Els macarres de la moral

Sí, d’acord, això ve d’una cançó de Joan-Manuel Serrat, molt bonica de sentir i plena de tot allò que ara convindria dir. Una cançó, a més, amb un ritme musical esplèndid. Com acostuma a passar gairebé sempre amb el meu veí del nostre antic barri.

Perquè el cas és que ho són, de macarres. Macarres de l’esperit, exactament, tot i que no sempre únicament de l’esperit. Aquesta dedicació professional al macarrisme afecta també altres menes de personal, òbviament, però preferentment identifica els membres de les castes levítiques. Aquestes castes sacerdotals de les religions monoteistes que utilitzen referències extretes d’un text considerat “sagrat” –en virtut d’algun principi històricament inidentificable, i no pas en virtut d’atorgar-li cap sacralització basada en instruments humans que puguin codificar relacions de temps i d’espai en algun sentit diferent al del món “profà”– per tal d’obtenir beneficis –sucosos, substancials…– en poder, en diners i en privilegis, a base de la venda de serveis amb pretensió alternativa a la por i a la inseguretat.

Sempre hi ha –hi haurà– persones que tindran por, por autèntica, pànic real, davant de l’inconegut. Por, sobretot, enfront del misteri darrer, del pas definitiu. Aquesta por és legítima, no faltaria més! El que no ho és, és aprofitar-se’n.

Els qui se n’aprofiten fan que, en comptes d’enfrontar la vida –la que tenim ara, no una altra cosa improbable d’un indeterminat més enllà– buscant el màxim desenvolupament de les aptituds que ens puguin proporcionar un mínim de felicitat, en comptes de defensar l’ètica urgent, quotidiana, fecunda, d’una vida que pot ser millor per a molts, ens abandonem a la seva falsa intermediació. Volen que ens sentim espiritualment desmuntats, i que comprem l’oferta d’uns intermediaris que s’autoproposen com a mitjancers entre aquesta por i el més enllà. I que desenvolupen una gamma de percepcions referencials per mitjà de les quals intenten perfilar determinats codis de valoració del bé i del mal, venent la seva cosmovisió com a garantia de seguretat davant la mort i el trànsit definitiu. I, a més, s’atorguen la potestat d’identificar els cànons a partir dels quals podem identificar els principis de vida i d’actuació, els judicis de valor, les normatives que ens puguin servir de guiatge. És a dir, són els macarres de la moral. Fins avui, a més a més, han generat fórmules de judici moral completament descarades, abusivament còmplices amb el sotmetiment de les persones al poder, als poders de tot tipus, amb la conformitat amb les injustícies i amb la desposessió dels éssers humans de les claus de l’anhel d’autodeterminació, fonament de la llibertat i de la vida viva. Perquè, probablement, aquests macarres de la moral, com diu Michel Onfray, fonamenten la seva concepció teocràtica en la tanatofília de la pulsió de mort, que tan útil els ha estat per viure a costa dels altres:

“El Talmud i la Torà, la Bíblia i el Nou Testament, l’Alcorà i els hadit no semblen garanties suficients perquè el filòsof triï entre la misogínia jueva, cristiana o musulmana, que opti contra el porc i l’alcohol però a favor del vel o de la burka, que freqüenti la sinagoga, el temple, l’església o la mesquita, tots ells indrets on la intel·ligència hi té poca cosa a fer i on, des de fa segles, es prefereix l’obediència als dogmes i la submissió a la Llei, i per tant aquells que pretenen ser els elegits, els enviats i la paraula de Déu”1.

Els qui ho fan de la manera més depravadora són aquells que identifiquen els codis de conducta amb ritus despullats de tot compromís amb la vida, de tot compromís amb la recerca de resposta interior, de tot compromís amb la imprevisible potencialitat d’alguna emoció que fecundi el nostre món interior enfront del que no podem saber. Els qui ho fan, doncs, exotèricament, a base de ritualitzacions litúrgiques nues, abstractes, sense cap càrrega emocional, sensorial ni sensitiva. Els capellans, doncs.

Tots els levites de la tradició judeocristiana –en la qual, evidentment, s’hi inclou l’Islam– són els pitjors, perquè pretenen gaudir de l’avantatge de fer creure que, en tot cas, només ells poden actuar d’intermediaris entre els que busquen alguna cosa més i aquell més enllà que els està vedat i que tan sols ells poden entreobrir. D’aquesta intermediació, d’aquesta autoreferència com a dipositaris de les claus de la porta de l’altre costat, en treuen els rèdits que els han fet viure com déu.

En tot cas, algunes de les cosmovisions arrelades a l’Orient –a tots els Orients– potser poden oferir, malgrat tot, una mica més d’intenció emocional en la recerca de possibles respostes i, potser, poden fer l’esforç “esotèric” de buscar aquesta resposta del món interior en algun tipus d’integració amb el que ens envolta. Amb algun tipus de certitud còsmica davant la incertesa fonamental de la vida. Però, tot i així, massa sovint han reproduït també situacions de privilegi estamental per als qui més temps de dedicació tenien o més estratègicament orientaven la seva pròpia capacitat de percepció. El lamaisme tibetà n’és un bon exemple…

Ara em ve al cap un títol del poeta de la Barceloneta, Joan Salvat-Papasseit, L’ofici que més m’agrada… L’ofici que més m’agrada no és, és clar, el de macarra de la moral. Cap macarra per a cap moral. Cap capellà.

1. Onfray, Michel. Tractat d’ateologia. Barcelona: Edicions de 1984, 2005. Pàg. 48

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0