Nicaragua i la seva història de participació: Un recorregut apressat per la cultura autoritària

Introducció

La participació ciutadana es materialitza quan els membres d’una societat es reconeixen, almenys en alguna mesura, com a subjectes de drets, transcendint la condició de víctimes del sistema o receptors passius del mateix. No obstant això, per fomentar una consciència de drets i la disposició a mobilitzar-nos en defensa dels mateixos, cal crear entorns institucionals legítims i pluralistes i això és una responsabilitat, principal però no exclusiva, de l’Estat Si bé les lleis regulen certes formes de participació, no poden expressar, ni contenir les expectatives, aspiracions, continguts i formes de participació, les quals es construeixen de manera permanent per la diversitat d’actors de la societat. A més, cal tenir clar que la definició, reconeixement i respecte dels drets ciutadans, representa un permanent camp de conflicte i tensió entre la ciutadania i els poders públics.

La participació ciutadana, al meu parer, no depèn de l’Estat, encara que aquest té l’obligació de fomentar una cultura democràtica que propiciï i encoratgi aquesta participació, com a fonament de la democràcia. Malgrat això, la participació depèn fonamentalment de la capacitat que desenvolupin els ciutadans de formular i reformular les seves aspiracions, sobre la base de necessitats individuals que es negocien tant en les relacions quotidianes com en l’àmbit públic.

Antecedents

La societat nicaragüenca ha recorregut, al llarg de moltes dècades, experiències traumàtiques de participació, primer restringides en un context de dictadura i després en un escenari de guerra que, inevitablement, vinculava la participació amb veritables actes d’heroisme, en el qual la privació de llibertat i la mort van constituir possibilitats properes.

La revolució sandinista (1979-1990) va impregnar a amplis sectors de la societat de grandiloqüents ideals de transformació social, que van generar expectatives d’una societat amb justícia social. Aquestes expectatives van ser canalitzades a través d’una complicada amalgama entre l’Estat-partit i les organitzacions de “masses”, creades i controlades per aquest; creant les bases per a la castració d’aquestes valuoses experiències de participació.

En la primera meitat de la dècada dels 90, al desànim que va significar la derrota electoral del FSLN per als sectors afins a la revolució, li van seguir setze anys de governs liberals –tan sols de nom–, però amb una pràctica política profundament conservadora que, com a tret comú, mirava la participació ciutadana com un perill que posava en risc l’efectiva aplicació de polítiques de caire neoliberal, sens dubte antipopulars.

Els antics moviments socials tutelats per l’Estat-partit es van veure enfrontats a successius governs que no van dubtar a reprimir-los i desintegrar-los per mitjà de la cooptació, la utilització de mesures coercitives, com l’acomiadament de dirigents sindicals, o el desconeixement d’aquests com interlocutors en les taules de negociació. Aquest procés de desintegració de les anteriors formes de participació va ser més efectiu com més feble era la capacitat de reconstrucció d’agendes i formes pròpies de participació d’aquests actors.

La cooptació, com estratègia de desmuntatge de la capacitat de mobilització d’organitzacions gremials, es va donar a través d’un procés en el qual van intervenir de manera concertada tant les cúpules partidàries i empresarials, com les institucions financeres internacionals i les agències de cooperació, incloent-hi les del Sistema de Nacions Unides. Totes elles van reclamar, unànimement, altres formes de participació que observessin les següents normes per a l’assoliment de la “governabilitat”:

– Renunciar a la protesta pública i privilegiar espais de “concertació” entorn de polítiques socioeconòmiques sens dubte antidemocràtiques, atès que van contribuir a l’increment i aprofundiment de la pobresa.

– Renúncia a discursos “radicals”, adoptant postures conciliadores com a requisit per ser acceptats en instàncies d’interlocució amb l’Estat, generalment ineficaces i retòriques.

– Renúncia a la denúncia per actes de corrupció de funcionaris públics i acceptació que els responsables, de tots els bàndols partidaris, quedessin en la impunitat.

– Acceptar la participació privilegiada de sectors retardataris de la democràcia (jerarquia de l’Església catòlica).

– Confusió d’actors i de rols, gràcies a la qual moltes organitzacions de la societat civil, abans constructors de ciutadania, es van convertir en subsidiaris de l’Estat.

– Suport privilegiat a mitjans de comunicació afins al govern i defensors actius de les seves polítiques.

A Nicaragua, la participació ciutadana també s’ha vist desvirtuada per l’afebliment dels partits polítics, reduïts a maquinàries electorals que corrompen el sentit de la política i de la funció pública. Els partits hegemonitzen la participació en la presa de decisions, alhora que atorguen o neguen representativitat als grups socials organitzats, d’acord amb les seves conveniències electorals.

Per la seva banda, moltes organitzacions de la societat civil es debaten entre l’atenció a necessitats peremptòries de les grans majories empobrides (a l’actualitat, més del 80 per cent de la població nicaragüenca viu amb menys de dos dòlars diaris) i la promoció de ciutadania activa, que al·ludeix a la consciència de tenir drets, així com a la creació de capacitats per mobilitzar-se en defensa dels mateixos.

Què podem esperar de la tornada del FSLN al govern?

