Les presses i la política

Aquest treball és fruït de la ficció i imaginació de l’autor. Qualsevol semblança amb la realitat no és més que pura coincidència. Cap dels actors que hi intervenen estan inspirats en d’altres de reals…. però podrien ser-ho.

La política no és amiga de la reflexió. De fet, molts errors polítics de gran envergadura són deguts a la pressa. Pressa per decidir, pressa per opinar, pressa per reaccionar. Per prendre bones decisions cal pensar les coses. Rumiar-les. Reflexionar-les. Contrastar-les. Però la política no sempre deixa marge per al temps. Element imprescindible per pensar: el temps. I, d’altra banda, una activitat que cada dia demana i exigeix més solucions; la política.

Són compatibles la política i el temps? Va existir una època en la qual els polítics es preparaven els discursos i s’escrivien els llibres o articles. La seva activitat era bàsicament la parlamentària i legislativa. La gestió, tal i com l’entenem avui, i la quantitat de serveis que ofereix l’administració pública, simplement, no existien. Avui, la complexitat de les societats es converteix en complexitat de gestió. En multiplicitat d’actors. En hores dedicades al consens, entès com a suma de voluntats diferents, quan no oposades. Quina és la realitat de la política des de la rutina diària, des del dia

a dia?

El primer que cal fer al matí és llegir la premsa. L’autèntic poder a la nostra societat: declaracions dels líders polítics, articles d’opinió, tertúlies radiofòniques, reaccions a declaracions prèvies i esdeveniments imprevistos, alteren inevitablement l’agenda diària. Comença un nou dia. El terreny de joc queda definit en l’àmbit político-mediàtic.

Potser s’hauran de canviar una o dues reunions per fer forats a l’agenda que permetin cobrir les contingències, o incontinències verbals, d’aquest o d’aquell. Quan acaba un dia normal, amb tota seguretat, un càrrec de l’administració pot haver rebut de mitjana entre 30 i 40 mails amb gestions a fer, peticions per atendre o consultes a resoldre, i haurà realitzat o atès una trentena de trucades, que, a una mitjana de tres minuts, faran un total d’una hora i mitja fixa diària al telèfon.

Per poder estar al cas de l’acció de govern, s’hauran de preparar aquelles comissions, consells d’administració, juntes, patronats i altres òrgans necessaris per donar legalitat a les exigències d’una administració pública de la qual ens hem dotat. Totes aquestes activitats es succeeixen en un marc de relacions socials i humanes que requereixen allò que els postmoderns anomenen “intel·ligència emocional”, que no vol dir res més que conèixer una mica la psicologia de l’individu. El tracte humà, la simpatia o empatia, el caure en gràcia abans que ser graciós.

Una setmana espera prop de 20 reunions o trobades, de les quals s’elabora documentació prèvia, actes i seguiment. Si no hi ha temps, sempre ens podem enganyar farcint l’agenda de dinars i sopars que contribuiran més a la nostra salvatge i insana agenda. Això per no parlar de dissabtes, aquell dia en el que també treballant sembla que el treball sigui menys dur.

D’una sola gestió es pot generar més paper que el que cal per escriure una novel·la. Però res de tot això serviria sense nord de ruta. El vector sobre el que cal dirigir-se. Per això la política és priorització. És optar en un espai on el conflicte d’interessos és constant. És escollir l’opció que més s’assembla al teu ADN ideo-lògic. És, en definitiva, “transformar”.

Tota aquesta seqüència d’un dia qualsevol a l’administració pública pot donar sensació de caos, però algú podrà dir -i amb raó de ser- que cal un cert ordre i un director d’orquestra. Una certa disciplina cartesiana. Planificar i saber cap a on es va. Una idea d’home polític i projecte per a la polis –dit d’una altra manera, la nació o el país. Podríem resumir-ho en un projecte polític a llarg termini.

El professor de filosofia política de la Universitat de Barcelona, JM Bermudo, diu que, des d’un punt de vista estrictament teòric, l’anomenat problema polític ha de saber acomplir i compaginar dues escomeses: en primer lloc, pensar la política com a gestió i administració dels desitjos de l’individu. És a dir, aquesta gestió inabastable que, dia a dia, dóna cobertura a tota mena de servei públic i al conjunt de l’acció política de govern. En segon lloc, pensar la política al servei d’una idea d’home. Potser és aquest un element més abstracte, però és important en el llarg recorregut. Defineix quin és el grau i el preu de la nostra llibertat, quin és el punt òptim en la igualtat entre cadascun dels individus i, finalment, quina és la solidaritat que s’exerceix en la nostra comunitat. Això sempre ha estat així. Però, malauradament, avui, el temps apreta. Hi ha més coses a fer, però el dia continua tenint 24 hores. És el que el professor de psicologia social, Kenneth Gergen, anomena la saturació del “jo” en el qual les tecnologies de la comunicació, lluny d’afavorir-nos la feina per treballar menys, ens la compliquen d’una forma inimaginable, multiplicant exponencialment el nostre entorn relacional. És, entre d’altres, l’entramat de les relacions socials d’avui el que no dóna massa temps per pensar. També en la política. Us haig de deixar aquí. M’espera una reunió i faig tard…

 

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0