Ens han canviat la ciutat

Em diu el Paco que m’he passat, que sóc unpunki, que hi ha una campanya mediàtica contra el Govern Municipal. Ostres, éspossible! Vull dir, tot. Tot això. El Paco és un paio molt sensat, no pas comjo, que sóc un arrauxat i un bèstia per a segons quines coses. De manera que,trencant un costum molt sà, torno a llegir els diaris i, home, sí, és cert: hiha una campanya.
A mi m’agradaria explicar-li al Paco que vaigescriure enrabiat l’article que ell va llegir, perquè, per tercer copconsecutiu, vaig veure rates campant pel barri. Tornava amb la meva xicota,gironina ella, en moto, i baixant pel carrer Bolívia vaig haver d’esquivar tresrates, dues de mortes –bé, una i mitja, per ser exactes– i una deben viva. I és una situació en què m’he trobat més d’una vegada, lad’avergonyir-me de la meva ciutat davant d’algú: els meus pares, la noia, algunamic estranger.
El pitjor de tot no és la defensa tancada quefa l’esquerra, ni la furibunda campanya mediàtica de la dreta, ni les absurdesi feixistoides mesures que proposa la dreta. El pitjor de tot és que el ciutadàbarceloní, anònim patidor, sap que tota aquesta ventada passarà i que les ratescontinuaran allà.
En realitat, el pitjor de tot va venir al pleextraordinari. Un ple que va tenir moments d’alerta roja, com escoltarl’Alberto Fernández Díaz ficant en el mateix sac els vàndals de Gràcia i laRuta Cultural Anarquista.
De ben segur, la dreta aplaudeix l’actuaciópolicial, trets inclosos, al metro de Sants i, fins i tot, es pregunta si elsgraffiters no són una branca de Jarrai o d’Al Qaeda. Però això no sorprèn.
Hi va haver moments d’hilaritat continguda,quan CiU va presentar les seves propostes: una ciutat sense drogues, alcohol nisoroll nocturn. Hilaritat continguda perquè, ja posats, podem demanar tambéviatges a Port Aventura per a tothom, i un ou bullit. El provincianisme de ladreta catalana sembla que li dificulta reconèixer que Barcelona té gairebé tresmilions d’habitants, xifra que creix espectacularment durant l’estiu. Una micade pena també em va fer, perquè una ciutat com la que demanaven ja hi és, aMontjuïc. Tothom es mor per anar-hi.
Tanmateix, la tristesa de debò va venir quanel ple va acabar sense que ningú no fes cap esment a l’única causa de totplegat. Es diu «especulació immobiliària». I jo sí que vull parlard’especulació immobiliària. Paco, és que m’han canviat Barcelona! Me l’hancanviada a pitjor. Aquesta no és pas la ciutat que jo m’estimava, no sé sim’explico.
Mira, des que es van gastar aquella pasta enel Fòrum (un esdeveniment «bonrollista», el·laborat des d’una òpticaetnocèntrica, gairebé una mostra de curiositats indígenes) em vaig adonar queels colors polítics s’esvaeixen quan s’apropen als calers. I això passa aquí, aMadrid i a Java. Jo no dubto pas que les instal·lacions del Fòrum seran útilsalgun dia. Mentrestant, faig prou intentant dormir a l’estiu gràcies alsconcerts del Carlinhos Brown, que sembla Déu perquè és omnipresent i beuSchweppes. Tots aquests terrenys requalificats, aquesta «millora urbana», tenenl’avantatge indubtable d’aixecar el preu del sòl. Això no sembla pas importarningú, però al costat mateix hi ha La Mina, un lloc on uns pocs han fet delbarri el centre delictiu de la zona, i els veïns fa temps que han donat labatalla per perduda.
No gaire lluny, al costat de les rates del meucarrer, s’aixeca la imponent tita –minga, pito, com en vulgueu dir:l’opinió veïnal es divideix entre els que en diuen El supositori i els que endiuen El consolador- d’Aigües de Barcelona, que, mèrits o demèritsarquitectònics a banda, és un magnífic monument a la nova fal·locràciaespeculativa catalana, colors del Barça inclosos. I la darrera vegada que vaiganar al meu antic barri, Sagrada Família, el vaig veure en un estat dedegradació lamentable, incloent-hi les famoses rates del parc Gaudí. La qüestióés que calers n´hi ha, però és més bonic i fashion gastar-los en monuments ales multinacionals que no pas en el poble.
I l’especulació immobiliària, gran paradísdels evasors fiscals i la usura legal, és la causant dels ghettos de CiutatVella i La Mina, cada dia més enquistats. I en els ghettos el que esdesenvolupa no són parelles de disseny i ciutadans cívics. Als ghettos es criamés marginació i criminalitat. Home! entenc que a la gent del ghetto no elsinteressa el Dia de la Bicicleta, que no vesteixen samarretes Custo i queLabanda per a ells és el perfum del desodorant, però no estaria malament queels nostres polítics (almenys els que no els volen caçar i fer fora) hi fessinun cop d’ull de tant en tant, i intentessin aturar la ghettització de laciutat. Només una idea, eh? De res.
Però Paco, amic, germà, no és només aquestestat de coses el que em treu de polleguera. Tant de bo. El que em fot, iperdona el meu llenguatge barroer, és que, a més, se’ns vulgui vendre aquestbon rotllo del disseny, del locals fashion i els barris supermoderns, de lescadires de vuit-centes mil peles i les pel·lis del Lars Von Trier. Vull dir queem fot la gauche divine. Jo sóc ingenu, potser, però crec en l’esquerra per alpoble. I veig que un carrer abans interessant, com Avinyó, pàtria petitad’artistes, putes, mariners i gent collonuda, el van deixar perdre fins que vaexpulsar els seus antics amos i el van convertir en un poti-poti de botiguescool, de nois amb serrell i clons d’Audrey Hepburn, de música de Björk i demoda retro. Alguna vegada t’he explicat que vaig preguntar quan costava unacamisa, un dia de calor en què la meva estava xopa i tenia una reunió urgent?Em demanaven 350 euros, Paco. Veus què et vull dir? Vaig haver d’anar al carrerdel Call per trobar una camisa de les de tota la vida, al preu de tota la vida.D’acord, sóc un punki. Fins i tot vaig portar cresta, durant l’adolescència.Però no em faran pagar una quarta part del meu sou per uns pantalons.
Vull dir-te, amic, col·lega, que aquesta ja noés la ciutat que jo m’estimava. Ara has de pagar per aparcar el teu cotxe alteu barri, i compte que no siguis de fora! A la meva xicota, venir a veure’mcada cap de setmana li sortirà ara encara més car, per si no tingués prou ambels peatges que assetgen la ciutat. I digue’m exagerat, però si jo visqués alsbarris alts de la ciutat, a Pedralbes, Sarrià o Sant Gervasi, aquest sobrepreuno el pagaria, perquè, hòstia!, allà no n’hi ha, de zona verda! Es veu quealguns espais públics tenen preferència sobre d’altres, perquè crec recordarque els carrers són públics i els paguem amb impostos, tot i que l’economia noés la meva assignatura més forta.
Que no, Paco, que t’ho dic de debò. Que enshan canviat la ciutat. Aixó sí que ha estat una invasió subtil, i no la deCalders.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0