Civisme a la república de Sabadell

22 abril 1781. Se feia del temps de lapesta i per los molts llamps que queien sobre esta ciutat, irritada la divínajustícia per los mals que cometien i causaven dones dolentes1

Què passa ara a Barcelona? Cauen també llampsi trons? No hi ha civisme? Als darrers mesos a Barcelona s’ha desenvolupat unample debat sobre el civisme, iniciat d’entrada per una àmplia campanya al’estiu del diari La Vanguardia. Aquest debat ha volat per damunt de lespoblacions veïnes i les ha empès a desenvolupar debats paral·lels. En aquestsmesos he presidit l’àmbit: “La ciutat i civisme” del Congrés de Sabadellciutat. Fruit de les reflexions de les darreres setmanes he decidit escriureles ratlles que segueixen.

Hi ha problemes? Fem-ne un diagnòstic

1. Actituds incíviques
Si fem una llista d’actituds incíviquescaldrien moltes pàgines, però fem-ne una inicial: embrutar el carrer, pintarles parets dels edificis, tirar fulletons, penjar cartells a llocs noapropiats, malmetre les zones verdes, fer soroll, orinar al carrer, escopir,trencar el mobiliari urbà: rètols, papereres, contenidors, bancs per seure, eltop manta, patins monopatins, etc.
Normalment quan hom es refereix a l’incivisme,pensa en aquest tipus d’activitats i la societat acostuma a donar les culpesals “sospitosos habituals”: joves, immigrants, turistes, pobres, sense pensarque només és un estereotip.
Però hi ha moltes menes d’actituds incíviques:agredir de paraula o de fet a funcionaris públics: mestres, metges, infermers;la violència domèstica, el soroll a les habitacions de l’hospital Taulí. Aquíja és més difícil establir que la culpa és dels de sempre, ja començaríem aacceptar que les actituds incíviques són més extenses. Una part de ciutadansexemplars generen un altre incivisme: deixar les caques dels gossos a lesvoreres dels carrers. Un problema que sembla que ve de lluny:

26 novembre 1786. Ha eixit un ordresuperior que tots los gossos que hi ha a Barcelona se’ls posàs collar, persaber de quins amos són2

Però no ens quedem només en aquest àmbit,eixamplem el camp de visió: saltar-se semàfors en vermell, no respectar elspassos zebra, aparcar en llocs prohibits, no tirar les escombraries a les horesadequades, no triar les escombraries, tapar una terrassa, posar un aparelld’aire condicionat a la façana. Aquí ja inclouríem a la quasi totalitat de lapoblació. Però aquest tipus d’anàlisi té un problema: els culpables sempre sónels ciutadans normals i corrents. Ens estem deixant actituds cíviques molt mésperilloses i greus per a la societat: defraudar a hisenda, negar-se a pagar elsimpostos. Però, si els incívics som quasi tots, per una raó o una altra, se’nsamaga un tret fonamental, en realitat el que fem és culpabilitzar laciutadania, i això és una mostra d’incivisme institucional. Repassem lesactituds incíviques de les institucions i de l’estat: tractar els ciutadans coma clients i no com a propietaris de la ciutat; no desenvolupar un Estat delbenestar raonable o tenir un monument a la ciutat a Sallarès i Pla, diputat perla ciutat que es va oposar al primer intent de legislació sobre el treballinfantil.
Diuen que un bon diagnòstic és el cinquantaper cent del remei. Arribats en aquest punt, sembla que no queda altrapossibilitat que fer lleis i ordenances municipals i plantejar-se posar multesper cadascuna de les coses que no rutllen. En aquest país, quan tenim unproblema, en comptes d’arreglar-lo, el que fem són lleis. De tal forma que somun dels països amb més lleis i, com que n’hi ha tantes, llavors, és clar, no espoden complir totes. Posem tres exemple de fariseisme institucional. En primerlloc, la llei sobre gossos del Parlament de Catalunya. Quant de temps fa que hihauria d’haver a la ciutat un cens de gossos? Quants acompleixen lesobligacions legals? Un 15%? Algú ha pogut dedicar-se a perseguir elsinfractors? En segon lloc, en el Parlament de Catalunya fa 15 anys es va fer lallei de reforma de l’assistència primària, i es van concedir 10 anys de margeper aplicar-la… A Catalunya encara hi ha més del 20% de CAPS sense reformar,per culpa d’un miler de metges incívics que volen cobrar per treballar dueshores el mateix que els que en treballen sis. No és possible que aquesta siguila causa que els pacients deixin de ser “pacients”? En tercer lloc, laprostitució, un altre problema que ve de lluny i que ara hi ha gent que preténtenir la vareta màgica de les solucions:

