Laïcitat i laïcisme: antinòmia inventada

Luca Tedesco, Critica Liberale, Nov-Des. 2005, vol XII, núm. 121-122, pàg. 222.

El Vocabolario della lingua italiana de l’Institut de l’Enciclopèdia Italiana Treccani defineix laïcisme com l’actitud que s’oposa a “la ingerència del clergat en la vida civil i a qualsevol forma de clericalisme i de confessionalisme”. Les característiques del laïcisme serien: “la independència del pensament”, “l’autonomia de l’Estat i de les seves institucions de l’autoritat de l’Església” i, més en general, “l’autonomia cultural i política dels individus i de les organitzacions contra les temptatives d’imposar, mitjançant el poder estatal, concrecions filosòfiques, religioses, polítiques i socials pròpies de grups particulars”.

A la veu laïcisme del Dizionario enciclopedico italiano del mateix Institut s’hi troben, en canvi, dues accepcions del terme. Per una banda seria “un seguit d’afirmacions d’antidogmatisme, de la independència i de la sobirania de l’Estat, de la llibertat de pensament i de la recerca científica” i, per l’altra, “actituds d’anticlericalisme i de veritable i substancial hostilitat a l’Església”.

A la veu laic es llegeix, ja sigui en el Vocabolario ja sigui en el Dizionario, què ha d’entendre’s per Estat laic: “aquell que reconeix la igualtat de totes les confessions religioses, sense concedir privilegis particulars i reconeixement a cap d’elles”. El Vocabolario della lingua italiana afegeix també que laic és allò “que dóna contingut a les característiques del laïcisme (en oposició a confessional)”.

D’aquestes definicions es desprèn que el laïcisme hagi de qualificar-se en termes generals com l’autonomia de pensament, cultural i política dels individus ja sigui com a persones privades o en tant que associats, i en concret, de l’Estat, que no reconeix subjecte superior. A partir d’aquí, la igualtat dels diversos credos religiosos i el rebuig a qualsevol proposta clerical o confessional. Mirant-ho bé, però, totes aquestes característiques manifesten també l’actitud de qui es declara simplement laic, per la qual cosa el Vocabolario della lingua italiana, com hem constatat, fa coincidir el terme laic i laicista. L’única discrepància ve donada pel Dizionario enciclopedico italiano que descobreix en el laïcisme la possibilitat de posicions hostils envers l’Església. Per altra banda, Giovanni Fornero, en la veu laïcisme, aquesta vegada en el Dizionario di filosofia de Nicola Abbagnano (3a. edició), observa que si el laïcisme radical pot arribar, senzillament, a sostenir la manca d’entitat de les dimensions ultraterrenals per a les finalitats de l’acció humana, no pot, malgrat tot, i en virtut del principi d’autonomia dels individus i de les associacions a les que aquests donen vida (i, fins i tot, de les esglésies) que professa, demanar al poder civil d’emprendre una política antireligiosa (i sobre això concorda també Valerio Zanone en la veu laïcisme del Dizionario di Politica dirigit per Norberto Bobbio, Nicola Matteucci i Gianfranco Pasquino).

A partir d’aquestes precisions terminològiques es deriven, al nostre parer, dues conseqüències: la primera, que la contraposició, sovint evocada per part d’alguna màxima autoritat de l’Estat, entre els termes Laic i Laicista i, per tant, entre laïcitat i laïcisme és artificial i mancada de significat; la segona, que els partidaris de l’Estat laic (i no necessàriament laicista, encara que aquesta distinció tingués sentit) haurien de demanar a Itàlia la supressió del Concordat que confereix a l’Església catòlica un estatus jurídic particular, i l’adopció d’un regim de separació, l’únic que garanteix la supressió de qualsevol privilegi, tracte qualificant i irrenunciable, aquest últim, segons tota la doctrina sobre la matèria, de la laïcitat d’un Estat.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0