Recull d’entrevistes

En les entrevistes publicades hi ha hagut un eix vertebrador que ha pretès relligar el component humà dels personatges amb la seva trajectòria social i cultural.

També els hem fet una mena de pregunta permanent, referida a allò que podrien transmetre a una part del nostre públic lector -els protagonistes de l’educació en el lleure-. Aquest recull d’entrevistes vol traçar una perspectiva general.

Victor Alba, periodista i escriptor

– Com es canvien les coses?

– A cops, a batzegades i per carambola. Les coses no es canvien amb plans. El pla és per dir: això ens agradaria que fos així. Com hi anem? Com pots, a peu coix, arrossegant-te, amb empentes. No ho saps. El primer pas per canviar ara les coses és que la gent arribi a la conclusió que cal que canviïn. No que les han de canviar, sinò que les hem de canviar.

– Tu quines canviaries?

– Les que diguin els joves.

– I tu què els dius als joves?

– Els diria que pensin en com fan les coses -les coses que fan- i que reflexionessin cap a quina societat sospiten que ens porten. El que fan, canvia la societat? O només els canvia la consciència? I si pensen que canvien la societat, que considerin com ho fan i cap a on la fan anar. I com tots els grups poden convergir, com els afluents en un riu. Hi ha una frase de Jean Jaurès molt bonica (la busca en un llibre): “L’important de l’aigua d’un riu no és a on va, sinó d’on ve”.

Tono Albareda, president de Cooperacció

-¿Quin missatge donaries als nostres lectors, als monitors i monitores, a la gent que treballa en el món associatiu juvenil?

– Que siguin conscients que els problemes internacionals els afecten i que, per tant, cal adoptar una posició activa. No n’hi ha prou amb anar a les manifestacions, cal organitzar-se per tal de donar una resposta positiva a l’actual situació del món.

Josep Maria Álvarez, secretari general de la UGT a Catalunya

– Què diries als monitors dels grups d’esplai? Quins referents t’han marcat personalment?

– Que estan fent un gran treball, un treball semblant al nostre en el Sindicat, que no té prou reconeixement social, però que al final un ha de sentir-se bé amb un mateix. Des d’aquest punt de vista no hi ha cap dubte que els monitors d’esplai fan una aportació extraordinària sobretot perquè els agrada fer-ho i perquè creuen ens uns valors determinats. L’Ètica de la igualtat d’oportunitats està tan de moda com ho estava a principis de segle, les coses no han canviat tant. Sóc un gran admirador de la societat francesa per la seva capacitat de relació i el seu fort moviment cívic. Sempre són a l’avantguarda i ens donen lliçons. Per exemple, les grans manifestacions que van fer l’endemà de guanyar la dreta en defensa de l’ensenyament laic. Estem en una època amb moltes dificultats de referents. Una època que és complicada i alhora divertida. Si tens molts referents sempre tens la temptació de copiar massa; si tu has de fer sol, hi ha més connotacions pròpies, més actuals i innovadores. Ara és el moment de marcar el món en què ens mourem el proper segle, el proper mil·lenni.

Lluïsa Bertran, metge psiquiatra

– ¿Quin consell donaries als nostres joves del teixit associatiu de la pedagogia en el lleure, que pretenen formar els infants en valors laics i progressistes?

– Els proposo la lectura d’un paràgraf escrit per George Bernard Shaw “Este es el verdadero goce de la vida: ser usado para un objetivo que tú mismo conoces como importante, estar totalmente agotado cuando te arrojen al cajón de los trastos; ser una fuerza de la naturaleza en lugar de un pequeño zoquete febril y egoísta, lleno de malestar y resentimiento, quejoso siempre de que el mundo no se dedique enteramente a hacerte feliz”.

Salvador Cardús, sociòleg

Som un moviment educatiu, el Moviment Laic i Progressista. A què ens recomanaries que paréssim atenció en els propers anys?

– Que aguanteu, perquè el món és vostre, però encara no. Ja vindrà el moment de glòria, probablement és un model que s’anticipa al que vindrà. Parar atenció al tema de la immigració i de la diversitat cultural, és un terreny especialment interessant. La laïcitat us dóna una clau de resposta en aquesta situació, unes mans netes per intervenir.

