El ciutadà de mercat, o l’individu com a valor borsari

Una economia de mercat dóna lloc, necessàriament –i automàticament–, a una societat de mercat, per tant a un ciutadà de mercat.

L’expansió il·limitada, pluriforme i omnidireccional és un caràcter essencial, el carburant mateix del nostre sistema econòmic: l’economia de mercat.

La fi del colonialisme i l’adveniment dels tigres asiàtics marcaven el final d’una economia que vivia de la seva simple expansió horitzontal, és a dir, de la multiplicació del nombre de consumidors per un nombre limitat de productes (productes de base, així com productes de luxe: cotxes, aparells de televisió, viatges). La sortida d’aquesta crisi residia en l’expansió vertical, per tant en el creixement del consum per persona. Aquesta estratègia no arribava tampoc a satisfer la cursa per al profit mitjançant una producció sense fi. Aquesta constatació era certa també per a la represa de la primera estratègia respecte als països comunistes (URSS, Europa de l’Est). Encara que l’obertura d’aquests països (inclosa la Xina) cap a un sistema d’economia de mercat hi perllongués sens dubte les expansions verticals i horitzontals, la lògica del sistema de mercat no pot aturar-se.

A l’inici dels anys 90, era clar que l’expansió (i el benefici, objectiu essencial d’aquesta expansió) hauria de confirmar-se per altres mètodes.

La tercera fase és la de l’expansió en profunditat. Porta cap a una societat de mercat.

En efecte, perquè la nostra economia de mercat floreixi completament i sense restriccions, l’economia mercantil en sentit estricte no és suficient per garantir la supervivència del sistema. Cal que cada sector de la nostra societat sigui penetrat pels principis del mercat, s’hi comporti i s’hi identifiqui. Cal que els principis del mercat (lliure competència, expansió, benefici) siguin considerats com a normals, com a principis de conducta per a tota la societat i no només per a l’esfera mercantil. L’expansió en profunditat fa néixer la societat de mercat en la qual no hi ha cap sector que quedi protegit dels engranatges del mercat: presons, seguretat, energia domèstica, distribució d’aigua, transports públics, correus, l’educació terciària. L’exigència mínima sotmet cada tipus de servei a la competència del mercat lliure, tant a nivell nacional com internacional.

Si algunes activitats, com ara l’administració de l’Estat o l’educació secundària, no es negocien en el lliure mercat, són igualment sotmeses a la filosofia i a les regles de l’economia de mercat. Efectivament, els sistemes d’avaluació i de promoció, de diferenciació salarial, de competència interna, d’objectius comercials, de privatitzacions parcials, afavoreixen la penetració de les normes del mercat.

La popularitat de les pàgines financeres, la publicitat que es fa envers l’estalviador mitjà, en favor d’especulacions o d’inversions de risc, però, sobretot, la política que consisteix a disminuir la seguretat social (pensions), la salut i l’educació (emmascarant-ho tot com a llibertat de l’individu que se’n responsabilitza) és una prova de l’èxit fenomenal d’aquesta societat de mercat, que considera qualsevol activitat humana, qualsevol necessitat, qualsevol recurs, com un mercat i com una font de benefici.

Des de fa temps, som testimonis d’una nova fase d’aquesta expansió: l’individu de mercat, conseqüència ineludible i lògica de la societat de mercat. Ineludible perquè seria il·lusori pretendre dividir la societat en dues meitats: una esfera mercantil que aplica els principis del mercat, una altra esfera que integra l’interès general i la vida privada en què s’apliquen altres principis.

El ciutadà de mercat no és només l’individu que juga a la borsa, sinó també aquell que és objecte d’especulació; no és només un individu que inverteix, és també una inversió, un valor amb les seves pujades i baixades. El ciutadà de mercat és aquell que interioritza els principis del mercat i que s’ha convertit en un mercat en si mateix, que obeeix com a persona privada, com a ésser humà, totes aquestes lleis.

Les autoritats, influïdes pel sistema de mercat, han fet uns quants grans passos enrera; és, per tant, l’individu –que es denomina ara “responsabilitzat”– qui ha d’encarregar-se de la seva educació, de la seva formació, de la seva seguretat social, dels seus transports, del seu lleure, de les seves assegurances.

Multiplicant les llibertats, ampliant els camps de les igualtats (inclosos els animals!), estem perdent molt ràpidament la fraternitat (o la solidaritat), clau de la ciutadania que constitueix un element fundador del nostre tipus de societat.

Per tant, és aquí on ens juguem la humanitat: com va dir Jacques Attali, la llibertat i la igualtat són drets, mentre que la fraternitat és un deure que suposa un esforç, una voluntat, una direcció, per tant, una certa idea de l’home i la convivència. Després d’haver conquerit les llibertats i les igualtats, és per la fraternitat que l’home i cada individu pot donar sentit a la seva vida i a la societat.

Malgrat l’èxit innegable de la societat de mercat i el nombre creixent de ciutadans de mercat, cal constatar que molts individus no es decideixen a entrar-hi.

