Els altres

El dia 17 de maig ha estat declarat per l’Organització Mundial de la Salut com Dia Internacional contra l’Homofòbia; les organitzacions de Lesbianes i Gais de tot el món lluiten perquè l’Alt Comissionat i la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides remarquin aquesta data com a jornada mundial contra l’homofòbia i la transfòbia, en qualsevol de les seves expressions (política, social, cultural, etc.) per entendre que l’homofòbia és un problema polític, no solament de salut, que no afecta només els homosexuals, lesbianes i transexuals, sinó que afecta a la comprensió de les llibertats civils, el que, naturalment, ens incumbeix i compromet a tots i a totes.

El terme homofòbia es refereix a l’aversió, odi, por, prejudici o discriminació contra homes o dones homosexuals, encara que també s’inclou a les altres persones que integren la diversitat sexual, com és el cas de les persones bisexuals o transgenèriques, i les que mantenen actituds o hàbits comunament associats a l’altre sexe, com els metrosexuals i les persones amb ploma. Tots els organismes europeus de defensa dels drets humans assenyalen com inacceptable l’homofòbia.

M’inquieten aquelles persones que, per ser el que són, necessiten que les altres no siguin el que volen ser. Interpreto que, en aquests casos, ens trobem davant una identitat insegura que se sent empobrida i fràgil quan no se sent recolzada pel que el socio-teòleg Berger anomena les estructures de “plausibilitat”.

Tots necessitem, en alguna mesura, un cert suport social del nostre enteniment d’allò que és real, i no tenen perquè agradar-nos totes les opcions vitals, estètiques, o de qualsevol ordre, que facin els nostres conciutadans, però en les societats obertes i plurals ens acostumem a coincidir i, també, a conviure amb persones amb les quals compartim ciutadania, però, no obstant això, de les quals ens trobem sideralment separats en relació amb qüestions metafísiques, de sentit, o en la nostra cosmovisió general; malgrat això, aquestes diferències no ens impedeixen mantenir les regles de bona educació, apreciar, treballar o fer negocis amb els altres. Aquesta convivència i aquest pluralisme són possibles perquè ens hem dotat d’un marc de lleis que garanteixen la llibertat personal i la capacitat d’autodeterminació de cadascun de nosaltres.

A mi, personalment, aquesta varietat i aquest pluralisme –dins del pacte d’amistat civil que ens fa ciutadans– m’agrada. M’agrada la condició simfònica d’allò que és humà, en la qual no tot ha de sonar de la mateixa manera, sinó que és just i necessari que hi hagi violins i trombons, fagots i timbals, clarinets i arpes. Però no. Hi ha seguidors d’un club de futbol que no suporten l’existència mateixa dels seguidors rivals, hi ha homes que sembla que se senten disminuïts en la seva masculinitat per la simple existència del matrimoni homosexual, heterosexuals que se senten agredits perquè existeixin els altres, és com si el seu ÉSSER se sentís devaluat, disminuït, si no gaudeix de completa i total hegemonia social, si no acapara tota la plausibilitat del que existeix.

Jo no practico parapent, ni tampoc la castedat monàstica, no aprecio el menjar japonès, ni m’agraden els llibres de César Vidal, tampoc el futbol, però no em fa dubtar dels meus gustos el fet que hi hagi altres persones a les quals aquestes pràctiques, o aquests gustos, els convinguin. Estic feliçment casat amb una dona, però no inquieten a la meva condició matrimonial ni els solters, ni els divorciats, ni els sacerdots celibataris, ni els matrimonis homosexuals; accepto esportivament que uns altres i unes altres practiquin, apreciïn o els agradin aquestes coses i aquests personatges, sempre que no pretenguin imposar-me els seus gustos i les seves opcions personals. Tinc dues filles, però no m’irrita que hi hagi persones que decideixin no tenir fills. Tinc les meves preferències, però assumeixo que els altres puguin tenir-ne d’altres. Poques qüestions mereixen ser considerades casus belli en l’ordre de la convivència democràtica (Drets Humans…), en tota la resta el que cal és actuar amb esportivitat i bona educació.

Podem confiar –malgrat l’aparició de nous fanatismes– que els ensenyaments del terrible segle xx ens han preparat enfront del simplisme de l’homogeneïtat i la recerca de la puresa ètnica, cultural, moral o religiosa. Malgrat els fanàtics de la puresa castissa, podem pensar que les institucions europees i les majories polítiques no poden ser seduïdes per aquestes ideologies.

El món que ens ha de tocar viure no pot ser entès ja en termes de cosmovisions úniques i obligatòries. Les possibilitats de comunicació i intercanvi estan accelerant la barreja i la combinació de tot amb tot. Es tracta d’una situació nova per l’escala planetària que està assolint. En la història, aquests fenòmens de mestissatge i co-implicació s’han produït, però en societats més senzilles i en escales més reduïdes.

El debat immens al qual ens enfrontem és el que proposa i desenvolupa magistralment Alain Touraine, en el seu llibre Podem viure junts?, Iguals i diferents (1997). La immensitat de la qüestió és perquè, en efecte, amb tot això, estem començant a albirar el que seran segurament les grans qüestions morals, polítiques i ideològiques d’aquest segle xxi, que afectaran la nostra percepció del subjecte humà i, per tant, de la societat. La pluralitat de sentits que se’ns presenten, els diferents mons simbòlics, les cultures, les tècniques amb les quals ens relacionem o treballem, es presenten –diu Touraine– com un caleidoscopi d’estímuls que només poden integrar-se en el Subjecte, és a dir, en cadascun de nosaltres, que haurà de trobar la forma de donar unitat al que, d’una altra manera, tindria un caràcter una mica discontinu i desintegrat. Tota aquesta complexitat ens duu cap a una societat de subjectes cada vegada més conscients de si mateixos, i més originals, menys clònics i menys definits per una sola de les seves opcions. Ens acostumarem a noves formes de convivència familiar, a la llibertat d’orientació sexual, a la presència de formes de culte religiós diferents de les que ens han estat tradicionals, sense afluixar, per això, els vincles de solidaritat cívica i nacional.

En l’horitzó del nou segle s’apunta la necessitat d’un Subjecte cada vegada més complex, però, alhora, més original, mestre de la seva pròpia construcció com actor humà. El desafiament és saber si serem capaços de construir una societat en la qual aquest Subjecte sigui possible.

A la fi la qüestió es pot resumir en l’assumpció del principi evangèlic segons el qual “qui no està contra mi, està amb mi”. O, dit d’una altra manera: Viu i deixa viure. Tan difícil és?

 

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0