Evo Morales no és un líder tradicional indígena

No ho és, en el sentit habitualment atribuït, dintre de la cultura indígena a la qual pertany i en la qual es reconeix i el reconeixen, als diferents graus d’autoritat tradicional aymara: Evo no és un mallku. I, en el seu descàrrec, cabria adduir que s’absté de presentar-se (privadament i) públicament com a tal.

Sense ànim d’aturar-nos en sàvies anàlisis de comportament electoral, qualsevol, mínimament familiaritzat amb la situació a Bolívia o, potser, aclaparat per l’al·luvió informatiu associat a les profecies d’un nou indigenisme revolucionari mil·lenarista en el cor dels Andes, podria coincidir en alguna o totes d’entre les següents especulacions. O bé les autoritats tradicionals indígenes (assumint que aquestes hagin efectivament concorregut, en condició de tals, a les últimes convocatòries electorals de 2005 i 2006) han perdut la seva capacitat de mobilització política, o bé Evo Morales ha encertat a capitalitzar la seva deriva electoral, desbancant-les a pit descobert en els últims comicis o, més aviat, desactivant qualsevol projecció electoral que aquestes haguessin pogut tenir fora de, al marge, o en detriment del MAS, el Moviment al Socialisme, del que Evo Morales és cap visible.

Sens dubte, l’anàlisi del què ha passat a Bolívia en els dos últims anys apunta bé a la primera de les hipòtesis proposades: és a dir, les autoritats tradicionals indígenes no tindrien a l’actualitat els recursos simbòlics per postular-se més enllà dels estrets marges de l’ayllu o la marka, per utilitzar dues de les més conegudes unitats territorials aymaras. O, per ventura, a la primera variant de la segona d’aquestes hipòtesis: a saber, Evo Morales s’imposaria, en un combat d’iguals, i aclaparadorament, en la batalla per l’accés a les més altes magistratures de l’Estat. Cap d’aquestes dues lectures converteixen Evo Morales en una autoritat tradicional indígena. Però l’haurien encastellat (temporalment?) en el lideratge carismàtic de la població indígena, quechua o aymara, majoritària demogràficament en la molt densament poblada àrea serrana.

M’agradaria fixar-me en la, fins a la data, menys apreciada d’entre les conjectures exposades: Evo Morales hauria aconseguit descartar, a priori, l’eventual concurrència d’autoritats tradicionals en l’assalt als òrgans de representació no indígenes de la voluntat popular boliviana. Vegem com.

En l’última dècada els governs bolivians encarregats de traduir políticament el mandat de la constitució encara vigent, la de 1994, van arbitrar fórmules molt heterogènies de canalització de la participació política dels pobles indígenes. Es tractava de fórmules a aplicar en un Estat en el qual l’últim cens posava sobre la taula una dada secularment obviada, però no per això menys rellevant en l’enèsima hora de l’emergència indigenista en el con sud: el 62% de la població boliviana s’autoidentificava com a pertanyent a un poble indígena.

Les lleis de descentralització administrativa, d’agrupacions ciutadanes i pobles indígenes, de reforma agrària i, especialment, la de participació popular, de 2004, van crear un vast arxipèlag de noves circumscripcions administratives, jurisdiccionals i territorials, l’única finalitat de les quals era desvirtuar i suplantar les unitats tradicionals de govern i administració dels pobles indígenes. Aquestes són fàcilment identificables, per a l’observador poc avesat, a l’occident (les ja esmentades markas i ayllus), més difícilment a l’orient. Com a conseqüència d’aquest i altres factors concorrents, a principis de la dècada en curs es va encendre a Bolívia l’anomenada guerra de l’ayllu. I les seves brases encara fumegen en els turons.

El propòsit poc dissimulat de les últimes legislatures ha consistit, a més, a identificar participació política dels pobles indígenes amb participació política dels pobles indígenes en la vida de l’Estat. Així concebuda, la participació política dels pobles indígenes, en tant que dret col·lectiu, venia a ser inevitablement diluïda (i, per derivació, cancel·lada) en el sumatori dels drets individuals de tots aquells que, considerant-se indígenes, eren ni més ni menys que forçats a participar en la vida pública de l’Estat, o en qualsevol dels seus múltiples subnivells administratius. La ja citada llei de participació popular de 2004 reconeixia, en el seu article 222, que la representació popular s’exercia a través de partits polítics, agrupacions ciutadanes i pobles indígenes. En aquest últim cas és l’administració estatal la que expedeix, discrecionalment, una certificació oficial de la seva condició de poble (sic). És des de llavors que la condició de poble esdevé certificable per un procediment administratiu comú de caràcter, insisteixo, discrecional.

