Un maçó incomprès: Krause, filòsof visionari

Krause és un d’aquests personatges excel·lents del segle XIX, ara més ben conegut gràcies a la magnífica biografia del professor Enrique M. Ureña1. D’aquesta figura de l’idealisme alemany cal destacar-ne quatre aspectes principals: la seva alta consciència moral; la seva capacitat com a filòsof; el seu entusiasme per la Maçoneria, i el seu meritori i inesgotable “propòsit vital”, amb el qual va afrontar les dificultats de la seva vida i amb el qual va abordar l’estudi i la pràctica de les múltiples matèries que van despertar el seu interès: filosofia, maçoneria, matemàtiques, lingüística, mineralogia, música, magnetisme animal, dret, estètica…

Krause va néixer el 6 de maig de 1781 a Eisenberg, Alemanya, i va morir el 1832 a Munich a l’edat de 51 anys, havent deixat una obra molt important, de la qual només una petita part va publicar en vida.

Esment a part mereix la seva profunda i particular religiositat: el seu commovedor esperit religiós, la seva concepció d’un Déu personal. Krause entenia la religiositat com l’adoració de l’Infinit i la unió amb ell. Va definir la religiositat com “amor actiu als ideals de la raó”2. En el cim del seu sistema filosòfic Krause va situar l’“Ésser” (Déu), al mateix temps que rebutjava “les religions” i els seus aspectes dogmàtic i estatutari, arribant a perseguir la superstició filosòficocristiana:

“No he estat mai creient en el sentit eclesiàstic del terme (…). Vaig veure molt aviat que la veritat ha de mostrar-se per si mateixa (…). Això no va ser obstacle perquè busqués vivament en aquesta fe la veritat que ella m’oferia”.

Respecte a la Maçoneria, clau en la seva biografia intel·lectual i personal, Krause va pensar que “en els Misteris dels antics i en la Germanor macònica podrien trobar-se els inicis d’aquella Associació purament humanista” que va definir com la pedra de toc de la seva filosofia pràctica. El 5 d’abril de 1805, Krause era rebut com aprenent en la lògia “Arquimedes dels Tres Taulers”. Després es va afiliar a la lògia de “Les Tres Espases i Veritables Amics”, on va pronunciar un discurs que va causar gran impressió, segons F. A. Peuckert:

“… va donar mostres del zel amb el qual volia penetrar, amb el seu esperit investigador i agut, en les profunditats de la doctrina de la nostra Associació i en la història de la maçoneria…”

De la Maçoneria, Krause deia:

(és) “… l’única institució històrica que té com a finalitat i raó de ser el cultiu de l’home en la seva pura i completa humanitat”, (la va definir com) “L’art d’educar pura i polifacèticament l’home en tant que home, i la Humanitat en tant que Humanitat, és a dir, l’art de despertar, dirigir i formar plenament la seva vida; l’art d’arribar a tot allò al que l’home està cridat. Aporta la totalitat (tots els coneixements i arts que pertanyen necessàriament a aquesta tasca)3.

“Tu donaràs a la Humanitat el que l’Estat, l’Església, la família i l’amistat no li poden donar: el perfeccionament multiforme, equilibrat i harmònic de tota la naturalesa humana, arribat a una pau definitiva, en una societat bella i plena d’amor…”

Juntament amb altres germans, Krause va emprendre una lluita oberta contra l’obscurantisme, promovent la publicitat d’escrits maçònics impresos per donar a conèixer els veritables orígens i objectius de la Germanor. Krause criticava durament el secretisme i la set de poder dels graus superiors al de Mestre, i defensava l’estricta cientificitat de la investigació històrica en el terreny de la Germanor maçònica.

Algunes de les seves investigacions es van dirigir a demostrar que la maçoneria no es va originar a partir de cap Ordre de Cavallers, sinó a partir dels gremis de constructors de l’Edat Mitjana. El seu tarannà innovador el va dur a enfrontar-se als sectors més conservadors de la maçoneria alemanya del seu temps, el que li va costar la seva expulsió de l’Ordre i l’enemistat de molts germans, entre els quals van sorgir veritables enemics que influirien negativament en la seva carrera –maçònica i professional– al llarg de tota la seva vida. Tot això li va dur a dir, anys després:

“Ja m’ocupo poc de la maçoneria i lamento de cor el llarg temps que li he sacrificat. Els maçons alemanys volen ser enganyats; hi ha en ells una tendència a la mística que domina la sana raó”.

Davant la polèmica publicació d’“Els tres documents més antics de la Germanor Maçònica”, Krause argumentava així a favor seu:

“Sí, jo també he donat la meva paraula d’honor de no fer públic res de la maçoneria en contra de la meva consciència. I aquesta paraula l’he de complir. Però més no vaig poder haver promès (…) Jo tampoc no puc silenciar res en contra de la meva consciència ( …) ja que cap societat té el dret de fer-me abjurar del meu caràcter racional i de la meva obligació com a ésser humà, ni àdhuc en el cas que jo hagués estat tan imprudent com per haver volgut fer tal promesa.” Per a Ureña, Krause va valorar filosòficament i històricament la Maçoneria como potser ningú no ho havia fet fins llavors, alhora que va tractar de transformar-la sobre la base del seu ideal, posant veritablement en perill

l’existència mateixa de la Germanor molt més del que ho hagués pogut fer qualsevol altre reformador.

En aquest punt, ens sembla oportú subratllar que el naixement de la Maçoneria especulativa el 1717, seixanta anys abans del naixement de Krause, desafiant l’ambient de lluites de religió en què es trobava submergida Europa, i reclamant la unió fraternal dels homes per damunt de les seves diferències religioses o d’altre tipus, contenia com a idea fundacional central la permanent superació de tot allò que separés els homes, i la recerca de la veritat, a les quals Krause va ser estrictament fidel fins a la mort.

Krause va dedicar grans esforços a la filosofia, que més que un exercici d’especulació entenia com a fonament de totes les ciències. Molt aviat, va establir les bases del seu propi sistema filosòfic: el Panenteisme, la base del qual és “la idea d’un Déu personal i infinit, immanent i transcendent a la seva creació, el món”.

El professor Ureña qualifica Krause de visionari en relació amb l’influx que haurien de tenir les seves idees en el futur, entre altres coses perquè va anotar en el seu diari: “mireu dintre de 2.000 anys si la meva doctrina no ha fet arrels, i quant ha influït”. Per a Ureña, el krausisme no és certament la filosofia de la nostra era, però sí que té elements que la fan actual.

Dues de les seves idees “fortes” van ser el concepte de sociabilitat com impuls bàsic en l’ésser humà, així com la seva proposta de grans aliances planetàries per al desenvolupament i ordenament de la societat.

1. Enrique M. UREÑA: Krause, educador de la humanidad. Una biografía. Universidad Comillas, Unión Editorial, Madrid, 1991. Exceptuant altra indicació, totes les cites utilitzades provenen d’aquest llibre.

2. Rafael V. ORDEN JIMENEZ : El sistema de la filosofía de Krause. Universidad Comillas, Madrid, 1998.

3. Pedro ALVAREZ LAZARO: La Masonería, escuela de formación del ciudadano. La educación interna de los masones españoles en el último tercio del siglo xix. Universidad Comillas, Madrid, 1996.

 

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0