És per això que es fan dues promeses per estimular la participació dels que vacil·len: el benefici individual i el mèrit individual.

Els estralls per a la fraternitat, i per tant per a la ciutadania, són considerables.

La promesa del benefici individual es comprèn fàcilment : el sistema de mercat és un joc sense perdedors. Cada participant hi guanya. Durant alguns anys aquesta increïble paradoxa d’un joc sense perdedors es venia de pressa perquè anava relacionada amb els èxits borsaris dels anys noranta.

Per tal de perllongar aquest joc i poder mantenir la promesa, cal que el pastís a repartir s’engrandeixi sense parar. El creixement no és ni una coartada, és una fatalitat. El volum de pastís es converteix en més important que el repartiment. Per tant, la fraternitat, la solidaritat i la ciutadania hi perden molt.

La segona promesa, el mèrit individual, és també perillosa. La meritocràcia és una veritable ideologia que ens diu que cadascú ocupa el lloc que mereix. No oblidem que el perdedor –ell també– ocupa el lloc que mereix! És el sistema anglosaxó, cocktail de protestantisme i de capitalisme, sistema que redueix un problema col·lectiu i social a un problema individual d’ordre moral! Aquesta ‘responsabilització’ de l’individu és contrària a la solidaritat, perquè aquest individu és l’únic responsable del lloc que ocupa. Si s’és individualment responsable, la meritocràcia és presentada com a neutra i objectiva. Si és veritat que el joc de la meritocràcia és obert a tots, no es pot mai oblidar que la meritocràcia és el joc preferit d’una certa classe, la que l’ha inventat, que domina les seves regles, que el prefereix a qualsevol altre joc i que, després de la caiguda del sistema comunista, el jutja com l’únic joc possible i pensable.

Se’n dedueix que el perdedor és inapte per naturalesa i que, per tant, la solidaritat amb els perdedors no és una obligació, ni un dret, sinó un favor. La caritat n’és una expressió popular, molt estesa entre les cultures anglosaxones.

Inversament, els drets es deriven de les victòries, explicant-ne la superioritat moral de l’èlit meritocràtica. El resultat final és una versió de la llei del més fort, el retorn del darwinisme social. No confonguem, doncs, mai meritocràcia i democràcia.

Els jugadors volen atribuir la seva victòria a la meritocràcia, però no la seva derrota. A més, els perdedors organitzen la contestació i, curiosament, apel·len a les autoritats i a l’interès públic per corregir el sistema que posen en qüestió. Dit d’una altra manera, les conseqüències lògiques d’aquesta cursa per eliminació són considerades com injustes, inacceptables i èticament incorrectes.

La resposta dels advocats del sistema lliure retorna de nou a un darwinisme simplificat i fals: el mercat lliure i la societat lliure són presentats com l’estat natural de les coses. Altrament dit : no s’hi pot fer res i no serveix de res oposar-s’hi.

Aquesta resposta dissimula que el sistema lliure no accepta doncs que es critiqui la seva moral “sui generis”, perquè això l’obligaria a legitimar-se –i no n’és capaç. Per què? Doncs perquè, lògicament, no pot haver-hi una explicació de l’estat natural de les coses, només una protesta: és així. Protestar o rebutjar l’estat natural de les coses seria, doncs, il·lògic i bastant inútil. Però veient que la protesta continua, el mercat lliure i la societat lliure han fet un esforç de justificació inèdit: la inversió completa dels valors.

Els valors inversos són des d’ara presentats com “normals”. Són els valors que estan a la natura, símbol omnipresent i etern de l’estat natural de les coses. Així, no es diu que l’estat natural de les coses “és”, s’emet una justificació moral. Per ser una persona moral, n’hi ha prou de seguir l’exemple de la natura.

Primer, l’individu és sotmès als trets més perversos de l’home, és a dir a caracteristiques normalment rebutjades, o sublimades, com ara mentides, enganys, malfiança, egoisme. Aquests trets aconsegueixen l’estatut d’ètica normal i exemplar gràcies a la influència massiva d’alguns programes dels mitjans de comunicació que ens mostren precisament aquest món a l’inrevés, mentre pretenen que és el món real, i per tant normal. Malgrat tot, aquests programes ens mostren comportaments ètics que tot pare condemna.

Segona fase de l’operació: presentar els valors inversos com la realitat, una realitat que pot confirmar-se en l’experiència quotidiana de l’estat natural de les coses. És veritat que, malgrat la cultura, l’educació, l’ètica i la intel·ligència, els homes es maten, fan trampes, menteixen, violen, fan la guerra… Però, també és veritat que cada societat es compromet justament a eliminar, minimitzar i castigar aquestes actituds. Finalment, per això existeix la cultura, l’educació i l’ètica : la lluita contra certes potencialitats de l’home, de cadascun de nosaltres. Això, els defensors del sistema de mercat no ho diuen, confonen de bon grat potencialitats i possibilitats.