Podem donar per bona aquesta interpretació en clau de drets de la participació política dels pobles indígenes? Els pobles indígenes de Bolívia no ho fan.

Ni ho han fet durant, almenys, els dos últims anys. I bona prova d’això és l’aportació de les organitzacions indígenes al debat sobre la participació indígena en l’assemblea constituent.

Però permeti’m el lector que reprodueixi dos articles de la -recentment aprovada pel consell de Drets Humans després d’exactament dotze anys de debat en el si de Nacions Unides- Declaració dels Drets dels Pobles Indígenes:

“Els pobles indígenes tenen el dret a mantenir i enfortir les seves institucions polítiques, jurídiques, econòmiques, socials i culturals, així com a mantenir els seus drets a participar íntegrament, si així ho decideixen, en la vida política, econòmica, social i cultural de l’Estat” (article 5).

És a dir, es tracta de la facultat dels pobles indígenes de: a) no participar en la gestió de la cosa pública (estatal) si així ho decideixen; i, b) verbalitzar les seves opcions polítiques a l’interior de les seves pròpies circumscripcions, conforme a les seves pròpies pautes d’organització i sense ingerències externes en aquesta manera d’ordenació social. Aquesta segona opció resulta més visible en l’article 18 del mateix text:

“Els pobles indígenes tenen el dret a participar en la presa de decisions sobre assumptes que poden afectar els seus drets, a través dels representants triats per ells mateixos d’acord amb els seus propis procediments, així com a mantenir i desenvolupar les seves pròpies institucions indígenes de presa de decisions” (article 18).

Cap d’aquestes dues opcions, que es van imposant, per cert, en l’agenda internacional dels drets humans dels pobles indígenes, no només a escala de Nacions Unides sinó, molt particularment, en el si del sistema interamericà de drets humans, del que Bolívia forma part, han trobat trasllat a l’escena electoral boliviana en els dos últims anys: no hi ha cabut l’encaix del dret a determinar autònomament les condicions de participació en la vida política. La llei de participació popular (dels pobles indígenes) resulta inoperant. I la més evident paradoxa és que les regles del joc de l’última convocatòria electoral, a l’Assemblea Constituent i per al referèndum sobre l’autonomia, celebrats ambdós el 2 de juliol de 2006, han estat negociades i propiciades pel govern (indigenista?) d’Evo Morales, i, molt personalitzadament, pel seu vicepresident, Álvaro García-Linera.

Hi havia, a la llei especial de convocatòria a Assemblea Constituent, indicis suficients sobre la voluntat política de modificar l’estat de la situació: per primera vegada a Bolívia, i potser en tota Amèrica Llatina, es preveien tres (incloent la concurrència ineludible dels partits polítics) subjectes legitimats per postular llistes de candidats en unes eleccions constituents (el sistema ja havia operat en les municipals de 2004 i les presidencials de 2005). L’urgent desmuntatge del caduc sistema de partits, ingredient ineludible de qualsevol recepta rupturista vàlida a l’Amèrica del Sud, i línia mestra del programa ideològic del MAS (que protagonitza malabarismes idiomàtics sense precedents per desprendre’s d’aquesta incòmoda indumentària que és la filiació partidista), va haver de ser, curiosament, pactat amb el mateix caduc sistema de partits que domina, encara avui, l’escena parlamentària boliviana.

La llei, negociada en última instància exclusivament amb un dels subjectes cridats a representar la voluntat política dels bolivians, preveia la possibilitat que no només partits polítics presentessin els seus candidats, sinó que, també, convidava a agrupacions ciutadanes i … pobles indígenes (sic) a batre’s en els comicis amb els seus propis candidats. La llei reiterava, a més, amb un detall potser impropi del gènere de norma al que pertanyia, les condicions i requeriments exigibles per concórrer a les eleccions. La llei descartava, en fi, una de les principals reivindicacions dels pobles indígenes de Bolívia i les seves organitzacions: no hi hauria, contràriament al previst en l’avantprojecte i en el projecte de llei, circumscripcions especials indígenes.

