Cròniques des del foro. El linx ibèric

He de demanar-vos disculpes, però és que la dinàmica dels fets em supera. Cada vegada que intento escriure-us alguna crònica em quedo desfasat en qüestió de dies, i la suposada història «d’actualitat» acaba sent una reflexió ex-post facto sobre la realitat sociopolítica de Madrid i les seves coses. I és que la velocitat dels esdeveniments, aquí, en el Foro, és molt més fugaç del que vosaltres podríeu imaginar-vos. Collons! Si tinguéssim platja!… Segur que les coses serien més tranquil·les, i la crispació de la vida quotidiana i dels fets polítics seria una altra cosa. Això de veure el mar sempre és relaxant… Quina enveja em feu, allà a Barna, tan tranquils, passejant per la Barceloneta i inundant la vostra vista d’aquest blau del Mediterrani. Aquí, a Madrid, ara que tenim la ribera del riu Manzanares col·lapsada per les trinxeres, les grues, les màquines diverses i els túnels, ens hem de conformar amb l’anomenada Ruta dels Pantans.

La zona oest de la Regió de Madrid, per sobre de la N-V, ens duu a la zona dels pantans. És la llegendària “Platja de Madrid”. Malgrat les múltiples urbanitzacions que l’envolten, aquesta zona, amb diversos embassaments del riu Alberche, és un autèntic verger natural. Sí. La cosa sembla molt bucòlica, però, a Madrid, parlar d’espais naturals és com trucar a les portes de l’infern desafiant la Bèstia perquè surti del seu cau. Per això, i com fidel reflex de la preocupació de la nostra ínclita presidenta regional per una adequada ordenació del territori, s’engega una iniciativa que no ha d’estranyar gaire gent: es tracta del desdoblament de la carretera M-501 (que discorre en paral·lel al nord de la N-V) per convertir-la en una autovia. L’argument conté aquesta “lògica” aclaparadora dels nostres eficients gestors regionals: eliminar els anomenats punts negres, origen de molts accidents en les carreteres de la Comunitat de Madrid.

Els ecologistes (aquesta colla d’eterns desconfiats i rojos busca-raons) van sol·licitar una enèsima auditoria sobre l’impacte ambiental de l’obra. Ho van intentar també amb el Mausoleu de Ruiz Gallardón (les obres de la M-30), i gairebé van aconseguir que aquestes obres fossin visitades per una comissió del Parlament Europeu, encara que després les coses han quedat en el seu lloc, i la inspecció no s’ha realitzat fins ara, gràcies al suport del Partit Popular Europeu. Les perspectives, doncs, semblen poc falagueres per als preocupats per l’arbrat i la fauna en la regió madrilenya.

Així estàvem, quan en els diaris va aparèixer la notícia de la troballa d’excrements de linx ibèric en la zona de la carretera dels pantans per part d’uns investigadors universitaris. El debat va ser immediat, reflectint-se tot tipus d’opinions i arguments, tant a favor com en contra. Mentre que uns insistien en la investigació sobre el possible establiment d’un hàbitat felí a la regió de Madrid, altres (el govern regional) negaven la major amb un argument senzill i directe: A Madrid no hi ha linxs.

La veritat, qui subscriu ha de manifestar el desacord amb la visió “oficialista” d’aquest assumpte. Madrid està plagat de linxs, i em remeto als fets. La varietat del linx ibèric a la regió de Madrid és rica i diversa, d’acord amb les pròpies característiques d’aquest hàbitat tan peculiar. Esmentaré alguns exemplars d’allò més significatius i que il·lustrin al profà.

Hi ha linxs en els concursos i adjudicacions dels contractes dels parquímetres de la capital. El senyor Gallardón ha descobert les mil possibilitats d’aquest negoci per omplir les minvades arques municipals. Per això, ha encarregat al seu regidor de circulació, Don Pedro Calvo, la contracta de parquímetres en barris de Madrid que abans no gaudien d’aquest servei. El concurs d’adjudicació, un nou exemple de transparència en la gestió pública, ha dut a la concessió del negoci a una empresa, sense experiència en el tema de parquímetres, i per un import més elevat que la concessió dels parquímetres en altres zones amb més tràfic i problemes d’aparcament. Sembla una broma que, precisament, hagi estat l’alcalde de la localitat gallega de Cangas de Morrazo (amic de la infància de l’esmentat regidor i, per descomptat, membre del PP) l’avalista de l’empresa adjudicatària… No poden menys que valorar-se els greus problemes d’aparcament existents en una localitat com Cangas (o Te Cangas) del Morrazo, amb

un parc automobilístic realment espectacular i en la qual s’han desenvolupat solucions més que imaginatives. El linx gallec és una espècie molt peculiar. Per descomptat.

