Drets de les dones i immigració

Per començar, voldria delimitar el problema. Són moltes les dones immigrants? Segons tots els estudis a tots els països on hi ha fenòmens d’immigració, podem dir que són o bé la majoria, o la gran majoria dels immigrants.

Sorprenent? No, perquè la seva arribada no crea conflictes. És una immigració oculta (feineres i cangurs tancades a les llars benestants, cuidadores i netejadores d’avis i malalts tancades a llars i residències, prostitutes tancades a bordells de carretera i barres americanes), fan feines de suport a les dones del país que ho poden pagar, i es reparteixen com pluja fina al llarg i ample de la societat i, a més, com al seu país, són silencioses.

Són les dones de, les mares dels fills dels immigrants mascles que comencen a anar a l’escola, les que protagonitzen la immensa majoria dels conflictes, generalment per delegació… Són els homes lluitant per l’ocupació de l’espai públic els que protagonitzen la resta.

Com que són invisibles i silencioses, pateixen la doble explotació de ser dones en feines que ningú no vol, i, així, quedar al final de l’escala laboral i salarial i, a més, ser immigrants. Cap reconeixement social, carregant l’estigma de prendre la feina a gent que, de fet, no la volia.

Davant d’això podem manifestar-nos demanant la lluna o podem recolzar actituds pràctiques. Perquè, que siguin silencioses no vol dir que estiguin indefenses: El mòbil, el dia de lleure setmanal compartit amb les companyes d’emigració del mateix país o àrea geogràfica, permet teixir xarxes socials on circula informació sobre les tarifes usuals per a una feinera, el comportament esperat d’un patró, què cal fer en cas de problemes, ofertes de feina, llocs d’allotjament, petits préstecs, etc.

Així que organitzar casals de l’immigrant, on aquestes trobades no depenguin només del clima o la casualitat,pot representar un canvi decisiu en el seu benestar. A banda que, ben organitzats, són llocs en els quals serveis socials, serveis d’informació i altres poden transmetre coses que, per a nosaltres, poden ser normals (mètodes anticonceptius, sanitat, ajuts socials, llei contra l’assetjament sexual o la violència domèstica, etc.), i a les que molts cops tenen el dret o la possibilitat, però que ignoren.

Algú argumentarà que això pot ser un fre cap a la seva integració… Doncs no. La integració, a diferència del que volen els nacionalistes, no és una espècie d’abandó orgàstic en la nostra superior cultura. Més que res perquè aquestes persones ja en porten una, de cultura. Sinó que és un diàleg entre els trets culturals i els valors que porta la immigrant i aquells que troba, dels quals se’n crearà una síntesi que modificarà qui arriba i qui l’acull.

I per realitzar aquest diàleg es necessiten referents identitaris, similars a les Cases Regionals, que tan maldestrement va gestionar el govern convergent. Perquè si aquests referents els gestionem, seran eines d’integració; si els marginem seran centres de resistència.

No vull deixar passar l’ocasió per parlar d’un grup important que estan sotmeses al doble estigma d’immigrant i de treballar en el sexe. Tancades en locals foscos, on homes que parlen fort d’ells mateixos les humilien per compensar les pròpies limitacions, són les grans oblidades. Per les nostres pròpies limitacions i perquè… Què fer?

Podem estar d’acord amb les feministes que en demanen la prohibició –com a Suècia–, afegeixen, oblidant els vaixells que circulen pel Bàltic carregats de prostitutes. Podem dir que és una immoralitat, de fet podem dir moltes coses, totes les quals ja les vaig sentir els anys setanta, quan es va plantejar la mateixa qüestió. Al final no es va fer res i milions, sí, milions de dones han viscut en la humiliació, l’explotació i la por.

Comprenc que, si lluitem per l’equiparació entre els gèneres, potser no és el mateix prostituir-se que fer de cambrer. Però estic convençut que les hauríem de legalitzar, ni que fos per comptar-les i saber quantes n’hi ha i a quins llocs, a fi de protegir-les en cas d’agressions, perquè els seus patrons paguin impostos, cosa que ara no fan, i perquè les assistents socials i els metges puguin perseguir els delinqüents que les obliguen a treballar sense cap protecció, socialitzant malalties que ja haurien d’estar eradicades.

Finalment, com diu una amiga, no em molesta que les dones vagin amb vel, almenys en un país on la quarta part dels nens van a escoles gestionades per dones que van amb còfia i a les quals està vedat l’accés al màxim nivell de poder dins de la seva organització. Sí que em molesta que les mares, de la religió que sigui, portin els nens a escola cada dia, i qui es presenti el dia de la reunió amb el mestre, o quan hi ha un conflicte, sigui el mascle.

Crec que no és només amb lleis que donarem drets a les dones immigrants, sinó creant espais on es puguin organitzar, conèixer i finalment reclamar les lleis que ja existeixen.

 

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0