Quan un turista bada. Memòria d’un veí de la Barcelona Vella

Visc a prop de la Plaça del Duc de Medinaceli, al bell mig del barri gòtic de Barcelona, nucli medieval de la ciutat que estigué envoltat de muralles fins a mitjans del segle XIX. És la Barcelona vella. La que des del Mont Tàber –al carrer Paradís i a tocar la Plaça Sant Jaume– a 16 m sobre el nivell del mar, acollí el primer assentament romà de la nova Barcino. M’agrada passejar-m’hi i recórrer els seus carrers empeltats de la seva història, la clàssica, la moderna i la contemporània.

Rambles amunt, s’alça el “nou” Liceu que, tot i símbol de lluita social per a les esquerres i classes populars, considero una autèntica meravella encaixada al cor de la nostra ciutat, entre la melange del nou Raval i la seva Rambla d’una banda, i el gòtic civil no religiós de les Drassanes, únic a Europa, de l’altra. Els mercats de la Boqueria i Santa Caterina dibuixen la vella i la nova Barcelona, popular, mediterrània, de carrer. El MNAC i el nou Port, la ciutat post-olímpica. Són aquestes algunes de les referències del Gòtic dintre muralles.

Sortint de casa, pujo per Banys Nous, el conegut Decumanus, eix nord-sud de l’antiga via romana, tot parant a totes les llibreries de vell que encara sobreviuen, i baixo per Petritxol tafanejant la gent que gaudeix d’un suís a l’estil d’abans. Al carrer Canuda i la plaça Vila de Madrid també hi trobareu un parell de llibreries històriques i, si puc, m’aturo a l’esplèndid jardí romàntic de l’Ateneu barcelonès a fer un te.

Fins aquí el tema és idíl·lic, però una ciutat d’èxit com Barcelona no ho podria ser sense patir alguna de les “plagues urbanes” del segle XXI. Hi ha una espècie que procrea any rere any i que amenaça destruir-ho tot. Es distingeix fàcilment i es fa notar al seu pas. És “l’ésser-turista”. Aquell que, venint de fora, es desplaça a Barcelona per donar fe que aquelles construccions, platges i restaurants que apareixen a les guies, estan efectivament allà on diuen ser.

El comportament d’un turista és considerablement diferent al de la mateixa persona en el propi país. Són dos personatges absolutament diferents. És el desdoblament en dues ànimes el que pateix un mateix cos quan creua una frontera. Arriben al centre de la ciutat com alienígenes. Vestits de forma estrafolària, tenen el costum de caminar en grup i formats en paral·lel entre ells, de manera que, si el passeig transcorre pels estrets carrers de la Barcelona Vella, ocupen sense cap mena de complex tot l’ample del vial, impedint de forma evident el trànsit d’altres persones que, circulant a una velocitat superior, fet no gaire difícil, entorpeixen la mobilitat urbana i la quotidianitat de l’autòcton.

Quan detecten qualsevol objecte, fanal, rajola, aparador, balcó, ocellet, o botiga que els crida l’atenció –fet que ocorre molt sovint– s’aturen en sec ignorant la densitat de població que els envolta, provocant un molest embús del que només pots sortir bramant de mala manera un “excuse me” amb cara de pocs amics i amb un petit cop que convida a apartar-se del que és un pas de vianant.

Francament, no sóc d’aquells que remuguen per qualsevol cosa, intento ser respectuós i adaptar-me a les difícils i caòtiques circumstàncies de l’espai públic, però he arribat a la conclusió que tant turista no pot ser bo. Segur que deixen molts diners i contribueixen a l’anomenat PIB interior, però crec que col·laboren a la banalització del públic, a la frivolització i a la vulgaritat de l’espai comú. Desertitzen tot el que toquen, arrasen al seu pas, embruten més que no pas els autòctons perquè es consideren elements de pas i tenen un actitud del tot passiva respecte del lloc on han anat a parar. Considero que el que fan, sempre referint-me a aquest estàndard d’individu que passeja per les Rambles i pren cervesa, ho podrien fer a qualsevol altre indret del món i que, venint a Barcelona, ignorant tot el que els envolta, els fa dignes d’un ramat anodí i impersonal sense que d’ell se’n pugui esperar res de fructífer i valuós, a no ser que siguin les divises –pel tipus de personatge, més aviat poques– que poden deixar durant la seva estada a la nostra ciutat.

Quan un turista bada, la ciutat perd una oportunitat. Una oportunitat per despendre allò que és més preuat en una ciutat: la sensació de llibertat. La infinita percepció que, tot i vivint en una gran –o mitjana en funció de amb qui ens comparem– urb, el temps no ha passat, i que copsant allò que ens envolta, el progrés ha arribat a les nostres vides en forma de qualitat de vida. Trista conclusió: quan un turista bada, em vénen ganes de marxar del meu barri, de la meva ciutat.

 

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0