Tràfic de mercaderia humana

Què significa “traficar amb éssers humans”?

Avui dia sembla globalment acceptat que l’emigració és un dret. En realitat, les possibilitats i les necessitats en joc revelen una gran complexitat. Les possibilitats d’una emigració legal, segura i assenyada són molt limitades per a la majoria de la gent d’arreu del planeta. Al contrari que en el cas dels benestants turistes occidentals, traslladar-se a un suposat “lloc millor”, encara que sigui de manera temporal, rarament és una opció viable. Si la gent opta per emigrar, en general significa que té molt bones raons per fer-ho.

La gent opta per travessar clandestinament les fronteres, sovint posant en perill les seves pròpies vides. S’arrisquen a ser víctimes de la mobilitat oferta només fora de la legalitat i amb menyspreu de la dignitat humana. En nombre creixent, acaben trobant-se en situacions de terrible explotació. Aquesta manca de mobilitat legal fa que la necessitat d’emigrar, encara que està motivada sobretot per una necessitat de supervivència, d’ajudar la família i d’alimentar alguna esperança de futur, sigui explotada per d’altres, sovint gent amb idèntics antecedents.

Traficar amb éssers humans s’ha convertit ràpidament en una de les tres principals activitats de les xarxes globals del crim organitzat, després del tràfic de drogues i el comerç d’armes. Sovint els mateixos grups i les mateixes xarxes estan involucrats en totes tres.

Crec que és important insistir en el predomini del crim organitzat, tot i que sovint veiem operacions a petita escala. Hi ha moltíssimes definicions de crim organitzat, però totes tendeixen a coincidir respecte al nucli de la qüestió. Quan un mínim de dues persones s’organitza per cometre actes criminals amb la finalitat d’obtenir un guany financer o material, en principi podem parlar de crim organitzat. El que és fonamental és determinar què significa exactament estar organitzat. Fins i tot una família o un petit club d’amics estan considerablement organitzats, i de fet avui dia aquest és sovint el nivell predominant d’organització existent en el tràfic d’éssers humans.

El principi organitzatiu pot ser la lleialtat a la família, però en la majoria dels casos és una clara comprensió de la realitat del mercat. Si les comunitats locals no poden aconseguir els mitjans per produir objectes o serveis comercialitzables, o si no poden introduir-los en un mercat legal, la mà d’obra clandestina i il·legal és l’última mercaderia amb què poden comptar. La manera com aquesta última, i massa humana, mercaderia s’introdueixi en el mercat dependrà en gran mesura del nivell cultural del país o la comunitat emissors. Potser el predomini del tràfic per a l’explotació de dones (i menors) en la prostitució té molt a veure amb el baix estatus de la dona en la societat d’origen, com també té a veure amb la demanda dels clients de la indústria del sexe. En la majoria de les cultures d’arreu del món, són els homes els qui es dediquen als negocis, mentre que les dones són les que fan la veritable feina. De vegades, una dona no és més que un objecte prescindible, si fa no fa com un cap de bestiar.

Això fa, a més, que no sigui inusual que la família o el cercle més íntim d’amistats de la víctima estiguin involucrats en el tràfic d’aquesta. Ofertes de treball, d’escapar de la situació desesperada en què es troben, i sobretot de convertir-se en algú de gran valor (financer) per a la família gràcies al fet d’aventurar-se en l’inconegut, porten els joves a situacions en què, en efecte, tenen valor financer, però només per als seus amos, i tan sols com a mà d’obra barata.

En altres paraules, el tràfic d’éssers humans té relació amb un problema de mà d’obra. Es desenvolupen exponencialment estructures parasitàries, i no només per aprofitar el buit creat per la inseguretat i la confusió polítiques, sinó també per explotar de manera indefinida les nombroses i barates existències d’aquesta mercaderia (que, per raons òbvies, ningú més no reclama). Subjacents a aquesta realitat hi ha les polaritzacions que s’han desenvolupat a causa de les desigualtats socioeconòmiques, la pobresa extrema i els conflictes que les alimenten. Aquestes polaritzacions inclouen la misogínia, el racisme i l’adhesió al dogma ideològic dominant.

