Esport i educació. Competir per aprendre a perdre

Quan era petit anava a una escola petita, que tenia un pati petit i un petit equip d’handbol. En dèiem balonmano, en aquella època. Vaig jugar a la categoria d’alevins i d’infantils. En aquella època era molt petit i prim i feia de porter. Tan preocupat estava pel fet de ser tan prim… i ara, a fer dietes! La vida és un sense parar de ximpleries.

Com que anava a una escola renovadora, els sistemes d’entrenament eren molt moderns. Per exemple, per entrenar al porter, la consigna era disparar contra la seva cara… La meva feina era esquivar les pilotes que, sense defensa, anaven caient una rere l’altra. Jugàvem a la lliga de les escoles de Sabadell, i per això els dissabtes a la tarda anàvem a jugar per tots els barris de la ciutat, un primer descobriment social.

I entrenàvem molt d’hora al matí, amb un fred que pelava.

Com que érem una escola petita, jugàvem tots els nois que teníem l’edat adequada, no hi havia ni voluntaris, ni tries entre els millors: jugàvem tots. I, és clar, la diferència entre nosaltres i can Culapi o els franciscans, per exemple, era abismal. Ells podien triar 10 nanos d’entre 300, i nosaltres 10 de 10. Els resultats dels partits eren escandalosos: 25 a 6, 30 a 12, etc. Sempre perdíem.

Encara no entenc que, sent jo porter, quedéssim segons de Sabadell una vegada. Un dels records que en tinc és que, si bé jugàvem els dissabtes a la tarda, els dilluns, a classe de mates o química, amb el professor –que era la mateixa persona que l’entrenador–, fèiem el mateix que fan ara a la tele per analitzar els partits, però amb una pissarra i guix. Es dibuixaven els jugadors com el joc de la forca, no quedava ningú viu, vinga a riure’s del que havia passat!

Van passar pocs anys i em vaig fer de la Joventut Comunista de Catalunya –l’organització juvenil del PSUC– a l’època final de la dictadura franquista. En aquells temps, es va posar de moda dir que l’esport competitiu era dolent. Vist en perspectiva, era una cosa ben poc comunista, perquè als països realment comunistes feien tota mena de trampes amb dopatges increïbles, per guanyar medalles. Sigui pel que sigui, en els ambients d’esquerres era un lloc comú afirmar que l’esport era dolent. Així, sense més explicacions. I aquestes idees han arribat fins a nosaltres com si fossin veritats amb majúscules. Ningú no les discuteix.

Els moviments de lleure continuem molt lluny de les propostes educatives esportives. Penso que ha estat un error propi dels de la meva quinta: no podíem ni imaginar la possibilitat que l’esport no fos franquista i, molt menys, que l’esport podia ser educatiu. I encara menys que l’esport competitiu podia ser educatiu. De fet, és el que penso ara. Cal deixar ben clar que agafar un nen o una nena i posar-los al Centre d’Alt Rendiment em sembla una animalada que només pot conduir a vides fracassades.

D’entrada, em sembla una mala idea fer grans diferències entre les activitats de l’esplai o l’agrupament i l’esport, com si fossin coses diferents. No és l’esplai i l’escoltisme bàsicament esport? Sortides, excursions, rutes, acampades, tot això és esport!

Però anem a pams: per què fem diferència entre esport competitiu i no competitiu? Em sembla una ximpleria. Es pot jugar al ping-pong sense intentar guanyar? Per ser progressista, has de jugar al ping-pong malament i perdre?

Crec que és una mala manera d’entendre la igualtat, igualant a tothom per dessota. No sé què o com entenia Ferrer i Guàrdia l’esport, i m’és igual. La seva frase “L’ensenyament racionalista pot i ha de discutir-ho tot, situant prèviament els nens sobre la via ampla i directa de la investigació personal”, ens indica que el pensament pedagògic més radical el que intenta és fer avançar els nois i noies fins al més alt nivell possible de les seves capacitats. Fent veure que no hi ha diferències no aconseguim res, només dissimular la realitat, i el que hem de fer no és dissimular la realitat sinó, el que Marx deia que havien de fer els filòsofs, canviar-la. El joc no deixa de ser un joc i com a tal cal plantejar-se’l. No podem confondre la necessària igualtat d’oportunitats amb el fet que a tothom li agradi el mateix, o que tothom sàpiga fer el mateix.

Es pot jugar a alguna cosa sense la voluntat inicial de guanyar? Crec que no. Seria lògic? Tampoc. Penso que l’esport ens ajuda a entendre la vida, perquè el joc no deixa de ser una metàfora de la pròpia vida, amb l’avantatge que no és la vida i que, per tant, podem aprendre i tenir experiència sense jugar-nos-la –precisament– massa. Per a l’esport es necessita entrenament de les habilitats, aprendre unes normes acceptades per tothom, esforç, entusiasme, optimisme, energia. Sembla que tots ells són valors positius.

Per què no posem l’accent, en comptes de guanyar, en perdre? En la vida es perd més que no es guanya. La vida és un llarg camí en el que l’únic que anem fent és perdre –energies, amics, parents. Tant és així que, a la fi, tothom arriba a la mateixa meta, la pèrdua final, la mort. Llavors, si és tan important perdre, per què no entrenem la gent a fer-ho amb dignitat? De fet, guanyar, què és guanyar? No és tan fàcil saber què és guanyar en la vida. Podríem dir que guanyar és creure’s les falses promeses d’arribar a l’eternitat, mentida efectivament comprovable empíricament.

Què es pot aconseguir amb l’esport competitiu? Precisament això, aprendre a saber perdre. Nosaltres, a l’equip d’handbol, quasi sempre perdíem. Per exemple, quan jugàvem contra l’OAR Gràcia –l’equip sènior estava a la divisió d’honor– ens plantejàvem que no ens fessin més de 30 gols. Alguna vegada ho aconseguíem i acabàvem el partit amb més alegria que els guanyadors. La vida és realment així. Només els imbècils creuen en la victòria o les victòries.

Crec, doncs, que a l’esplai i a l’escoltisme laics, cal plantejar-se seriosament la possibilitat de combinar el que ja fem bé amb més tipus de pràctiques esportives, incloses les competitives.

 

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0