Ni tan sols, i en aquest punt podria resultar determinant la identitat i perfil del principal negociador governamental, prosperaria la iniciativa del propi Evo Morales en la seva condició de diputat. La seva iniciativa consistia en la proposta de tres llocs a cobrir per cadascuna de les circumscripcions plurinominals, havent de pertànyer el segon a un poble indígena i ser el tercer de sexe femení. En la formulació final de la llei, com és sabut, es va mantenir el principi d’equitat de gènere, però no així el de representació dels pobles indígenes.

En aquestes circumstàncies, i davant d’aquesta novetat, interessaria de bo de bo conèixer no només quants pobles indígenes van sol·licitar figurar en la graella de sortida, sinó esbrinar quin va ser el seu comportament efectiu en els comicis constituents per, d’aquesta manera, decantar-nos finalment per alguna de les hipòtesis proposades a l’inici d’aquest escrit. La curiositat sembla raonable ¿potser algú sap quants pobles indígenes van concórrer en les primeres eleccions constituents que van ser convocades en la història recent d’Amèrica o, si més no, s’ha detingut a esbrinar quins van ser els seus resultats electorals? Van concórrer els chiquitanos, els guaranís o aquells pobles encara menys nombrosos de l’Amazònia boliviana? Va concórrer, podent-ho fer, el vast univers aymara en una candidatura conjunta? Amb quins candidats (tendiríem, potser en la nostra ignorància, a suposar que les autoritats tradicionals coparien les capçaleres de les llistes plurinominals) i amb quin programa de refundació constituent?

Les diverses missions internacionals d’observació electoral presents en la cita (d’una de les quals vaig formar part com a observador) no van ser en absolut partícips d’aquesta natural curiositat, preferint preparar les seves eines clàssiques de monitoratge en previsió -o com a cautela, dirien- davant possibles maniobres irregulars.

Doncs bé, el 3 d’abril de 2006, data límit fixada per a la inscripció dels candidats, entre els concurrents no hi havia pobles indígenes. Ni una sola candidatura. Ni un sol poble indígena no va presentar la seva candidatura, podent-ho fer… “podent-ho fer”?

Una anàlisi menys superficial de la llei especial de convocatòria a l’Assemblea constituent (adoptada per unanimitat en el Congrés Nacional) pot explicar-nos alguns dels obstacles insalvables que, per al pobles indígenes, van suposar el rosari de requeriments i condicions per concórrer a una crida constituent en la qual, el propi govern anunciava, ocuparien un paper protagonista.

El registre de les eventuals candidatures dels pobles indígenes, que inclou, entre altres, el requeriment d’un determinat nombre de signatures, així com la designació de representants legals, no difereix en res de l’exigit a partits o agrupacions ciutadanes: no hi ha, en definitiva, cap respecte a l’especificitat dels mecanismes de presa de decisió dels pobles indígenes, i sí una eixorca equiparació amb el sistema de partits que es pretén superar. La proposta de llei de convocatòria a l’Assemblea constituent de les organitzacions indígenes es referia, sense embuts, a setze constituents triats directament per usos i costums. Indígenes, els usos i costums, s’entén. El cisma entre el govern i les principals organitzacions indígenes (especialment CONAMAQ), que havien apostat per circumscripcions indígenes que mostressin la singularitat de la participació indígena en la reformulació de les estructures de l’Estat, va esclatar just abans de les eleccions constituents.

Evo Morales no és un líder tradicional indígena. El seu encert més gran, mesurat estrictament per èxit electoral, radica a haver esdevingut líder dels indígenes fent ús d’un discurs inequívocament indigenista. Un discurs que l’actual president de la República sembla haver conjugat, sense grans fisures, amb un altre relat ideològic difícilment emparentable amb el primer.

I que no és cap altre, les sigles no menteixen, que el socialisme.

No obstant això, la major fragilitat del seu plantejament (pretesament indigenista) radica, al meu entendre, en què és desbordable des del propi indigenisme tradicional, que s’ha vist (hàbilment, per què no dir-ho) desbancat del debat assembleari constituent en la mateixa línia de sortida, i que podria requerir un concurs substancial, si no una convalidació, en la redefinició del model d’Estat. En detriment, arribat el cas, del propi resultat assembleari.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0