23 febrer 1787. En lo carrer de Sant Pau, al’entrar-se al carrer d’en Robador, quede un gran tros de terreno vàcuo i fetslos fonaments per una altra casa de la Galera, per dones dolentes3

En aquest cas, es tracta de veure com es resolla qüestió fonamental de la dignitat de les dones. I, per tant, caldria en unaprimera fase fer com durant la II República: protegir les dones i legalitzaruna activitat que omple diàriament d’anuncis les pàgines dels diaris mésseriosos. Però això es fa al Parlament de Catalunya.

2. Abans i ara, d’on venim
Quan a Sabadell i a Catalunya hom parla de que“abans” hi havia alguna cosa millor que ara, cal ser molt acurat. És possibleque trobem en el nostre passat alguna cosa que funcionés millor que ara, peròdeuen ser molt poques coses. Ens traeixen els records. Un repàs al llibre Sabadelldel meu record de Marian Burguès, pot ser, a bandad’un bon entreteniment, un bon punt de partida per a una avaluació ajustada.
Abans la gent no embrutava tant. Era Sabadell l’any 1950 més net que ara? Cal recordar que els serveisde neteja eren pràcticament inexistents? A més, la major part dels carrers noestaven ni asfaltats, ni tenien voreres.
Abans a l’escola no hi havia conflictes. Cal recordar que la major part de nens i nenes de la ciutat estavensense escolaritzar? És clar que no hi havia conflictes!
Abans a la família no hi havia elsproblemes d’avui. No hi havia violència domèstica? Noamb aquest nom, en deien crims passionals i als homes mai no els passava res.(Podeu veure el cas de Magdalena Fages, dona maltractada l’any 1602)4.
Abans les actituds al carrer eren méscíviques. La gent no escupia al carrer com una cosanormal? Fins i tot hi havia rètols als tramvies i autobusos “prohibido escupiren el suelo”!
Abans es cuidaven les zones verdes. És veritat que la ciutadania no malmetia les zones verdes ni robavaplantes acabades de plantar, senzillament, no hi havia pràcticament zonesverdes.
Abans els joves estudiaven de valent. Abans els joves no podien estudiar i els que arribaven a la universitat“la mayor parte de ellos eran incalificables; sin ortografía, sintaxis ni nadaparecido, en unas letras ininteligibles; revelando que llegaban a las aulasuniversitarias, después de seis años de bachillerato, sin la preparación máselemental de la escuela primaria.” Ho escriu fa més de cent anys Odón de Buen5,catedràtic de la Universitat de Barcelona.
Abans es tenia cura dels vells i ara no. Si preguntem als historiadors sobre el tracte als vells d’abans ensdiran: “La viduïtat s’assimilava a la pobresa en dret civil”6.O bé “las viudas fueron, de hecho, uno de los grupos sociales más próximos a lamiseria y la indigencia.”7 Abans la gent es moria al límit de l’edatde jubilació i, per tant, és avui quan millor es mima la gent gran. A més, lesgeneracions anteriors no pagaven impostos i, per tant, no podien donar pensionsals vells. Quina generositat!
Abans la gent no es drogava. Abans les tavernes eren plenes de gent que, abans d’entrar atreballar, bevien barreges per poder suportar jornades de treball brutals persous miserables, a tal punt que quan la ciutat va obrir un servei detoxicomanies la major part d’usuaris van ser els alcohòlics, i la proporció ésla mateixa fins ara, per molt que els titulars siguin sempre uns altres.
Abans es tenia més respecte ambiental. Cal recordar els colors del riu Ripoll
i la impossibilitat de viure dels peixos,recuperats des de fa molt poc temps? Fins i tot un dels trets d’identitat isímbol sabadellencs més representatius, les xemeneies fumejant, no deixen deser un espectacle d’incivisme
i d’insalubritat brutal que, si ara esrepetís, provocaria un autèntic escàndol col·lectiu.
Abans la gent tenia valors i ara no. Mai no hi ha hagut tan poca violència a la ciutat com ara. Recordemque no fa tant de temps les condicions laborals eren espantoses, els nens apartir dels set anys treballaven en feines a voltes molt perilloses i quan elstreballadors volien crear un sindicat per defensar llurs interessos, erendetinguts, exiliats o empresonats.
Ara hi ha crisi de valors. No, els valors no estan en crisi, pot ser que determinats valors–o contravalors- com el diner i la competitivitat tinguin massa èxit. Hemvist com l’exaltació de l’individualisme fins al paroxisme, a Nova Orleans,acaba comportant que, quan hom s’està ofegant amb l’aigua al coll, es mantéaferrat a una pistola remullada que no li servirà per dissipar la pluja. Defet, ens podem regir encara pels valors de la modernitat: Llibertat, Igualtat iFraternitat.
La idea que s’ha acabat la història i quevivim la postmodernitat, és a dir, el no res, no deixa de ser una cortina defum per tal que els valors neoliberals de l’egoisme salvatge arrelin.
Qualsevol element de civisme que agafem no tépunt de comparació amb l’actual situació de la ciutat després de 25 anys dedemocràcia. Per tant, mai la ciutat no ha estat més neta, amb més espais verds,amb més cultura, més escoles, amb més solidaritat, amb més associacions, ambmés civisme. Es pot interpretar aquesta visió com la defensa tancada de la tascafeta pels representats populars d’una majoria d’esquerres a l’ajuntament des de1979. I és així com s’hauria d’entendre. Que hi ha coses a fer és evident, nohem arribat a la fi de la història.