Des d’una postura optimista, el “nou” govern, protegit per una vella i encarcarada maquinària partidària, que no té cap relació amb les utopies del passat revolucionari, sembla disposat a recuperar una certa capacitat administrativa de l’Estat acompanyat d’una retòrica de “sobirania”. Això s’expressa, principalment, en les recents negociacions amb el Fons Monetari Internacional (FMI), que donen certa prioritat a la inversió de tipus social. Així, també, hi ha una preocupació, substancialment diferent a la dels anteriors governs, per atendre problemes com la desnutrició, l’analfabetisme, la desprivatització del sistema públic de salut, entre els principals.

Tot fa indicar que el govern encapçalat per Daniel Ortega pretén assajar un Estat neoliberal amb certa sensibilitat social que, encara que presenta més ambigüitats que definicions estratègiques per reduir la pobresa, està generant expectatives en amplis sectors de la població empobrida.

L’altra cara de la moneda és que existeixen moltes raons per desconfiar de la concepció de democràcia i de participació que promou la maquinària del FSLN i el govern d’Ortega. Assenyalo, entre les principals, aquelles que, segons el parer de diversos actors i del meu propi, han quedat clarament evidenciades en tan sols nou mesos de gestió:

– El FSLN està treballant per la construcció d’un esquema de poder “ciutadà” ple de retòrica i demagògia, el principal objectiu del qual és el de legitimar l’acció del poder executiu i reduir el protagonisme d’organitzacions autònomes

i crítiques amb el mateix.

– Una clara tendència a l’exclusió de les instàncies formals d’interlocució d’aquells actors de la societat civil que reclamen una participació no tutelada per l’Estat. Aquest esforç ha estat acompanyat per l’oberta desqualificació, per part dels líders del FSLN, de totes aquelles veus crítiques que qüestionen l’evident autoritarisme del govern.

– Retrobament del nou govern amb la jerarquia de l’Església catòlica, amb l’objectiu d’aconseguir el suport d’aquesta a la gestió del nou govern… A canvi del no reconeixement, per part de la direcció del FSLN, dels drets sexuals i drets reproductius que reclama el moviment de dones/feminista. Referent a això, l’exemple més rellevant és la penalització de l’avortament terapèutic en el nou Codi Penal aprovat recentment pel poder legislatiu.

– Informació pública esbiaixada i extremadament centralitzada, acompanyada de la censura econòmica contra alguns mitjans de comunicació no afins al govern.

– Selecció de funcionaris públics d’alt nivell, motivada més per criteris d’obediència i fidelitat a la direcció del FSLN que no pas per competència professional i experiència.

Nous interrogants i reptes per a la participació ciutadana?

Un dels principals interrogants que hem de formular-nos des dels moviments socials és la possibilitat de construir un veritable “poder ciutadà” des de les cúpules governants, o si precisament en això radica el més rotund contrasentit de la proposta del FSLN, que encobreix els desitjos de cooptació ja assajats en el context de la revolució.

¿Poden, els ja famosos consells de poder ciutadà promoguts pel govern, convertir-se en actors autònoms capaços d’establir límits al poder– generalment autoritari– que les institucions públiques exerceixen sobre la ciutadania? ¿Estarà el FSLN en disposició de permetre que el nou esquema de “poder ciutadà” exerceixi el seu legítim dret a la fiscalització i la denúncia? ¿Podran avançar els actors “privilegiats” pel FSLN en la transformació de les seves necessitats bàsiques, en consciència de drets?

Algunes respostes que aporta l’experiència del moviment feminista de Nicaragua en la seva recerca de redefinició del poder i de la política:

Malgrat que el moviment de dones/feminista, a l’origen (dècada dels 80) estableix vincles estrets amb el FSLN, entorn d’objectius de justícia social compartits, reconeix, des del començament, que la construcció d’una agenda pública que contempli els drets de les dones solament és possible mitjançant la construcció d’un moviment social autònom i independent dels interessos clientelars de qualsevol partit polític.

Així mateix, si bé es poden compartir alguns interessos amb el govern de torn, no és menys cert que l’agenda d’emancipació de les dones estarà en constant tensió amb els poders públics, que mantenen el control sobre els cossos de les dones i perpetuen una organització social basada en la discriminació en contra de les dones. Sabem que des de l’Estat es continua exercint un poder impregnat de concepcions i pràctiques que reprodueixen una lògica patriarcal, que en el millor dels casos considera les dones com a part d’un conglomerat homogeni de beneficiaris de certes polítiques de caràcter social.

Més greu, àdhuc, és el fet, confirmat en el nostre país i en molts altres, que certs drets reconeguts formalment a les dones després d’intenses lluites no estan assegurats d’una vegada i per a sempre. Sempre hi haurà conservadors i fonamentalistes dintre de l’Estat, disposats a fer-nos retrocedir als temps de la “Santa Inquisició”; sempre hi haurà grups polítics disposats a negociar sobre els cossos i la llibertat de les dones.

Per això, la nostra proposta, en el nou escenari que presenta Nicaragua, és aprendre dels ensenyaments heretats per les feministes des de la Il·lustració fins als nostres dies:

– Creure en nosaltres mateixes i en la nostra capacitat de transformació, invertint esforços quotidians per a la generació d’una nova consciència de drets, des dels nostres cossos com el principal territori de la nostra ciutadania.

– Enfortir lideratges que encarnin nous significats i pràctiques de poder, demostrant la possibilitat de deconstruir lògiques binàries i excloents del poder.

Avançar en la construcció d’aliances amb altres moviments socials, amb mirades estratègiques i voluntat de diàleg, per la defensa de ciutadanies diverses i, no obstant això, amb idèntics drets, com a base per a la construcció de ciutadanies veritablement democràtiques.

 

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0