pedagògic, a risc que el resultat final sigui criticat per simplista i superficial, que traci un esborrany que ens ajudi a entendre per què ens diem “progressistes” i per què s’ataca la idea de progrés i conseqüentment les persones i els partits polítics que es defineixen com a progressistes. Quina és l’arrel filosòfica o política d’aquesta postura? La postmodernitat, que defensa la fi de la història, del destí
i de qualsevol idea que dibuixi un escenari de futur més lliure o fraternal o qualsevol altre valor que se’n digui o intueixi universal.

A la nostra societat hi ha debat d’idees perquè hi ha idees contraposades. Punts de vista diferents de com
i perquè succeeixen les coses, però el que és més important, de com haurien de ser. A partir de la nostra educació, configurem un “ideal” en el nostre imaginari –vol dir que som més d’esquerres, o més de dretes, que creiem més en uns valors que en d’altres, que defensem més o menys l’extensió de drets, etc. La postmodernitat és un conjunt abstracte d’idees i teories, que rebutgen la base ideològica d’aquells que defensen que es pot transformar la societat. La postmodernitat no reconeix a la raó, autoritat o legitimitat per decidir com han de viure els individus i quins valors són millors que d’altres.

L’ideari del Moviment Laic i Progressista beu de la tradició racionalista i de la defensa dels valors universals. Creu en l’individu i en la seva emancipació en contraposició al dogmatisme d’una veritat suprema. Creu, també, que la lluita pels drets humans individuals i col·lectius ha estat, històricament, la lluita per la llibertat, però per a la postmodernitat no hi ha “relat” històric que ho justifiqui, perquè tot és un escenari fals construït a partir del llenguatge que articula una falsa trama.

Quan ens definim com a progressistes, estem defensant una filosofia concreta. No hem d’entendre la paraula “filosofia” com a quelcom abstracte, complex o allunyat de la nostra vida. Una filosofia és una forma d’entendre’ns a nosaltres mateixos en el món que vivim. Històricament, les “filosofies” han defensat unes idees en contraposició a d’altres. Quan ens definim com a progressistes creiem que sota l’exercici de la raó i l’experiència serem capaços de construir comunitats habitables on l’individu sigui respectat pel simple fet que és individu. Vingui d’on vingui, pensi el que pensi. L’individu ha de ser garantia de la seva protecció, independentment de la seva creença, origen, ideologia, etc.

Aquesta concepció neix amb l’individu modern, aquell que ha de definir i decidir sobre la religió, la moral, les lleis, l’Estat. És l’individu qui estableix les regles. No hi ha moral sota la qual l’home s’hagi de doblegar. Igual que la moral, cap forma d’Estat no ha de ser acceptada irremeiablement en nom d’una autoritat divina. D’altra banda, no és fins l’arribada de la Modernitat que a l’individu se li reconeix la legitimitat per expressar lliurement les seves opinions i que, gràcies a unes regles establertes i acceptades, es pot governar i finalment comportar-se. A partir d’aquí, es validen uns sentiments que nosaltres anomenem progressistes i que articulen un determinat model de ciutat –polis o comunitat. Només així, diu el subjecte modern o universal, l’home podrà viure en pau. El màxim exponent d’aquesta tesi és Kant. Per a ell, els individus son capaços d’autodeterminar-se i de construir un futur. Defensa que el futur no està escrit enlloc i que està per fer. Potser sona massa pretensiós pensar-ho, però serà justament contra aquest home que sorgirà la postmodernitat.

Fichte, deixeble i continuador de Kant, defensa que la història és un espai obert per definir i només l’home és capaç de fer-ho. Tot ho fan els homes. I en aquesta empresa tenen dues opcions: o ser-ne conscients i, sabent el que volen, lluitar per aconseguir-ho, o deixar que d’altres ho facin per un mateix. Contra el que representen Kant i Fitche lluitarà el postmodernisme. De Fichte diran que el seu plantejament condueix al terrorisme perquè afirma que l’individu s’imposi a la cosa, a les coses –sigui la societat o la naturalesa. Que les idees s’imposin a la voluntat de l’individu és per als postmoderns com el terrorisme, perquè entenen com a tal l’acte d’imposar a l’ésser una mena de violència. Els totalitarismes i barbàries del segle xx posaran en entredit la raó com a justificació de la pau perpètua entre homes i dones.

El racionalisme entrarà en crisi com a conseqüència de dos corrents que qüestionaran els fonaments de la modernitat: la filosofia analítica i el fenomenalisme existencial.

El primer corrent que triomfa a finals dels anys 70 i principis dels 80, l’analític, defensa que la filosofia no ha d’argumentar valors morals ni defensar opcions polítiques, només s’ha de limitar a analitzar el llenguatge moral. Això la fa una filosofia asèptica i gens compromesa amb la realitat. Un dels seus referents és Wittgenstein.