3. Una proposta: l’ètica civil republicana
Si les persones es comporten a casa seva deforma adequada, la gent té cura dels mobles, pinta la casa de tant en tant,neteja convenientment… Llavors, per què embruten, maltracten, destrossen,roben en l’espai públic? Probablement perquè l’espai púbic no se’l senten seu.Ens hauríem de preguntar: no se’l senten seu perquè potser no és prou seu!Saben, per exemple, els sabadellencs que són propietaris de 1.400 euros –230.000de les antigues pessetes– en edificis i equipaments de la ciutat?
És una altra rèmora del franquisme. Durant elfranquisme no hi havia ciutadans, hi havia súbdits sota un règim de terror. Pertant, si no hi ha ciutadania, no hi pot haver civisme.
És un lloc comú dir que als ajuntaments delnord d’Europa, quan planten plantes en una zona verda, en molts llocs, elsciutadans surten a regar-les. Aquí, molts les roben. No serà potser perquè alspaïsos més cívics, els ciutadans senten que l’espai públic és seu perquè enrealitat és seu?
Per tant, la pregunta de com poder augmentarel grau de civisme de Sabadell es respon augmentant la democràcia, és a dir,democratitzant el poder, i fent evident que l’espai públic és de tots. No delrei, el President o l’Alcalde, sinó de tots, de cadascun de nosaltres. Que aixòno ha estat així al llarg de la nostra història és evident.
Existeix a la nostra ciutat una llargahistòria de lluita pel civisme. Ja al segle XIV, l’any 1356, es parla ja deJurats, Prohoms i Universitat i, 10 anys més tard, Sabadell va lluitar perpassar de vila baronial a vila del rei. Al 1370 Sabadell va aconseguir el dretd’assistir i votar en Corts.
Al segle XIX es va lluitar per aconseguir quela jurisdicció de Sabadell pertanyés al Procurador reial i no a la casa delsMeca. Al 1553 es constituí el Trentanari, equivalent al Consell de Cent a Barcelona8.Fem un salt en el temps. Fins que s’aconseguí la ciutadania plena va caldremolt d’esforç. Passem pel trienni constitucional, fins l’any 1833 quans’aconseguí definitivament acabar amb la dècada ominosa i l’antic règim, eldret senyorial i la inquisició. Es va trigar molt a tenir el sufragi universali ajuntaments democràtics al segle XIX, procés que culminà en arribar al’esplèndida etapa de la II República. Però aquest fil de la història, delluita per la civilitat, s’estroncà.
José Maria Marcet, l’alcalde franquista de laciutat, va escriure les seves memòries que portaven el revelador títol de Miciudad y yo. Veinte años de alcaldía 1940-1969. Ésevident que durant el franquisme no hi havia civisme, perquè no hi haviaciutadans i els franquistes consideraven l’espai públic com a seu: “Mi ciudad”.També és revelador el que deia l’inefable Manuel Fraga Iribarne sobre elcaràcter de la ciutat de Sabadell:
“Aún falta un análisis serio de lo ocurrido enVitoria; y que se intentó también en Sabadell: una ocupación de la ciudad, comola de Petrogrado en 1917. Los que creaban un ambiente de presión sobre elgobierno para que perdida la calle (la famosa calle, cuya seguridad debegarantizar todo gobierno digno de este nombre) diera paso a un gobierno provisional,como en 1931…”9
