El règim de la transició en l’atzucac (I): el model econòmic

L’etapa d’industrialització i desenvolupament econòmic que va viure l’Estat espanyol a partir dels anys 60 va entrar en crisi durant els darrers anys de la dictadura i els de la “transició”, a conseqüència, en part, de la denominada crisi del petroli de 1973. Crisi que, amb una o altra intensitat, afectà el conjunt dels països industrialitzats.

Posteriorment, amb la imposició del neoliberalisme i la seva globalització –deslocalitzacions, privatitzacions, progressiu deteriorament dels drets que havien conquerit els treballadors, prevalença del capital financer-especulatiu internacional, etc.– dirigida a posar les bases per la recuperació i l’increment de la taxa de benefici del capital, que les lluites dels treballadors qüestionaven, i el sorgiment de nous països industrialitzats els “tigres asiàtics” –Hongkong, Singapur, Taiwan, Corea, etc.– primer, i països de majors dimensions –Brasil, Xina, Índia…– després, es va originar una nova situació.

Davant d’aquesta situació, en els vells països industrialitzats, els amos del capital productiu, i els seus respectius estats, van reaccionar de diverses formes, però, en general, van optar per incrementar els recursos destinats a I+D i a la implementació de les noves tecnologies als processos productius. Aquest, però, no fou el model que es va adoptar a l’Estat espanyol.

A l’Estat espanyol, el nou règim polític nascut de la “transició”, al servei dels vells poders econòmics –els que provocaren la guerra civil i van recolzar i prosperar amb la dictadura franquista–, després de procedir al que va denominar “reconversió industrial”, en realitat una reducció significativa de la capacitat productiva industrial, va optar per un model econòmic basat en els salaris baixos i en la destrucció salvatge del territori, tot mantenint molt baix el nivell d’inversió dedicat a incrementar la productivitat del treball i la creació d’infraestructures productives. Model que prioritzà el desenvolupament de determinats sectors de serveis –els relacionats amb el turisme, en primer lloc– i el de la construcció.

Durant els darrers vint-i-cinc anys, la política econòmica desenvolupada pels successius governs, amb independència del partit que en cada moment l’hagi ocupat –PSOE o PP–, ha estat unívoca i sense variacions, seguint, fil per randa, els diktats dels “gurus” i propagandistes del Pensament Únic Neoliberal i la seva globalització, i, dins d’aquests paràmetres, optant per l’esmentat model econòmic. Aquesta opció ha agreujat els efectes negatius que comporta el neoliberalisme: increment exponencial de les desigualtats socials, destrucció del medi ambient, retrocés dels drets i llibertats dels treballadors i dels ciutadans, etc.

Els principals resultats de tot plegat són:

– L’obtenció pel capital financer-especulatiu d’enormes beneficis, de la qual en fan una ostentació pública obscena. Beneficis que, ni tan sols en una ínfima part, han invertit en incrementar la productivitat o en millorar les infraestructures productives, sinó que, tret del que directament malbaraten, la resta l’han destinat, bàsicament, al saqueig del sector públic i a l’especulació –borsària, de l’habitatge, en compres, absorcions i fusions especulatives, etc.

– L’enriquiment corrupte –legal o no– d’uns pocs, i l’empobriment general de la població, incloses les classes mitjanes. L’evolució del poder adquisitiu de la població espanyola durant els darrers anys és una de les més negatives, sinó la més, dels països del seu entorn.

– Un nivell de productivitat molt baix, especialment en relació als altres membres de la U.E.

– La ràpida i salvatge destrucció del territori. La pròpia UE ha advertit Espanya, en repetides ocasions, dels excessos que està cometent i de les seves greus conseqüències.

Penso que no és necessari referir-se als beneficis del capital financer ni a l’enriquiment d’uns pocs, doncs la seva fatxenderia ho posa a la vista de tothom. Tampoc no cal parlar de la destrucció del territori, ja que es pot comprovar arreu i no poden amagar-la. Em referiré, encara que sigui breument, al progressiu empobriment de la població i als baixos nivells de productivitat, qüestions que intenten mantenir amagades.

Els salaris

A partir de les dades oficials de l`INE (Institut Nacional d’Estadística) sobre el SMI (Salari Mínim Interprofessional) i l’IPC (Índex de Preus al Consum), s’ha realitzat un informe sobre l’evolució del poder adquisitiu de l‘SMI durant els anys 1968-2001. Tenint en compte que, històricament, l’SMI ha experimentat uns increments percentuals semblants als dels salaris fixats per conveni, la seva evolució es pot considerar representativa de la del conjunt dels salaris. Aquest informe mostra l’existència, entre el 1968 i el 2001, de dos períodes clarament diferenciats. Un primer període, que va de 1968 fins 1979, en el qual es produeix un constant i important increment del poder adquisitiu de l’SMI, que l’any 1979 havia experimentat un increment del 68,71% respecte el de 1967. I un segon període, el comprès entre 1980 i el 2001, de signe contrari, en què el poder adquisitiu disminueix, també de forma important i continuada. Així, l’increment del poder adquisitiu de l’any 2001 cau fins el 49,73%, gairebé 20 punts percentuals per sota del de l’any 1979.

