Bombolles, hipoteques i lleis

A la majoria dels lectors d’aquest article els semblarà inversemblant el que diré a continuació. Durant els tres anys en què vaig tenir competències en política d’habitatge, al primer tripartit, el primer esforç que havia de fer en moltes de les meves múltiples intervencions públiques, unes 200 en tres anys, consistia a convèncer l’auditori que els preus de l’habitatge eren inassequibles per a moltes famílies i que determinats canvis en les condicions econòmiques i financeres podien convertir el globus en bombolla i… fer-la petar. Sovint, em trobava respostes d’altres especialistes del sector (empresaris, professors i, fins i tot, polítics) que m’asseguraven que l’esforç familiar en compra d’habitatge no era tan alt, que el creixement demogràfic seguiria impulsant la demanda i que els interessos no podien tornar a tenir grans pujades en l’àmbit de la moneda única i el Banc Central Europeu. És a dir, com en totes les grans eres especulatives, des de la dels tulipans holandesos al 1637, quan estàs sobre la cresta de l’onada, just a punt de la caiguda, segueixes apostant cap amunt.

Doncs bé, les dades de 2007 i, especialment, la crisi financera desfermada per les subprime nord-americanes confirmen dissortadament els temors. Aquest any estan coincidint una forta caiguda de més del 50% de la venda d’habitatges, tant de primera mà com de mercat secundari, l’increment dels tipus d’interès fins a nivells previs a l’euro i, com intentaré explicar a continuació, una crisi de liquiditat i de confiança en el sistema financer que, aquest cop, no ens ve de Mèxic o Singapur sinó dels Estats Units.

Què és una subprime? És una hipoteca de mala qualitat, en la qual o bé es presta per sobre del valor del bé immobiliari que garanteix el crèdit, o bé el comprador-deutor no pot garantir correctament el retorn del deute, sobretot en cas de pujades dels tipus. El sistema hipotecari financer nord-americà és, en aquest àmbit, més lax que, per exemple, l’espanyol. De fet, no és el mateix jurídicament la hipoteca espanyola que el mortgage americà. Doncs bé, tant als EUA com a aquesta banda de l’Atlàntic, els bancs prestamistes poden titulitzar els seus crèdits, és a dir, vendre’ls a altres entitats financeres amb els seus drets i, òbviament, amb els seus riscos. Doncs bé, la conjunció de la pujada dels tipus i de la caiguda dels preus de l’habitatge als Estats Units ha fet que moltes famílies no puguin complir amb els terminis de retorn de les subprime i que els habitatges que serveixen de garantia a aquests préstecs no sempre cobreixin el valor del deute. Això ha fet entrar en crisi les entitats que més subprime havien concedit, o que més subprime havien adquirit a uns mercats financers no tan transparents com semblen i més globalitzats del que creiem. Tan globalitzats que, dia rere dia, sabem de bancs, caixes i fons d’inversió, arreu del món, contaminats per la possessió d’aquests títols. Això ha implicat pànic als mercats, crisis bancàries, caiguda dels valors borsaris, especialment dels financers, i de la promoció i la construcció, i increments dels tipus als quals els bancs es presten diners, com ara a la Unió Europea l’euríbor. Precisament, la pujada d’aquests tipus interbancaris retroalimenta la crisi, perjudicant la solvència dels prestataris.

Si aquesta ha estat la mala notícia d’aquest estiu, la bona notícia ha estat l’actuació ràpida, coordinada i, pel que es veu, eficaç (escric l’article el dia 16 de setembre de 2007) dels bancs centrals. La Reserva Federal ha prestat quantitats importants als bancs a preus baixos.

El mateix ha fet el Banc Central Europeu, que, per cert, també ha ajornat sine die l’esperada pujada dels tipus d’intervenció. Aquestes mesures i altres, com ara la promesa del president Bush d’avalar crèdits de les famílies, han frenat la crisi, però les autoritats econòmiques, inclòs el Secretari del Tresor dels EUA, asseguren que el risc continua, entre d’altres coses perquè als Estats Units romanen de forma subjacent els dèficits bessons: l’exterior i el fiscal, propulsat aquest darrer pel pou sense fons de l’aventura bèl·lica a l’Iraq.

No m’atreveixo, per tant, a pronosticar res, però sí a alertar sobre que aquests problemes poden acabar, a Espanya, perjudicant els intents d’alguns governs autonòmics i del propi govern central de prendre mesures estructurals contra l’exclusió social generada pels preus de l’habitatge i per l’absència d’un bon parc de lloguer assequible. Tal com vaig escriure a l’article “Las dos leyes del derecho a la vivienda”, publicat a El PaísPropiedades de 14 de setembre, cada cop que es dóna alguna d’aquestes iniciatives, l’escepticisme i els interessos s’alien en la crítica descarnada i sense escrúpols.

És el que ens va passar a l’equip de Salvador Milà quan vàrem iniciar la tramitació de la Llei catalana, i el lloguer forçat dels pisos permanentment desocupats va ser interpretat com una intolerable ofensa al dret a la propietat; el que va patir la ministra Trujillo amb la Llei del Sòl, també jutjada com una intromissió pública en el negoci immobiliari per negar els valors especulatius assignats al sòl rústec per la legislació dels governs populars; el que ja està assaborint la ministra Chacón, que, a penes s’ha atrevit a anunciar mesures per al foment del lloguer, ja han estat titllades de malbaratament; i el que pot comprovar amb cruesa aquests dies el president Chaves, per assumir per llei l’exigibilitat del dret a l’habitatge.

Alguns ens volen fer creure que la crisi immobiliària ve derivada de les expectatives que, des dels governs, es donen per posar en pràctica el dret a un habitatge digne i adequat consagrat per l’article 47 de la Constitució espanyola. Són els mateixos que, quan jo feia les xerrades que he comentat al principi, deien que no hi havia bombolla. Eppur si muove.

*Ricard Fernández Ontiveros va ser secretari d’Habitatge de la Generalitat de Catalunya entre 2004 i 2006

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0