Aquest món… és ‘possible’?

Si ens preguntem com hem arribat a “això” no trobarem una resposta racional
Horacio Eichelbaum

Preferim viure embolicats en màrqueting, ignorant les amenaces que ens envolten?

Ens podem preocupar quan veiem que tantes i tantes companyies (multinacionals, nacionals i fins i tot locals) estan col·laborant amb campanyes de lluita contra la pobresa. S’associen amb la mateixa ONU (amb la seva organització per a la infància, la UNICEF) i amb una varietat d’ONG’s, religioses o laiques, que proposen no solament percentatges d’ajuda als “pobres del món” en cada compra que es faci, sinó també fins a meravelloses propostes d’inversions, limitades per codis morals, que se suposa que mai no aniran a negocis de tràfic d’armes, drogues o éssers humans. Veient la profusió d’aquestes ofertes, podríem preguntar-nos quin tipus de desastre li espera al món desenvolupat, si es va concretant aquest impressionant “traspàs de riquesa” des dels nostres països metropolitans cap als gegantins suburbis de la perifèria del món. No s’esquerdaran les bases de la societat de mercat? Els economistes ens tranquil·litzen perquè creuen que no es tracta de res més que de màrqueting: que de cada compra nostra es dediqui un òbol (suposadament, perquè tampoc no hi ha cap control sobre la destinació final dels diners) a un centre per a leprosos de Filipines –és un dir– no modificarà el destí del planeta ni molt ni poc. Veient un programa excepcional de la 2 (Veus contra la globalització), que es demana, com tants manifestants en els últims anys, si “un altre món és possible”, i escoltant les respostes i comentaris d’experts en molt diverses especialitats, es pot arribar a la conclusió que l’interrogant està mal formulat: no hauríem de preguntar-nos si “un altre món” és possible, sinó si “aquest món” és possible. Perquè es tracta d’una pregunta retòrica. El diccionari diu que “possible” és “alguna cosa que pot ser o succeir”. I diu també que “possibilitat” és “l’aptitud, potència o ocasió” per ser o existir les coses. De manera que hi ha matisos. Podem pensar que “un altre món” (sense definir-lo) ha d’entrar en la mesura del possible, ja que no podríem pretendre, desitjar o conformar-nos amb que aquest actual sigui l’únic món possible. Però si ens preguntem si aquest món té “aptitud” per ser possible, tindríem dret a contestar-nos que no. Que aquest món no és racionalment possible. Que hi hem arribat per un caprici del destí o per un acte de violació dels desitjos i les pulsions de l’espècie humana, que potser ha acabat per ser una violació consentida, convertint-nos en víctimes de “la síndrome d’Estocolm”. Entre les “veus contra la globalització” hi ha la del cantant Manu Chao, que imagina que els que governen el món han d’arribar a les mateixes conclusions que qualsevol de nosaltres, quan s’enfronten amb l’escalfament del planeta i amb les amenaces, concretes i reals, que pesen sobre la humanitat. I ell mateix es contesta alguna cosa com “no podran prémer el fre”. O sigui, que anem barranc a baix, sabent que hi haurà perills que poden implicar una amenaça de destrucció de l’espècie, i malgrat tot no podem “prémer el fre”. Això és “possible”? Per descomptat que ho és, ja que està passant davant dels nostres ulls. Però si ens preguntem com ha arribat “a fer-se possible” aquest món, probablement no trobarem una resposta. Algun dels experts assegurava que un canvi d’actitud –davant l’ús de l’energia, davant la societat de consum– requereix de diverses generacions. I afegia que no hi ha temps material per esperar tant. Ignoro quin ha estat el “share” del programa “Veus contra la globalització”, però no crec que s’hagi desviat massa del normal per a la 2, que acostuma a estar en els últims llocs. No es tracta només que no puguem canviar, o que ens costi molt, molt, molt, canviar… sinó, simplement, que no volem assabentar-nos.? El planeta continua anant a la deriva…

 

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0