La majoria de la població ha fet front a aquest descens del poder adquisitiu dels salaris recorrent, principalment, per una part, a la incorporació massiva de la dona al treball remunerat, amb el que la llar es manté amb dos salaris enlloc d’un, i, per una altra, als lligams familiars, que han permès a molts fills viure –totalment o parcialment– dels estalvis –inclòs l’habitatge i, en bastants casos, una segona residència– aconseguits pels pares durant el període anterior, i, per últim, mitjançant un fort endeutament –l’endeutament de les famílies espanyoles és, actualment, un dels més elevats del món.

El període en el qual s’incrementà el poder adquisitiu (1968-1979), es correspon quasi exactament amb els anys 1967-1976, durant els quals la lluita dels treballadors i altres sectors de la població contra la dictadura i per la transformació de la societat experimentà un gran increment –el 1975, Espanya fou l’estat europeu en què hi va haver més vagues.

Pel que respecta al període en què disminueix (1980-2001), cal assenyalar que els “pactes de la Moncloa”, en els quals s’establiren les bases del pacte laboral de la “transició”, es signaren el novembre de 1977. I que la disminució del poder adquisitiu s’accentuà durant la dècada dels 80 –l’increment del poder adquisitiu respecte el 1967 va baixar del 60,56% el 1981 al 52,34% el 1989–, amb l’arribada del PSOE al poder –1982: primer govern de F. Gonzalez. Sobren els comentaris.

Durant els primers anys del s. xxi no sembla que, pel que fa al poder adquisitiu dels salaris, les coses hagin millorat, tot i tractar-se d’uns anys en què l’economia espanyola ha experimentat un important creixement econòmic, amb increments del PIB (Producte Interior Brut) per sobre de la mitjana de la UE.

Malgrat els canvis que han introduït en el càlcul de l’IPC per tal de reduir el pes dels productes de primera necessitat –els aliments, els subministraments de llum, aigua, gas, etc., l’habitatge, el transport públic, les despeses que comporta un fill, etc.– i poder així distorsionar a la baixa la pèrdua real del poder adquisitiu dels salaris, segons el “Euroíndice Laboral IESE-Adecco”, el salari real (el que queda un cop descomptat l’IPC) a Espanya, pràcticament, s’ha estancat entre el març del 2000 i el del 2005.

Segons el “Euroíndice” referit al Regne Unit, França, Itàlia, Alemanya, Espanya, Portugal i Polònia, a part que el salari mig a Espanya és un 15,2% més baix que el del promig d’aquests 7 països, l’evolució del seu salari mig real entre el 2000 i el 2005 ha estat la més negativa, amb un increment pràcticament nul del 0,1%, enfront d’un creixement del 5,5% del salari real per al conjunt d’aquests països, durant el mateix període.

A més, sempre segons el “Euroíndice”, des de la fi d’aquest període fins avui –primer trimestre del 2007– el salari mig real a Espanya ha disminuït de forma continuada durant 8 trimestres seguits.

I pel que fa a la precarietat del treball, Espanya continua liderant la taxa de temporalitat a Europa, amb una xifra del 33,3%.

Aquest model econòmic per desenvolupar-se –incrementar el PIB global i els beneficis del capital– ha precisat, i continua necessitant, a més de mantenir la tendència a la baixa del salari real, la creació de nous llocs de treball –Espanya és el país d’Europa on, en els darrers anys, s’han creat més llocs de treball– i la corresponent incorporació de més mà d’obra al mercat laboral. Primer, va recórrer al jaciment de les dones, amb la seva incorporació massiva al mercat i, un cop esgotat aquest, ha recorregut al jaciment dels immigrants, afavorint la política d’importació en massa dels mateixos1, que alhora els utilitza per mantenir i reforçar la pressió a la baixa del salari real, que constitueix la base en què es sustenta el model. Un altre possible jaciment és el treball de la gent vella i dels nens que, fins ara, es considerava eradicat per sempre, però….

La productivitat

L’Estat espanyol, segons les dades de la “Conference Board Europe”, és l’estat de la UE on, durant els darrers quinze anys, l’evolució de la productivitat ha estat més negativa. El 2005, va ser l’únic país de la zona euro, juntament amb Itàlia, en què baixà la productivitat, amb un descens de l’1,3%. A més, en els últims 5 anys, la seva productivitat ha empitjorat un 0,6%, i durant el període comprès entre els anys 1995 i 2000 es va reduir en un 0,4%.