De la mateixa manera que podem dir que traficar és una forma de crim organitzat, també hauríem de deixar clar que el crim organitzat no pot funcionar sense corrupció. Ara, permeteu-me qüestionar algunes idees preconcebudes. La corrupció no és el mal funcionament ocasional d’un sistema o una administració que normalment són efectius i eficients. Al contrari, la corrupció sol ser precisament el que garanteix el funcionament correcte, eficaç i efectiu d’una administració. És sobretot una característica intrínseca de qualsevol sistema institucionalitzat més o menys complex. Aquest és, més que cap altre, el motiu pel qual resulta de vital importància tenir suficient i decidida voluntat política per enfrontar-se amb el crim organitzat. Tanmateix, no s’ha d’exagerar la necessitat d’una ferma voluntat política; la voluntat política no tan sols ha de combatre un fenomen, sinó que també ha de lluitar de manera inequívoca per un món millor i més just.

Això vol dir que, com a mínim, no podem seguir enfrontant-nos amb el tràfic d’éssers humans d’una manera poc sistemàtica. Hem d’aprendre a comprendre’l com el problema del sistema que és. La manera com estan organitzades avui dia les nostres societats, les nostres economies, les nostres xarxes de seguretat social i les nostres polítiques exteriors, així com l’oportunitat que brinden a la gent d’identificar-se de forma positiva amb alguna cosa, amb una creença, una convicció o un lloc en la societat, són les millors armes que tenim, però només en la mesura que ens adonem que això és precisament el que configura i genera el crim organitzat. En l’actualitat, hi ha un nombre cada cop més gran de joves que, aparentment, no troben exempta d’atractiu una carrera criminal.

A més, cap país no està aïllat. Europa no està políticament unificada, encara que econòmicament ho estigui cada vegada més. També aquí, els recels i la falta de visió política tenen un enorme cost econòmic, social i humà, a hores d’ara pagat sobretot per les víctimes de la brutal explotació.

Víctimes

Deixem de banda, potser només de moment, els criminals i el suport que reben del sistema. Centrem-nos una estona en les víctimes. D’entrada, hem de resistir-nos a la temptació de complaure’ns en el victimisme de les víctimes. Per experiència hem après que la insistència en el victimisme de la víctima no és beneficiosa ni per a la persona ni per a la seva protecció i la persecució dels criminals. D’altra banda, la major part de les víctimes que han reeixit, almenys a Bèlgica, que és el nostre cas, són supervivents de mena. No són persones dèbils i desvalgudes que s’han quedat assegudes plorant en un racó. A la majoria d’elles se les pot descriure com persones lluitadores i ambicioses, encara que en el seu món tot és molt ambigu.

De fet, és a causa de l’ambigüitat de les seves situacions concretes que la tasca de protegir-les i ajudar-les obliga contínuament a haver-nos-les amb ambigüitats. A Bèlgica hem aconseguit, no pas sense grans lluites, treballar conjuntament i molt bé amb ONGs especialitzades, la policia i la judicatura, així com amb destacades administracions governamentals. Aquesta cooperació, a més, tan sols està parcialment institucionalitzada. L’element clau de la cooperació és la confiança bàsica: tothom té el seu paper a fer, les seves respectives responsabilitats, i tothom ha de saber què pot i què no pot demanar-se-li a un altre.

Però ¿com s’identifica una víctima? ¿Com trobem les víctimes? De fet, no tenim ni la més mínima idea de quantes víctimes s’han rescatat. Totes les possibles institucions que puguin establir un primer contacte amb víctimes han de comprendre que les víctimes poden no voler o no ser capaces de veure’s elles mateixes com a víctimes. Les víctimes hauran après que no s’ha de confiar en les autoritats oficials, que formen part del seu problema i no tenen solucions ni cap altra cosa per oferir.

Bèlgica ha desenvolupat un sistema força eficient, no només per protegir i assistir les víctimes, sinó també per permetre una investigació i una persecució efectiva de les xarxes criminals involucrades. La informació clau gairebé sempre prové de les mateixes víctimes, de manera que afavorir la seva col·laboració constitueix un objectiu primordial. Des d’aquest punt de vista, és important tenir alguna cosa molt tangible i concreta per oferir a la víctima, alguna cosa que tingui prou importància per contrapesar el que els traficants ofereixen. Des de la perspectiva de la víctima, són sobretot el traficant o el proxeneta els qui li donen alguna cosa real: roba, menjar, un sostre i, per damunt de tot, la il·lusió de ser algú en algun lloc.