Venim d’una ciutat que estava segrestada iquan vam encetar la democràcia els flamants ajuntaments tenien una necessitatimperiosa de legitimar-se davant la ciutadania, i van haver de fer front amolts dèficits, pel que van apostar decididament per l’eficàcia, en comptes deldebat sobre els mecanismes de presa de decisions col·lectives.
Quins nous mecanismes podem establir per ferpossible un major grau de democràcia local? Fent possible que el nombre deciutadans, és a dir, d’habitants de la ciutat que són conscients que la ciutatés de tots, augmenti. I què podem fer? Moltes coses. Potser un bon exerciciseria localitzar correctament quins són els models socials de ciutadansexemplars. En general, podríem dir que són aquells ciutadans que dediquen unapart del seu temps a estar informats i a participar en afers col·lectius de laciutat, no pel seu bé, sinó pel bé comú. Requereix algun element de partida?No. Poden ser ciutadans de veritat totes les persones de qualsevol condiciósocial i cultural, que estimin la ciutat.
Què podem fer per tal que augmenti el civisme?Caldria analitzar què ho fa que uns ciutadans estimin la ciutat i altres no.Estimar la ciutat pot ser el resultat de moltes coses, a primer cop d’ull moltdistants del tema que ens afecta avui. Sentir-se propietaris de la ciutat potser un primer esglaó. Sentir-se protegits per la comunitat en pot ser unasegona raó. Això vol dir comptar amb un estat de benestar sòlid, del que hompugui sentir-se’n orgullós. Si no, es corre el perill de considerar la pobresacom a incivisme. En tercer lloc, tot el que afecta l’educació popular, laintel·ligència, la cultura i l’art. Amb el conreu d’aquests valors es potaconseguir la fe civil necessària per bastir un gran culte a la llibertat,d’amor a la democràcia entesa com la participació els 365 dies de l’any. I enaquest deler de perfecció ciutadana es pot estendre la civilitat a molts àmbitsdel nostre espai públic10.
La major part de pobles que nosaltresconsiderem com a abanderats i exemples de civisme tenen un denominador comú:tenen una pressió fiscal més elevada i, com a contrapartida, un major grau deserveis públics i, entre ells, una dedicació especial envers els nens i nenes.Sense pagar impostos no hi ha solidaritat, perquè és impossible el repartimentde la riquesa. A més, a menys diferències socials acostuma a haver-hi menysdelictes.
Civisme és, també, dissenyar un espai públicen què les zones de vianants vagin creixent i on el transport públic tinguipreferència. És trist haver de recordar que el 70% dels desplaçaments es fan apeu o en transport públic. Donar l’espai públic al transport privat és unaaltra forma d’incivisme institucional. Idees com el “camí escolar” són una bonasíntesi de civisme i de priorització dels infants.

