En Madrid cada dia es el último

Fa quasi deu anys un alt dirigent polític em va demanar que l’ajudés a dissenyar noves idees polítiques de cara a afrontar els problemes dels joves. Durant aproximadament un any vaig anar regularment a Madrid, on vaig conèixer i relacionar-me amb molta gent. La majoria eren joves, i els altres, dels que surten per la tele, per entendre’ns. Quan vaig iniciar aquests treballs, una amiga madrilenya molt brillant i a qui l’hi espera un futur encara més brillant, em va dir: “vigila Serrano, en Madrid cada dia es el último”. No vaig entendre el que em deia. Havia sentit a dir allò de que Madrid era el foro, el Madrid de los Austrias o la luz en Madrid i altres coses d’aquest estil. Vaig demanar aclariments i em va dir que, quan estàs als alts nivells de la política a Madrid, és fàcil, per exemple, que estant en una reunió t’oblidis d’anar a buscar els fills a la sortida de l’escola.

Fa deu anys era l’inici dels mòbils, i va ser la primera vegada que em vaig trobar amb que, d’una reunió de 10 persones, 8 parlessin pel mòbil. Vaig parar la reunió i ho vaig prohibir. Em sembla una manca d’educació sensacional. Va ser la primera vegada, també, que vaig veure que, estant en un restaurant, la gent, quan sonava el mòbil, l’agafava i parlava, deixant-te tirat. També em sorprenia molt que, quan prenies un cafè a mig matí, o quan un d’ells tancava el mòbil, t’expliqués que tal ministre havia dit no sé què, o que hi havia hagut una riuada a l’Índia, amb 3.000 morts. Tot de notícies que, normalment, els mortals llegim l’endemà al diari. I, parlant de diaris, aquest tipus de gent de la política se’ls llegeix tots, de tal manera que, a les deu del matí, si parles amb un d’ells et pregunta si has llegit l’article de fulanito… Si dius: és que jo només compro dos diaris, un d’abast nacional i el del meu poble, quedes fatal. I ja em sembla acollonant comprar dos diaris cada dia!

També em va passar que, fent alguna d’aquestes coses a Madrid, a algú se li va acudir que era importantíssim que anés a no sé quin lloc d’Espanya, a ajudar el jefe en un acte difícil. Havia d’anar-hi amb avió i estar-m’hi dos dies. Jo havia anat a Madrid només per un dia. Va ser tanta la insistència que li vaig haver de dir que no portava més calçotets a la maleta, que era impossible. Aquell individu va intentar solucionar tots els problemes logístics i, evidentment, me’n vaig tornar a Barcelona.

D’aquella etapa em vaig quedar amb la sensació que això passava a Madrid perquè allí hi ha el poder real i que, per tant, era fàcil deixar-se portar pel corrent impetuós del poder si, per casualitats de la vida, hi estaves a prop. Ara el que penso és que, efectivament, a Madrid hi ha el poder real –per això els emprenyen tant els catalans que volen compartir-lo–, però el que em sembla és que a Catalunya, des de fa sis o set anys, hem amadrilenyat els costums. Aquesta malaltia, simplement, va arribar abans a Madrid que a Barcelona. Però no tan sols a Barcelona, aquesta malaltia ha afectat o infectat tot el país: fins el darrer regidor d’una ciutat mitjana, sap, en temps real, si el president ha dit o fet…

si el seu alcalde… Però no només això, la malaltia afecta també les associacions i persones normals i corrents. Tothom agafa el mòbil o la palm en qualsevol situació. Abans hi havia l’horror vacui… Ara hi ha una nova malaltia: l’horror sonor.

A més, en aquests anys, s’hi ha afegit l’ús massiu del correu electrònic –en què, de cada 100 mails, només un en realitat t’interessa–, la palm, maleït invent que fa que quan quedes amb algú, mentre amb l’agenda de paper trigues tres segons a saber si et va bé i apuntar-te el dia, l’hora i el lloc, amb la palm estàs cinc minuts esperant que l’altre hi faci les anotacions pertinents. A més, reben mails tota l’estona a l’endimoniat aparell. Només ens faltava el messenger. A un amic meu, un jove li va voler fer una demostració de com funcionava… L’amic –el Gabriel– (el Gabriel ha acceptat treballar amb ordinador a canvi que tots els articles els fa amb un únic arxiu de word que es diu “edit” i que esborra cada vegada). En acabar la demostració va dir: És clar! Ara entenc perquè els joves no teniu temps de res, ni de llegir. Aquest invent no el vull per a res.

Tot plegat, és més acusat en els polítics que en la resta dels mortals, però a poc a poc es va estenent aquesta disbauxa. A més, els horaris de la política són cada vegada més extensos: jornades que s’inicien a les vuit del matí i s’acaben a l’una de la nit, dissabtes i diumenges inclosos. No fan mai festa, sempre amatents.

Tot plegat, no pot ser gaire bo. Necessitem polítics –i ciutadans en general– que treballin les hores justes, que dormin les hores adequades, que descansin els caps de setmana i que facin les vacances com tothom. Si no, anem llestos.

Abans, les persones tenien por de la soledat, ara tenen por de no parlar amb algú. Ningú no accepta el silenci. Potser la gent, ara, té por de sentir-se a si mateixa. Ara, a qualsevol racó de Catalunya, cada dia és l’últim. De fet, l’últim dia no saps quin és, a voltes està més a prop del què sembla. En realitat, tot sembla molt important i, a l’hora de la veritat, TOT ÉS MENTIDA

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0