Segons ells, la vida és una conquesta, una lluita, un repte. No ens sorprenguem massa. La ciència popular, també a la televisió, ens presenta la vida dels animals com una batalla salvatge entre gladiadors, una lluita continua sense pietat en un medi hostil. Realment, la vida no és divertida! No obstant, com ho ha vist Jean-Pierre Chevènement, “la regla ofereix un refugi a la feblesa. Allibera de la jungla”.

Ens queda encara un problema. Fins i tot, si diem que l’home ha d’intervenir en la natura en lloc de copiar-la, hem de preguntar-nos si la natura no tindria una ètica per comunicar-nos.

La inversió dels valors té per objectiu que el sistema de mercat sigui acceptable i, després, normal. Així, “la natura” serveix per justificar i legitimar aquest sistema. Però, la natura no té cap missatge ètic per comunicar. La natura no té ètica. La natura consisteix en fets. Un fet establert no és cert ni fals. Un fet és. I, per citar André Comte-Sponville : “Tots els fets es valen, perquè no valen res (…) Tots els fets es valen. Tot es val, doncs tot s’anul·la”. Dir que la natura té una ètica és dir que aquesta ètica és immanent, com l’ètica d’un Déu, i que l’home no hi figura. L’home només ha d’escoltar Déu o la Natura.

Cal deduir també que l’home no és perfectible, que la societat no és perfectible. En suma, no s’hi pot fer res. Excepte per mínimes correccions. Ens trobem de nou en el món de la meritocràcia.

Cal constatar que aquesta falsa ètica dels fets establerts guanya terreny. Això s’explica perquè la nostra tecnologia i la nostra ciència són indispensables a la nostra economia de mercat, i perquè les tres viuen justament dels fets establerts. Com sabem, els fets poden ser manipulats, afegits, multiplicats, arranjats, deformats, combinats, acumulats, manipulats. I mesurats. És quelcom excel·lent per a la ciència, és útil a la tecnologia, això ens permet gestionar una economia. I després?

Efectivament, vivim en un sistema tecnocientífic on el perfeccionament com a revelació de la voluntat és substituït per la mesura. Els fets mesurables es troben arreu, també en la vida quotidiana: balanços, percentatges, informes, estadístiques, fusions, creixement, alces, baixes, preus comparats, marges de benefici, taxes de rendibilitat, velocitats, distàncies…

No és per atzar que els científics, tecnòlegs (informàtics, enginyers) i els economistes continuin a perfeccionar coses i sistemes, tot dient que no s’hi pot fer res a causa de l’estat natural de les coses. Excepte, és clar, si es poden manipular les coses de l’home, com ara els gens i les cèl·lules. Perfeccionament, sí. Perfectibilitat, no. Vivim en una societat d’acumulació en què un fet en val un altre, destruint l’ètica mateixa. Els fets no donen mai naixement a la fraternitat o la solidaritat, perquè aquesta és qualitativa i, per tant, no mesurable, perquè depassa els fets, perquè és ètica.

Per tant, els fets establerts envaeixen la nostra ètica. El postmodernisme diu que tot s’hi val. Els “talk shows” en són un bon exemple. Aparentment democràtics, només són una acumulació d’opinions gratuïtes, no verificades, subjectives, fetes a la cantonada o al bar després del tercer got de vi, –“opinions” que no són formades pel desig de la recerca de la veritat. És per això que cadascú hi diu el que li plau. Algú podria emetre un altre argument, però al cap i a la fi no hi ha ni guanyador ni perdedor. Per manca de debat. Com ho ha dit l’escriptor i assagista flamenc Stefan Hertmans: la sintaxi –o sigui la combinació, conneccions i interactivitat que produeix sentit– ha estat reemplaçada per la “parataxi”: l’acumulació del no-connectat, la juxtaposició, el paral·lelisme…

Alguns volen fer-nos creure que fa falta acceptar un medi anomenat “l’estat natural de les coses”. Que fa falta inspirar-s’hi a nivell ètic. Ineluctable, ineludible, inevitable, etern. Amen. Che sara, sara… Una versió quasi-científica de Déu, per definició enemic de l’autodeterminació i de la lliure voluntat.

A més, aquest medi està representat per una falsa imatge de “la natura”, on regnaria només competitivitat, canvi, lluita, extinció, conquesta, agressivitat, territorialisme… El regne dels “fets establerts” equival a l’absolutisme, ja que escollir ha esdevingut superflu. Sense escollir, sense perfectibilitat, només resten les dues sortides que Camus va rebutjar, Déu o el suïcidi.

Ens trobem a anys llum del que ens agrada. Creiem que la societat es pot construir, que l’home és perfectible. Creiem que es pot escollir. Un home lliure no viu segons els “fets establerts” o la dictadura de “la natura”. Un home lliure –o un home que vol ser lliure– es troba entre realitat i possibilitat. En aquest indret precís, s’ha d’escollir. I escollir vol dir inventar i negociar. Suposa creativitat, no imitació.

Qui vol escollir la seva pròpia moral i bastir el seu món, s’adona que hi ha diverses opcions. És ara quan entren en joc la solidaritat i la fraternitat, perquè la tria sigui la més correcta, la més justa, la més alliberadora.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0