La Bicicleta, el drac adormit

El vuitanta i pico per cent dels desplaçaments de ciutadans de Barcelona a Barcelona es fan a peu: nens que van a escola, dones i homes que van a comprar, operaris que van a esmorzar, neteja dels carrers, gent que passeja el gos, etc.

Aquesta realitat, que ve de lluny, ha marcat profundament l’urbanisme al llarg dels temps. Algú s’ha preguntat mai per què els pobles no tenien voreres? Doncs perquè no calia; als pobles es coneix tothom, i un accident provoca una resposta immediata i personalitzada.

En canvi, a ciutat els carrers són anònims, ja els romans van entendre que si calia preservar els drets i seguretat dels vianants, calia separar clarament i físicament l’espai dels vianants del dels vehicles. Són famosos els carrers de Pompeia i altres llocs, on els passos de vianants són pilons de pedra elevats, que obliguen als carros a circular amb tranquil·litat, i permeten als vianants fer-ho per les voravies sense problemes de seguretat i netedat.

Un cop establert això, fem una mica de memòria… L’any 92, quan vam inaugurar les infraestructures olímpiques, no s’havia construït ni un metre de Metro, això sí, hi havia enormes cinturons de ronda que permetien traslladar-se amb facilitat, des de les urbanitzacions on s’estaven desplaçant els nous rics, al centre de Barcelona on treballaven.

Aquesta genial decisió socialista va col·lapsar el centre de la ciutat, mancada d’una xarxa de transport públic eficient. Perquè hem de tenir en compte que el conjunt d’obres viàries dels cinturons, en el seu dia, podrien haver representat desenes de quilòmetres de metro: per entendre’ns, dues o tres línies noves… No parlaré del malbaratament de diners en el Fòrum de les Cultures, que hauria representat un bon tros de la línia 9 de metro amb deu anys d’antelació.

Aleshores, els ciutadans de Barcelona que feien desplaçaments llargs van reaccionar amb l’ús massiu de la moto que, un cop arribats a lloc, no sabien on deixar, així que algun geni de l’Ajuntament va decidir que podien “pujar” a la vorera per aparcar!

El sagrat principi de la seguretat i de la defensa dels dèbils davant dels forts s’havia invertit, en nom de la “mobilitat” i, a més, per tapar la catastròfica gestió del transport públic a Barcelona durant vint anys.

Com passa sempre, la gent, que és lliure i actua per models, es va dir a si mateixa: “ja que puc pujar a la vorera, per què no circular fins davant d’on vaig o circular-hi simplement?”. I vam assistir a escenes en què els motoristes agredien a vianants que els cridaven al respecte per als més dèbils… els vianants.

Finalment, la persecució policíaca i, sobretot, la pressió del públic, han aconseguit que la circulació per les voreres estigui mal vista, tot i que no hagi resultat inexistent.

Però, ara que ja hem construït una ciutat compacta i, a més, l’hem col·lapsada, quina ha estat la pensada dels nostres polítics? Promocionar la bicicleta! Sense provisió d’espai de circulació, sense previsió de llocs d’aparcament, sense fonaments legals (matrícula, assegurança obligatòria, etc.), els ciclistes han fet allò que han pogut, circular per les voreres. On els pobres avis i les pobres mares han de multiplicar la vigilància, perquè allò que han de fer necessàriament (anar a escola, a comprar a la plaça, al metge, etc.), no es converteixi en un viatge mortal. I, darrerament, els pobres turistes, allò al que tenen dret, passejar i gaudir de les vacances, no es converteixi en una angoixa constant.

Perquè una bicicleta circulant per la vorera, en mans de determinats joves plens d’hormones, és un cavall desbocat, que un cop ha deixat sense maluc a un vell, o amb el braç trencat a un nen, o ha llençat per terra a un turista de mitjana edat, desapareix sense deixar rastre.

Si volem que la bici funcioni, cal que tingui un carril exclusiu i excloent, cal habilitar aparcaments, cal fer-les entrar en la llei (matrícules obligatòries, assegurances d’accident, coneixement de les normes de tràfic, etc.). Garantint d’aquesta manera el respecte per als més dèbils en mantenir segregats els espais de circulació i, sobretot, l’ús públic del més públic dels espais: les voravies. I els ciclistes han d’entendre que són vehicles, sense motor, però vehicles. Que el seu espai és el dels vehicles i que qualsevol altra solució o pedaç, només serveix per desprestigiar-los i allunyar una alternativa real. Anem amb compte, perquè hem despertat un Drac, al qual, si no correm, no podrem dominar. Al ciutadà ja li costa votar la dreta moderada que ara mana a l’Ajuntament de Barcelona, però quan aquest percep que el que hi ha en joc és la seguretat personal dels més dèbils i d’entre d’ells els més dèbils de tots, els nens, no dubten a no votar o canviar el vot.

 

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0