Altres linxs es troben en la pròpia judicatura, com aquest jutge que ha condemnat als policies de l’anomenat “cas Bono”. En la seva sentència ens trobem amb un sorprenent argument de jurisprudència: la sospita que els policies tenien ordres dels seus superiors per realitzar el que s’han anomenat detencions il·legals. Curiosament, aquest jutge ha arxivat la causa contra un alcalde del PP en un municipi del nord de la regió (Pedrezuela) que es dedica a construir en terrenys que ell mateix desqualifica.

L’ombra de la sospita jurídica em duu a recordar un parell de linxs llegendaris: Tamayo i Sáez, creadors d’un terme que ha creat escola: El Tamayazo. L’autèntic cop d’estat de la postmodernitat neoliberal. Recordo que els jutges no s’hi van ficar perquè (argumentaven) no es poden investigar les sospites. Aquest cas no mereix molts comentaris. Diuen les males llengües que la Sáez s’ha operat els pits (potser se’ls ha emplenat amb bitllets). Què no s’haurà operat Tamayo? El cas d’aquests linxs és un estrany encreuament genètic de felí amb altres predadors, com la hiena o el voltor (carronyaire).

Un altre linx mereixedor d’una protecció especial és el senyor Urdaci. Sí, Don Alfredo Urdaci, que ja va demostrar els seus dots felins al capdavant dels informatius del NODO televisiu amb un comportament propi de la sèrie Cuéntame, de TVE. Aquest postergat lluitador per les llibertats es despenja en el seu últim llibre (?) amb una teoria molt peculiar segons la qual les eleccions del 14 de març de 2004 van ser precedides d’un muntatge propi d’un cop d’estat. No content amb això, i potser cansat de les seves aparicions en el programa d’Ana Rosa Quintana, o del seu aparcament a TVE, s’ha muntat una empresa d’intermediació esportiva i vol fer negocis amb el Reial Madrid a costa d’oferir a Joaquín (sí, home, el davanter del Betis), o brindar el seu assessorament a gent tan necessitada com Guti (el futbolista aquest que surt en les revistes del cor pels seus constants embolics…), tot a canvi d’una substanciosa comissió, faltaria més! Es veu que des que ja no presenta el telediari, el senyor Urdaci ha d’anar una mica justet de peles… Pobre linx en perill d’inanició!

Un altre linx capaç de fer-ne de totes és aquest càrrec públic de la Comunitat de Madrid, responsable de la Conselleria de Medi ambient, que va acusar als científics de la universitat madrilenya d’haver col·locat la femta de linx, per parar les obres de la carretera. L’argument ja s’ha utilitzat en altres ocasions. Recordeu el que diu la premsa propera al PP pel que fa a la famosíssima motxilla amb la bomba dels atemptats de l’11-M? Si és que alguns pensen que tots els científics són tan linxs com aquest científic coreà que va mentir i falsejar els seus experiments sobre la clonació, desitjós d’endur-se un Nobel al Linx Ibèric… Hi ha linxs per tot arreu, fins i tot a Corea, collons…!

Però per sobre de tots els tipus de linxs presentats, n’hi ha un de molt especial. Es tracta de Donya Esperanza Aguirre, ínclita presidenta de la Comunitat de Madrid. En aquests temps de sequera reclama aigua al govern central, mentre que autoritza noves urbanitzacions amb camps de golf, i permet el reg de parcs i jardins sense cap tipus de restricció. Total, si després exigeix aigua al Ministeri…

Donya “Espe”, en un exemple de tarannà democràtic, facilita que es televisi tot tipus de concentracions i manifestacions contra el govern de l’Estat, mentre que els telediaris de l’emissora autonòmica són autèntics pamflets en els quals un tertulià habitual és el brillant sociòleg Amando de Miguel (exemple de feixista il·lustrat del neoliberalisme que ens toca sofrir aquí al Foro). Igualment, es permet el luxe de no donar subvencions a l’associació de víctimes de l’11-M.

La senyora Aguirre és tan linx que se li ocorre exigir a l’esquerra que demani perdó pels règims comunistes de Rússia o pel mur de Berlín, mentre que a Espanya hem de seguir esperant que la dreta demani perdó pels crims de la Guerra Civil, pel període franquista o per la construcció del Valle de los Caídos. I té la barra de fer campanya contra el nou estatut de Catalunya. Ella sap que “venent” Espanya, assegura clientela. A ella només

li preocupa “fer Pàtria”… Només li falta el vestit de faralaes i la guitarra, perquè li sobra folcklore.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0