De la modernitat líquida als liquidadors de la modernitat…

N’hi ha que tenen molta barra. I n’hi ha que, de tanta que en tenen, se la trepitgen. La barra, vull dir.
Són analistes, comentaristes, assagistes, periodistes, professors de diferents coses que totes acaben en “ia”, ben instal·lats en els seus trons de còmoda superfluïtat mediàtica o dogmàtica, ben convençuts de ser els millors descriptors de la nostra ubicació en el món, ben arrepenjats en els taulells des d’on “puntualment” emeten opinió que explica el raconet de realitat que –segons que diuen– observen.
N’hi ha que, aprofitant que a l’actualitat hi ha un debat conceptual sobre les característiques d’això que alguns anomenen “modernitat líquida”, no dubten a actuar com a veritables liquidadors de la mateixa modernitat. Perquè el que volen és carregar-se’n l’esperit…

Ara resulta que, en el debat sociològic, filosòfic i –òbviament– polític, s’ha anat posant de moda afirmar que allò que és veritablement contemporani, és a dir, allò que indica que s’està autènticament “a la moda”, en l’onada dels temps, al capdamunt de la gestació de les coordenades i paràmetres que ens poden permetre comprendre la nostra realitat, és reconèixer la inevitable superació dels vells horitzons de la modernitat il·lustrada, dels vells valors moderns… Sí, sí, dels vells valors moderns, pobrets!

I diuen que cal superar aquells vells valors moderns perquè eren massa sòlids. És a dir, massa durs, massa exigents, massa vinculants, massa compromesos. Eren, per tant, poc aptes per contribuir a explicar el món després del canvi de paradigma que es produeix com a conseqüència del pas a la societat postindustrial, globalitzada. Un model que també ha estat definit com a segona modernitat (deixar enrere el tipus de societat de producció industrial clàssica, i anar derivant cap al capitalisme de consum i d’espectacle, tot allò que passa després de la convulsió energètica produïda pel crack petrolífer de 1973-1974).

La nova modernitat es fonamentaria en la recurrent liquidesa dels principis i dels sistemes, en la contínua permeabilitat de les idees i de les mateixes realitats socials, sotmeses a un procés de perforació i desgast continu. Desgast provocat per l’imperi dels fluxos que s’interrelacionen en xarxa i que canvien constantment, sense tenir una forma prèvia definida, que s’adapten, com els continguts líquids, als continents… –potser aniria millor dir-ne contenidors– que més convinguin. Són fluxos d’informació –més o menys buida, més o menys vàcua– i de finances –especulatives, efímeres, és a dir, sense solidesa, sense dedicar-se a cap inversió productiva en el món real…

Ens trobem instal·lats en la postmodernitat postmaterialista o, com ara afirmen amb contundència, en una modernitat líquida caracteritzada per la inconsistència dels valors que fonamenten les idees, per la insubstancialitat dels anhels que conformen les pautes de l’acció, per la dilució de les expectatives que podien engrescar una mica el camí del progrés cap a cotes més altes d’alliberament, d’emancipació… Valors, emancipació, progrés? Doncs no, resulta que no: tot això pertany al vell horitzó del somni il·lustrat, massa modern. Esborrat, doncs, per massa antic…

I això pot tenir conseqüències de diferent signe. Per exemple, es pot viure com una tendència a la relaxació absoluta en el terreny de la moral pública, com la relativització de tots els comportaments i l’acceptació de tota mena de pulsions, com la falsa igualació de totes les opcions… Perquè pot semblar que no hi ha cap valor “sòlid” que pugui servir com instrument de mesura i, per tant, que tot ha de ser acceptat acríticament –l’augment de les desigualtats, la discriminació dels més dèbils, el sotmetiment de la política al caràcter irracional dels mercats financers, qualsevol bestiesa que soni a idiosincràsia “cultural” de qualsevol grup– … O bé, d’altra banda, com la possibilitat d’arribar a un acord madur i responsable de caire democràtic, que vinculi les accions dels individus i dels grups per mitjà d’una ètica “indolora”, superadora de les fixacions de les morals del dolor i de la renúncia, propositiva de l’accés humanista a la felicitat –però a la de tots, és clar, perquè en tenim els recursos– en comptes del sotmetiment a un codi de veritats morals tancades que, com sempre, respongui a un o altre sistema de relacions de poder. En aquest sentit, una ètica postconvencional, basada en els valors de la solidaritat democràtica i ciutadana, ens pot ser útil enfront del replegament comunitarista o del ressorgiment de les voluntats teocràtiques. Aquí pot haver-hi un pont entre el fonament humanista de la primera modernitat i una de les percepcions possibles d’un enfocament més “tou” que no abdiqui del compromís amb els drets de les persones. Ara, és clar, això tan sols és possible si fem servir un cert mètode de raonament “crític” –tan modern!– no gaire apte per als qui s’estimen més quedar-se només amb una sola versió de les coses…