Per contra, la productivitat mitjana de la UE –dels vint-i-cinc–, tot i créixer menys que la d’altres economies, com la dels EUA, es va incrementar en un 1% l’any 2005. En els últims cinc anys, ha augmentat un 1,4%, i entre 1995 i el 2000 va millorar un 1,7%, inclosos els 10 països de l’última ampliació.

Les dades són clares. El 1975, l’any de la mort del dictador, la productivitat del treball de l’economia espanyola representava el 95,1% de la mitjana dels països que avui formen part de la zona euro. El 2006, segons les dades del Banc d’Espanya, aquest percentatge ha baixat fins el 91,1%, el nivell més baix des de principis dels anys 70.

La baixa productivitat és deguda a un conjunt de factors, com la insuficiència de recursos dedicats a la investigació i a la formació, i el desaprofitament o ús ineficient de la capacitat existent; el dèficit en l’ús productiu de les TIC i la manca d’adaptació de l’organització per adequar la seva funcionalitat, etc.

La persistència en el manteniment de la baixa productivitat s’ha vist afavorida per la política de baixos salaris i la creació de nous llocs de treball de baixa qualificació, factors en els quals s’ha basat l’expansió de l’economia i l’obtenció d’elevats beneficis empresarials i que, al mateix temps, han desincentivat la motivació per destinar els recursos i esforços necessaris a incrementar la productivitat.

***

L’ús intensiu de treball barat com a motor del creixement del PIB i dels beneficis, comporta greus conseqüències per a la sostenibilitat econòmica del creixement, i per al nivell de vida de la població. L’endeutament familiar ha arribat a màxims històrics. Si es segueix amb aquest model, perquè l’economia espanyola continuï creixent com ho ha fet aquests darrers anys, cal que els salaris reals continuïn baixant i que es mantingui la creació d’un elevat nombre de nous llocs de treball cada any. Fet que tan sols es pot aconseguir important mà d’obra, o elevant l’edat de la jubilació, o recorrent al treball infantil, perspectiva gens afalagadora i poc viable.

A més, tot i els baixos salaris, el fet d’anar acompanyats d’una baixa productivitat ha donat lloc a què l’economia espanyola anés perdent competitivitat, el que ha portat a una balança comercial amb números vermells des de fa temps, i que aquests creixin a un ritme espectacular. Actualment el dèficit equival al 7,5% del PIB.

Pel que fa a l’altre factor del creixement d’aquest model, l’explotació salvatge del territori amb finalitats residencials, d’oci i turístiques, amb un aprofitament mínim i un gran malbaratament –el temps mig d’ocupació de les segones residències és molt petit, sent en força casos d’una setmana o menys a l’any, i una cosa semblant es pot dir respecte als complexos hotelers i les instal·lacions d’oci, com els camps de golf– s’ha arribat també a un carreró sense sortida, per la manca de sostenibilitat, tant econòmica, pel malbaratament que representa i perquè no es pot destruir un territori sense que aquest perdi valor, com ecològica o mediambiental, pels desequilibris que provoca i pels enormes recursos hídrics, energètics, de mobilitat, etc. que precisa.

En definitiva després de més de 25 anys d’aplicació d’aquest model, l’economia de l’Estat espanyol ha passat de ser la novena potència industrial a convertir-se en una economia tercermundista en el marc de la globalització neoliberal, el que no fa més que agreujar fins el límit els efectes negatius que aquesta comporta. Certament, amb l’ajut dels fons procedents de la UE, de pròxima desaparició, s’ha millorat la xarxa de carreteres per tal, bàsicament, d’afavorir el turisme, com en un altre país tercermundista es pot fer per millorar l’explotació i exportació del cafè, posem per cas. I s’han construït trams del TGV, com aparador i caprici luxós per als amos, però d’escassa efectivitat econòmica. Tot plegat, en definitiva, no modifica la deriva tercermundista de l’economia espanyola ni la manca de perspectives de futur del seu model.

Està força de moda dir que Espanya s’ha modernitzat, però això no és més que un mite construït pels mitjans de tergiversació i manipulació –mal anomenats d’informació i comunicació–, tal com aquí s’ha posat en evidència, pel que fa a la realitat econòmica. La modernització de l’Estat espanyol va ser estroncada per la sublevació militar promoguda per les forces reaccionàries el 18 de juliol de 1936 i la posterior dictadura. En l’aspecte econòmic, però, es va reprendre una certa modernització durant els anys 60, encara sota la dictadura, represa que aquesta vegada fou estroncada pel nou règim sorgit de la “transició”. I, pel que es refereix als canvis que s’han produït en la relació entre Catalunya i Espanya, aquests no es deuen a que Espanya s’hagi modernitzat, tal com s’afirma en ocasions, sinó a que Catalunya s’ha “desmodernitzat”.

1. Em refereixo als milions que arriben per avió o altres mitjans de transport comercial. No als que intenten arribar saltant les tanques de Ceuta o Melilla, o amb “cayucos”, que representen una ínfima minoria.

 

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0