4. Retornar el poder al poble
“El poder mismo es ilegítimo. El mejorGobierno no tiene más títulos para él que el peor”. John Stuart Mill11

Existeix avui molt poca tradició democràticaen la nostra ciutat. Tot el civisme republicà de Sabadell, creat entre l’albadade la revolució liberal i 1939, va ser exterminat, i els millors models deciutadans, empresonats i exiliats. Ara quasi hem de començar de zero.
El llibre editat per l’Ajuntament de Barcelonal’any 1993, Civisme i Urbanitat, és un bon exempledel que diem i, en part, les actuals ordenances fiscals de la ciutat veïna ensón el seu fill ideològic. El llibre està dividit transversalment entreobligacions de l’ajuntament, –sempre menys que les dels ciutadans–i obligacions dels ciutadans. Això denota la pròpia mentalitat delsresponsables municipals quan entenen que l’espai públic és de l’ajuntament iels ciutadans són, en realitat, clients dels seus serveis. No, l’Ajuntamentrepresenta però no substitueix la voluntat popular i, per tant, és inseparablel’Ajuntament de la ciutat.
Com s’exerceix la ciutadania? Hi ha moltesformes: la més tradicional és anar a votar –o abstenir-se conseqüentment,no per mandra-, però és evident que només votant cada quatre anys no n’hi haprou. Pensar que la democràcia és això és un error que s’ha produït als darrers30 anys de democràcia i que està en la gènesi dels problemes de civisme. Calenmoltes més coses.
Hom diu que un dels pobles més cívics del món és Suïssa.Quants referèndums en aquests 30 anys hem fet a la nostra ciutat sobre aspectesde la nostra vida quotidiana? Cap. El civisme i la democràcia, no tenen res aveure? Per què encara avui no hi ha elecció directa dels regidors de barri perpart dels ciutadans? Per què no hi ha llistes obertes?
L’associacionisme és potser l’element clau decom s’expressa la ciutadania avui. Es necessita també espai per a ladissidència, (per a la dissidència, no el gamberrisme). Aquesta és la garant dela democràcia i, a voltes, anticipa els canvis que han de venir, com ensescrivia Henry David Thoreau. Cal entendre la crítica com una actitud,encertada o no, d’estima a la ciutat.
Cal apropar els centres de decisió i de poderals ciutadans. Per exemple, municipalitzar l’ensenyament bressol, infantil iprimari, i establir sistemes de tutela ciutadana en pot ser bona prova. I tambéla municipalització dels CAP’s, amb sistemes de tutela i participació ciutadanacom a les escoles. Els directors de les escoles i dels Cap’s haurien de tenirun estatus ciutadà especial. Se’ls ha d’exigir professionalitat i entrega mésenllà del contracte, però se’ls hauria de tractar com el que són: els formadorsdels futurs ciutadans, i els aliats fonamentals quan estem malalts, és a dir,la més alta missió de la ciutat.
Podem donar l’espai públic de la ciutat alsseus habitants? Una bona part sí. Per exemple, tot el rodal es pot donar a lagestió dels ciutadans i les seves organitzacions. En part ja es fa, però espodria generalitzar. Es podrien establir també contractes entre l’ajuntament iles escoles, de tal manera que cada escola sigui la propietària i laconservadora d’una plaça del seu entorn. L’escola com a bressol de la repúblicapot jugar un paper fonamental en l’educació de ciutadans actius, però no potfer la seva feina si les famílies i les institucions, al mateix temps, no fanla seva. No podem exigir a l’escola que arregli allò que desarregla la resta dela societat.
Proposem, doncs, un sistema per enfrontaraquells aspectes que no ens agraden de la nostra ciutat, des d’aquestaperspectiva: la ciutat som tots aquells que hi vivim. Cal reinventar-se unconcepte d’autoritat democràtica a tot arreu, a l’ajuntament, a les escoles,als Cap’s, a l’hospital, al carrer, a les empreses, a tot arreu. I, per això,cal més democràcia. Cal ser clars: poques normes però que els ciutadans lespuguin complir i que els poders públics estiguin en disposició de fer-lescomplir. Cal ser pedagògics, cal que la ciutadania vegi clarament que quan laciutat acorda alguna mesura, aquesta es complirà. Ens podem emmirallar en elspaïsos amb més tradició democràtica. En el proper desplegament dels mossosd’esquadra existeix la possibilitat de refer un mal que arrosseguem des de latransició i és que, davant la manca d’efectius de la policia nacional, lapolicia municipal ha assumit un rol que no li pertoca. Cal retornar a la ideaque la policia municipal té com a primer objectiu fer acomplir les ordenancesmunicipals.
Per estimar la ciutat és necessaril’arrelament i per aconseguir l’arrelament son necessàries moltes coses, peròuna en  són el signes d’identitat.Calen, doncs, en l’espai públic, elements que ens identifiquin, que ensdiferenciïn, que siguin el producte de la participació en el disseny de laciutat.

Però, encara, sense fer transcendir lesnostres vocacions a tan reculats temps, avui venerem els vestigis del que fou;i una finestra, un capitell, una façana ampla i matussera, l’ull obscur d’unpou, un portal de ferradura, una xifra posada al dintell d’una portalada, unescut…, elements que el caminant distret no descobriria, a nosaltres ensparlen d’un pretèrit que té la sàvia virtut d’estimular-nos en el patriotismelocal. I encara, al damunt i per damunt de tot això, poseu-hi la història,poseu-hi els homes que ho animaren fins a donar a cada cosa aquell sentit humàintrínsec que la fa perdurable. Llavors us trobareu en una síntesi puixant depatriotisme, que és com dir l’arrelament per atracció de la terra12.

