Defensant obvietats, resposta a l’amic Toni Castells

L’article d’en Castells parla de l’evolució entre el poder adquisitiu i el salari mínim interprofessional (SMI) i treu la conclusió que “després de més de 25 anys d’aplicació d’aquest model, l’economia de l’Estat espanyol ha passat de ser la novena potència industrial a convertir-se en una economia tercermundista”.

Un cop llegides aquestes afirmacions ens veiem amb la obligació de respondre, estàvem convençuts que aquest article no caldria fer-lo mai més. Però, amb mandra, l’hem escrit.

Si el que es vol criticar és que entre 1999 i el 2006 els beneficis de les empreses espanyoles han augmentat un 73% mentre que els costos laborals només un 3,7%, llavors només cal dir-ho i ho firmo. És un escàndol que cal corregir d’arrel. És més, trobo immoral que els executius de les grans empreses cobrin a l’any milers de milions d’euros i que a mala gent com Corcòstegui del Banc Santander Central Hispano se l’hi regalin 108 milions d’euros. Em sembla més de feudalisme que de capitalisme. Sí que considero baix el SMI i molt baixes les pensions. Que quedi clar: si fos per mi, els augmentaria fins almenys 1000 euros.

Ara bé utilitzar l’evolució del SMI per extreure’n conclusions és un error com a mínim per quatre raons.

En primer lloc, perquè no es diu quanta gent l’està cobrant. Probablement a l’inici del període estudiat hi havia milions d’espanyols que cobraven el SMI, el que sabem és que ara el cobren només 130.000 espanyols.

En segon lloc, hi havia molts treballadors que treballaven sense contracte i que segur que cobraven molt menys.

En tercer lloc, hi havia entre tres i quatre milions de persones treballadors del camp d’Andalusia i Extremadura, que no cobraven res. En la democràcia, i per tal que no emigrin, s’inventa el PER. L’any 1975, el 21% de la població activa estava al sector agrícola.

En quart lloc, no comptem els 3 milions i mig d’espanyols que vivien a Suïssa, Alemanya o França, mentre els governs protesten al govern d’Espanya dient que atia l’emigració fomentant màfies per tal d’aconseguir divises. I que no acompleixen cap cupo. Us sona? No comptem aquí les emigracions internes equivalents a uns altres tres o quatre milions d’espanyols, dels quals un milió i mig a Catalunya.

Però a més, no recordem en quines condicions vivien els immigrats a Catalunya? Recordem-ho. Una part en pisos pastera, en aquells moments considerats normals, vuit persones vivint en un pis de 45 m2. Per cert, pisos que ara s’han hagut de reconstruir per la baixa qualitat dels materials i l’aluminosi. Però una part d’ells no tenien ni això, vivien en “estades” o en coves –a Sabadell a Sant Oleguer. I molts milers en barris de barraques. Per exemple, quant les riuades del 1962 al Vallès es va morir molta gent a Rubí que s’havien fet una barraca a la llera del riu. Es va morir tanta gent que ni se sap el nombre ja que no hi havia ni cens. Podeu pensar que això passava als anys seixanta però als setanta no. Aneu errats, els barris de barraques només es van eliminar a cuitacorrents arrel dels jocs olímpics. Que curta és la memòria!

En Castells afirma que “En l’aspecte econòmic, però, es va reprendre una certa modernització durant els anys 60, encara sota la Dictadura, represa que aquesta vegada fou estroncada pel nou règim sorgit de la “transició”. I, pel que es refereix als canvis que s’han produït en la relació entre Catalunya i Espanya, aquests no es deuen a que Espanya s’hagi modernitzat, tal com s’afirma en ocasions, sinó a que Catalunya s’ha “desmodernitzat”.

L’any 1960 no hi havia Estat del benestar i la despesa militar era el 126% de la despesa pública en sanitat i educació. Aquesta és la raó que hi hagués més d’una tercera part de nens sense escolaritzar i que l’assistència sanitària fos de país de tercer món. Encara recordo les cues a l´únic ambulatori de Sabadell i les epidèmies de còlera de finals dels setanta. L’any 1975 la despesa pública en educació era del 1,78% del PIB –d’un PIB ridícul–a la UE era del 5,4%. Ara és el 4,4% i d’un PIB important.El PIB de 2000 és en pessetes constants tres vegades superior al de 1975. I el PIB per càpita del doble de 1975.

Però per si fos poc, a l’índex de desenvolupament humà de 1975 –un índex considerat més fiable que el PIB per càpita– Espanya estava al 0,791 i el 2000 del 0,913. La jornada laboral dels sectors no agrícoles ha passat de més de 42 hores l’any 1976 a menys de 36 el 2000.

L’any 1991 i després de la reforma fiscal de Fernández Ordóñez i de quasi deu anys de polítiques socialdemòcrates, la despesa militar només significa el 18% d’educació i sanitat. Del 126 al 18%! Això permet escolaritzar a tothom per primera vegada a Espanya i fer universal l’assistència sanitària a finals dels vuitanta.En termes de salari social –es a dir de sou ocult– quant significa?

La productivitat espanyola als setanta era baixíssima, la lògica d’un país del tercer món que és el que érem, degut a que l’economia es fonamentava en sous molt baixos. Estaven prohibits els sindicats i del dret de vaga! Els bens d’equip eren tan obsolets que quan s’obren les fronteres amb la democràcia i s’acaba definitivament l’autarquia, s’ha de fer un pla de reconversió ja que hi ha els sectors fonamentals de l’economia que s’han de tancar. Conec més de prop la reconversió del tèxtil que es fa una mica abans, a inicis dels setanta, i els telers que s’havien de cremar davant del jutge eren molts d’ells de 1900! El més fotut és que cap es va cremar i van continuar funcionant.

En els anys setanta el brutal atur que es va crear significava que la gent era acomiadada de qualsevol manera, no cobrava el subsidi i a més es quedava sense metge de la seguretat social! El nombre de treballadors públics ha passat d’1.300.000 el 1976 a 2.500.000 el 2001, el creixement es deu bàsicament al personal de sanitat i als mestres. L’any 1971 els universitaris eren 28.000, ara més de 200.000!

Durant el franquisme pràcticament no hi havia pensions dignes d’aquest nom, en canvi ara hi ha 8 milions de pensionistes. Tot i que les pensions considero que són baixes, Vicenç Navarro considera que són el mecanisme de redistribució de la riquesa més important i de reducció de les desigualtats i de la pobresa. No ha d’estranyar doncs que la despesa pública d’un país del tercer món era del 20% del PIB el 1970, ara és del 40% ara, el doble!

En fi abans els espanyols fotien el camp, ara tothom vol viure a Espanya, deu ser per alguna cosa. Si el que escriu l’amic Toni fos cert, no vindria ningú. Però potser no cal cap dada per dir que quan existia el “nodo” el país era en blanc i negre i que gràcies a l’esforç militant de molta gent vam aconseguir treure’ns de sobre la dictadura i començar a construir en democràcia un sistema que permet la defensa dels drets dels treballadors, i sobretot un sistema d’Estat de benestar que tot i que insuficient és mil vegades superior que el dels setanta. Soc dels que creuen que lluitar ha estat útil i que aquest país és immillorablement millor que fa 30 anys.

A Sabadell els carrers no estaven asfaltat i no tenien voreres, no hi havia arbres, ni parcs públics, ni CAP, ni escoles, ni hospital, la brutícia era per tot –no hi havia servei de neteja– els transports públics eren escassos i bruts…

Bé, no cal més, estic defensant coses massa òbvies.

 

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0