El segon corrent, el fenomenalisme existencial, de qui Heidegger en formaria part, pensa en principis d’identitat i de no contradicció. Proposa no pensar l’“ésser”, ni el seu “futur”. Aquest plantejament és perillós perquè podria acabar justificant el nazisme –que és del què s’acusa Heidegger– perquè acaba dient “a l’ésser no li podem imposar ideals, ni destins”, així doncs, no podem prometre un futur de més llibertat. Aquests corrents de pensament, que critiquen la raó, son el terreny abonat a la postmodernitat, que pretendrà aparcar la “història” i amb ella, l’individu en la història. Afirma que la filosofia no pot defensar opcions polítiques. No vol dir a la gent el que ha de fer. La filosofia només és una activitat, no pas una doctrina que no vol prescriure res, ni proposar, ni aconsellar, només descriure el que passa. En el fons, critiquen que no estem pensant la realitat perquè, en certa forma, l’estem falsificant. Heidegger diu que a l’ésser no li podem imposar destins, perquè fer-ho seria violent. Només hem de fer que es manifesti com és, sense límits, fins i tot en les seves perversions!. I ho hem d’acceptar perquè la realitat és així. És a dir, que qualsevol intent d’imposar un projecte de vida, sigui per la igualtat o per la llibertat, és una imposició, és una “violència injustificable filosòficament”.

Des d’un punt de vista polític, la postmodernitat pren forma de neoliberalisme. Fukuyama n’és un dels màxims exponents i referència intel·lectual del Govern nordamericà de George Bush, i amb ell i fills d’ell, els políticament coneguts com a neocons –els nous conservadors. Diu que vivim la “fi de la història”. Això vol dir que el futur és imprevisible i que ningú el pot preveure, i per tant, planificar-lo ni imaginar-lo. És la fi de la idea de progrés perquè sense planificar ni pensar el futur, és inconcebible la idea d’avenç. Que ve
a ser quelcom semblant a dir que no podem “desitjar” un futur. En el nostre registre desitjar, seria “transformar la realitat” – sigui educant infants, defensar l’estat del benestar… Som el que parlem, diuen els postmoderns. Cada subjecte “construeix” la seva història, però cada història conté fal·làcies, interessos, mentides…

No hi ha una forma fàcil de respondre a la pregunta “Qui són els postmoderns?”. És complex i cal matisar que la història del pensament no es pot reduir a calaixos o fitxers on es classifiquen les idees. Però els podem exemplificar en tres branques:

D’una banda els deconstructivistes (Derrida), que proposen desmuntar tota ficció i creença. No creuen en la justícia, ni en l’ordre… En el fons, diuen, en qualsevol justificació política, hi ha fal·làcia, trampa. És un plantejament molt pessimista perquè, segons ells, els homes no tenen una sortida clara. Tot és el mateix i cadascú fa el que pot perquè en realitat el que compta és la supervivència La crítica del deconstructivisme és que trenca qualsevol esperança de futur.

D’altra banda trobem els pròpiament postmoderns (Lyotard), que diuen; “som perquè parlem”. El subjecte és el resultat, el seu propi relat. Som el que parlem. El llenguatge ho és tot i, per això, el subjecte n’és el resultat dels seus propis relats i narratives.

Finalment trobem els que més influeixen avui, els pragmàtics (Rorty), que fan un nou plantejament de la filosofia. Diuen que des de Plató fins a Rorty, tota la filosofia coincidia en dos punts; d’una banda es considerava que alguna cosa era certa si s’adequava a la realitat (el que anomenem “veritat”), per a Rorty la veritat no és res més que una construcció lingüística. És a dir, és veritat allò que nosaltres diem que és veritat. D’altra, critica la idea de comunitat, de societat com a comunitat política (lloc on es comparteixen valors, idees o projectes comuns), i s’hi defensa sobre la base que avui la comunitat és apolítica. Cada individu és una mena de radar que reacciona a estímuls que la informació en un món globalitzat genera, i en el qual, cada individu fa el que vol o el que pot sense que ningú li pugui qüestionar el seu pla de vida.
Per concloure, podríem resumir la filosofia bàsica dels postmoderns, considerant que el subjecte ha desaparegut. Aquella romàntica idea que defensava que l’home era l’amo de si mateix i fins i tot pensava que podria construir una societat més justa, i més igualitària, és titllada pels postmoderns d’arrogant i en declaren la seva extinció. Això és una il·lusió amb la qual cal acabar. Però aquí ve la contradicció de la postmodernitat, que hauríem de saber explotar: si aquest home ha mort, per què haurien de preocupar-se per ell? Perquè finalment, voldrien que aquest home no pensés, que no actués, que no resistís.

No gosaria defensar hermèticament cap conclusió sobre què és l’ideal a seguir en un moviment com el nostre, que pretén canviar el món des d’una realitat de la qual en som crítics. Fer-ho seria contradir-me amb la mateixa naturalesa de l’MLP. Cadascú haurà d’analitzar, conscientment i lliure, allò que hom li planteja i treure’n les pròpies conclusions sense apriorismes ni dogmatismes. Només caldrà tenir present un aspecte: l’immobilisme mai no ha estat un aliat per aquells que pensem una societat més lliure, més autosuficient, més emancipada. Per això, com defensava un professor de l’escola de Frankfurt, posem a prova les nostres idees, interpel·lem-les i no les dogmatitzem. Fer-ho seria com mantenir aquell vell batí de casa, –que conservem hivern a hivern perquè és confortable i còmode–, i que ens tanqués l’oportunitat de renovar-lo, perquè malgrat tot, per molt que l’apreciem, és vell i gastat.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0