Perquè alguns d’aquests s’atreveixen a esmentar, com a fonts d’autoritat del seu discurs/narració
(i mira que és antic, això de les fonts d’autoritat!) fins i tot autors com Zygmunt Bauman, per exemple. Com gairebé sempre, els generadors d’opinió són interpretables, però, la veritat, no penso que només vulguin dir això o, fins i tot, que preferentment diguin el que es diu que volen dir. L’esmentat Bauman, de moda actualment, malgrat ser fidel a la seva vella formació marxista, certament tan moderna –de debò–, afirma, entre altres coses, que la liquiditat d’aquesta segona modernitat ha posat en perill tots els vincles humans –personals, íntims, fraternals, laborals, intel·lectuals– substituïts per anònimes, efímeres i, evidentment, fluctuants xarxes innominades. Liquidar els vincles entre les persones –des de l’amor fins a la feina…1– serveix per contribuir a la incertesa, la fragilitat, l’empetitiment i la insatisfacció. I això porta a l’afany de més consum, com a única “solidesa” supletòria. I qui en surt beneficiat? Senzillament, alguna cosa tan moderna –també de debò– com el capitalisme en els seus comportaments menys efímers, més duradors, més abassegadors. Compreu, compreu, compreu, que, com més liquidem la modernitat, més liquidesa trobareu en la vostra vida, i més us veureu impulsats a consumir de nou per tal d’obtenir alguna cosa sòlida.

Ara, això sí, poc duradora…
Tot plegat, diuen alguns, acaba amb els vells somnis moderns –i sòlids– que eren defensats per aquells que creien que es podia construir el futur per mitjà de la fidelitat als ideals, als vells moderns valors il·lustrats. I que, per tant, per construir socialment la realitat respectant aquells valors, calia prendre compromisos. I actuar. És a dir, fer política. Els que més defensen la liquidesa d’aquesta anomenada segona modernitat creuen que, com que tot és tan efímer, fluctuant i immaterial (és a dir, líquid) com els fluxos d’informació i de dígits financers, sense més solidesa, cal renunciar a adquirir massa compromisos i, sobretot, a intentar portar-los a l’àgora pública. És a dir, cal renunciar a la política, a l’acció ciutadana organitzada. Diuen que, ara, com que tot ha de ser líquid, cal liquidar les velles fórmules d’articulació dels discursos –de les narracions, per fer-ho més versemblantment postmodern ..o era modern líquid?– que s’adeien amb la democràcia institucional. També diuen que el que cal és inspirar-se en les noves fórmules de participació –líquides, per tant fluctuants i no gens sòlides–, al marge de la democràcia de les institucions, al marge de les organitzacions, assumint la fluctuació episòdica, efímera, de les interconnexions que, esporàdicament, serveixin per relacionar individus només al voltant d’una “causa” concreta. Així, diuen, és indiferent, per exemple, votar o no: això de les eleccions i de la intervenció en les institucions, segurament, és massa sòlid. És millor sentir-se líquidament enganxat a alguna de les formes participatives que la liquidació de les velles idees està encunyant.

Gairebé sempre aquesta renúncia a l’acció política organitzada és promoguda per privilegiats als quals tant se’ls en refot quant i com s’inverteixi en ensenyament públic, en sanitat, o com s’impulsi o s’aturi l’extensió de les llibertats civils i dels drets socials. I, a base de liquidació de valors i insistència en la liquidesa, desvirtuen l’efecte de la participació electoral…

Quan això succeeix, acaba per guanyar la dreta, és clar. Perquè aquests sí que creuen en alguna solidesa –la dels privilegis, la de les velles morals del dolor, la d’alguns diners que, per molt líquids que semblin, acaben per ser d’allò més sòlids.

Anem amb compte, doncs, amb les intencions –efímeres, remotes, líquides?– d’aquells enterramorts que, volent liquidar la modernitat, el que estan fent, en realitat, és liquidar les nostres perspectives d’acció per tal de construir socialment alguna cosa.

En positiu. Perquè la construcció necessita d’algun fonament més aviat sòlid. O no?

Notes:
1. Bauman, Zygmunt. Amor líquido. Acerca de la fragilidad de los vínculos humanos. Madrid: FCE, 2005. Bauman, Z. Vida líquida. Barcelona: Paidós, 2006

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0