Una ciutat amb civisme no vol dir una ciutatsense conflictes, vol dir una ciutat on els conflictes s’intenten conduir perla via democràtica o, si es fracassa, s’intenta conviure en el marc deldissens. En aquest sentit, és molt més cívica una ciutat amb conflictes que unaciutat dormitori on els seus ciutadans han renunciat a opinar i criticar laseva ciutat.
Cal entendre doncs, la crítica com unaactitud, encertada o no, d’estima a la ciutat.
Un dels perills d’incivisme és que, en l’espaipúblic, no hi hagi un mínim comú denominador que permeti la convivènciapacífica entre ciutadans que tenen respostes diferents a les preguntes que notenen resposta des de la raó. Ens referim a l’existència d’una societat pluralen què els ciutadans tenen unes idees diferents des del punt de vista religióso filosòfic. Per tant, recomanen debatre a la ciutat què vol dir la laïcitat iquins canvis institucionals i culturals ens plantegem davant l’evidentpluralitat de Sabadell des d’aquest punt de vista. Cal el màxim respecte perles diferents opcions religioses i filosòfiques i, per tant, cal establirregles de joc comunitàries que ho facin possible.
La nostra recomanació és que, si es volaconseguir un major grau de civisme, cal fer-ne un gran debat a la ciutat, peròel seu marc no és el debat sobre les ordenances municipals, com es fa equivocadamenten altres ciutats dels nostre entorn, sinó sobre les prioritats polítiquesmunicipals, els pressupostos, l’augment de l’estat de benestar i especialmentels serveis públics adreçats als infants, educació, salut i urbanisme, i a lesformes de relació entre l’ajuntament i els seus propietaris: els ciutadans, ésa dir, els mecanismes de presa de decisions. Si no és com si, per constituir unpaís, es discutís el codi penal abans que la constitució. Recomanaríem no fercampanyes de sensibilització: creure que la gent no té actituds cíviques perquèno les coneix és d’una ingenuïtat abassegadora. De fet, hom té la sensació quecada campanya pel civisme l’únic que aconsegueix és més incivisme. Ensdecantaríem per fer programes d’actuació sobre aspectes concrets que calmillorar –dos o tres cada any– i que ja es contemplen a les actualsnormes municipals. Cal, això sí, plantejar-se objectius i després avaluar-los.
Als humans ens costa molt reconèixer-nos en elque no ens agradem, i ho projectem cap als “altres”. De fet, podríem entendrel’actual estat de crítica al civisme de la ciutat amb una autocrítica. No ensagradem i ens emmirallem en aquells que ens semblen més llunyans, però és elreflex del mirall.
Però cal acabar dient que la major part delsciutadans de Sabadell, en general, tenen comportaments força cívics, alsdarrers 30 anys la ciutat ha anat comprenent que la ciutat és seva i cada diahi ha més persones que, quan algú ataca l’espai públic, senten que s’ataca unapart del seu patrimoni. Potser aquest és el missatge que donen els ciutadansamb les seves queixes. No és que l’incivisme avanci, sinó –com en tantesaltres coses– que ara som més exigents, som més ciutadans i exigim més deles institucions i dels altres ciutadans. I aquest és un missatge d’optimisme.

1. Baró de Maldà: Calaixde sastre 1769-1791 I,Curial, Barcelona 1988. p 93
2. Op. Cit. p 165
3. Op. Cit. p 169
4. Antonio Gil“Mujeres ante la justicia eclesiástica: un caso de separación matrimonial en laBarcelona de 1602” A VVAA Las mujeres en el antiguo régimen, Icaria, Barcelona, 1994, p. 179
5. Odón de Buen: Mismemorias, InstituciónFernando el Católico, Zaragoza, 2003
6. MontserratCarbonell i Esteller, Sobreviure a Barcelona, Dones, pobresa i assistènciaal segle XVIII, Eumo Editorial,Vic 1997. Pròleg Eva Serra i Puig p. 14
7. Marta VicenteValentin: “Mujeres artesanas en la barcelona moderna” A VVAA Las mujeres enel antiguo régimen, Icaria,Barcelona, 1994, p. 72
8. Miquel Carreras iCostajussà: Elements d’història de Sabadell. Ajuntament de Sabadell, Sabadell 1989.
9. Manuel FragaIribarne: “En Busca del tiempo servido” a Xavier Domènech: Quan el carrer vadeixar de ser seu,Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2002, p. 6.
10. Idees extretesdel magnífic pròleg de la comissió de cultura de l’Ajuntament de Sabadell aMiquel Carreras i Costajussà: Elements d’història de Sabadell Ajuntament de Sabadell, Sabadell 1989.
11. John Stuart Mill Sobrela libertad. Prólogo IsaiahBerlin. Alianza ed. Madrid 1992, 76.
12. Joan Sallarès aMiquel Carreras i Costajussà: Elements d’història de Sabadell Ajuntament de Sabadell, Sabadell 1989.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0