El model belga, que es va desenvolupar cap a la meitat dels anys noranta, ha estat també el que ha inspirat el model europeu. A canvi de la seva col·laboració, la víctima rep un permís de residència temporal i accés a ajuda social, psicològica i educacional o professional bàsica. A l’estiu de 2006, tots els Estats membres de la Unió Europea (excepte el Regne Unit, Irlanda i Dinamarca) necessitaran tenir implantat un sistema similar. En determinades realitats, resultarà insuficient disposar dels instruments legals adequats. Haurà d’estar estructurat correctament, però sobretot haurà d’estar basat en una visió comuna, compartida pels qui s’ocupin de la protecció de les víctimes, els qui proporcionin l’assistència necessària i els qui investiguin i persegueixin les xarxes criminals involucrades, així com per les autoritats polítiques. Tots ells no tan sols han de compartir una visió i una comprensió de la realitat del tràfic d’éssers humans, sinó que també han de potenciar activament la confiança, la capacitació, l’ajut i el reconeixement de tots els actors, en primer lloc de les víctimes mateixes.

Atès que el tràfic és una activitat fronterera, cal maximitzar la cooperació internacional. No només perquè es tracta d’una realitat internacional, sinó també perquè, a causa de la diversitat dels actors implicats, fins i tot en l’àmbit local, és fonamental comprendre que les diferents institucions i diferents organitzacions tenen diferents històries i cultures, totes elles amb la seva importància i rellevància.

Cooperació: “Si ho puc fer allà, ho puc fer a qualsevol lloc”

Ja hem parlat del paper central que tenen les víctimes i de la importància dels seus drets i de la seva cooperació. Però pot ser que no estigui prou clar qui són, d’on vénen, on han estat i on es pensen que van. El nord opulent és evidentment un lloc envejat. Però la imatge dels rics d’Europa pot no concordar amb la realitat quan aquesta es mira de prop, i pot resultar que ser a Europa no signifiqui tenir accés als seus recursos.

Molts intentaran fugir cap allò que perceben com el Paradís Occidental. Quan aconsegueixen arribar-hi, resulta que sempre hi ha algun problema burocràtic. Se’ls etiqueta d’“il·legals”, nom que serveix per qualificar un dels pitjors crims possibles. El crim té menys a veure amb el que un ha fet que amb el que és. Aleshores resulta que no són benvinguts al paradís. Per a l’esperançat immigrant, un permís de residència o fins i tot un visat és, si fa no fa, com un bitllet per anar a Disneylàndia, i la manera d’obtenir-lo inclou el fet de tenir una bona història, preferiblement llastimosa (els traficants te’n proporcionaran una) per explicar.

La imatge del Paradís Occidental és la que promociona la gent amb males intencions. Si aconsegueixes arribar a Disneylàndia, no se’t permetrà jugar, i acabaràs formant part dels jocs d’algú altre. Un tipus particular d’“il·legal” es converteix en un tipus particular de víctima.

És important comprendre el paper jugat per les diàspores. Als països del Nord, existeixen comunitats independents que poden resultar una benedicció o bé una brutal presó per als nouvinguts. Alguns dels membres d’aquestes comunitats els traeixen per simple cobdícia. La comunitat local coneix la realitat, inclosos el mercat potencial i els clients, del país de destinació.

Un altre aspecte que cal remarcar és el paper que juguen una àmplia gamma de grups religiosos. De la mateixa manera que les víctimes procedents de Nigèria sovint estan controlades per mitjà de pràctiques de vudú, altres grups religiosos tenen maneres similars i igual d’efectives de manipular i controlar les víctimes. En els darrers anys hem presenciat una notable implantació d’esglésies alternatives a les ciutats europees. Encara que moltes d’elles poden ser ben legítimes, sovint només es tracta de negocis que prosperen gràcies a l’economia submergida. Altres maneres de coaccionar la gent inclouen els matrimonis forçats. Potser aquest és el cas en el qual la diferència entre les pràctiques culturals és més clara. Algunes tradicions culturals són més vulnerables als abusos i a alguns de concrets.

En general, las maneres de controlar les víctimes són bastant evidents i universals. Van de manera gradual des de la intimidació fins a la força bruta. La intimidació i la manipulació solen ser difícils de combatre només amb els codis civils i penals.

Tot plegat em porta a la conclusió que, avui dia, a tots els nostres països i regions, hi ha una capacitat minvant d’enfrontar-se al que jo anomenaria la progressiva criminalització de les nostres societats. Estem atrapats en la dinàmica de la globalització, en la qual tots correm el perill de convertir-nos en simples objectes comercials, en un recurs, en un mecanisme de mercat abstracte. És per això que continua sent tan important ser lleial a la història i l’herència pròpies, cultivar l’orgull i la sinceritat propis, valorar el lloc i el temps de la nostra vida i especialment la gent que ens és propera.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0