– Què els diries als joves inquiets d’un esplai?

– No m’agrada donar consells i ho dec fer sovint. Que la vida associativa entre ells mateixos no es mengi els objectius ideològics de l’activitat. És cert que un es fa monitor per tenir amics, per relacionar-se i per buscar parella, però que això no es mengi el gruix ideològic i polític -en el millor sentit de la paraula- que ha de tenir un compromís d’aquest tipus.

Josep-Lluís Carod-Rovira, secretari general d’ERC

– ¿Quin missatge donaries a la gent jove, que és activa en l’educació en el lleure?

– Jo els donaria un missatge d’optimisme. Perquè allò que distingeix l’esquerra de la dreta és el doble convenciment, des de l’esquerra, que les coses no són com estan, i que poden ser d’una altra manera, si volem. La voluntat humana és l’únic que pot fer anar les coses de manera diferent, que pot modificar el rumb de la història. Si som conformistes, si desertem de la nostra capacitat d’alterar el ritme de les coses, és com si fóssim morts. Després, amb el pas dels anys, de vegades constates que potser no l’has encertat del tot amb el mètode però no pas amb els objectius… Al contrari del què alguns diuen, que es tornen més conservadors amb els anys, a mi, personalment, i a molta gent que jo conec, de setanta o vuitanta anys, ens passa que, amb el pas del temps, més d’esquerres ens tornem.

No hem de deixar que ningú parli per nosaltres, no hem de deixar als altres la nostra pròpia capacitat de decisió…

– Això vol dir que les persones només ens autodeterminem des de l’esquerra…

– Doncs jo crec que sí. I no tan sols… També, potser, des de plantejaments progressistes en els terrenys científic, cultural i il·lustrat. És l’afirmació que tu, com a persona, ets l’únic responsable de les teves decisions i que, si vols, pots rebel·lar-te contra un estat de coses que no t’agraden. Jo crec que això és el que ens converteix, als homes i a les dones, en persones lliures. I això es troba, òbviament, molt més a l’esquerra que no pas a la dreta.

Miquel Comes, alpinista

Creus que l’esport és positiu? En el pla educatiu, com li ho explicaries a un monitor o a una persona responsable d’un esplai, què és positiu?

– Clar, per a mi és totalment positiu. L’esport m’ho ha donat tot, la manera de ser feliç, la manera de gaudir de petites coses de la vida, de la natura, de l’entorn, de fer un esforç i sentir que el teu cos està en forma i que et sents a gust corrent i sentint-te viu. Jo penso que l’esport és molt formatiu. Jugar és una manera d’evolucionar des del punt de vista físic i, actualment, això es deixa totalment de banda. Penso que és molt greu. Tot el que no aprenguis quan ets jove, des del punt de vista físic, malament. Cal cuidar la ment, però també el cos. I el més important és establir un equilibri entre les dues coses.

Gorka Espiau, portaveu d’Elkarri

¿Què els diries als monitors i monitores de temps lliure, als qui participen en el teixit associatiu, als joves en general?

– El conflicte basc, o la guerra de l’Iraq, representen una pugna total entre els qui creiem en els drets humans, la no violència i el diàleg com a forma de relació política enfront dels qui defensen les estratègies de la força. El desenllaç d’aquesta confrontació depèn de cadascun de nosaltres.

Miquel Faura, arqueòleg

– Dóna un consell als monitors.

– Nosaltres no som els primers. Que reconeguin en el paisatge, sigui urbà

o rural, els vestigis de la gent que ha estat al territori abans que nosaltres.

Ho trobaran extremadament emocionant. És un element de reconeixement de la pròpia personalitat. Trobaran en el paisatge que les pedres parlen.

Ramon Folch, doctor en biologia

– Digue’ns com motivar la joventut a participar pel progrés sostenible

– És divertit. Això és molt important. L’espècie humana té la capacitat de riure’s de la paradoxa, crec que és una de les coses que la defineix. I és una llàstima que no exerceixi aquesta capacitat; en definitiva, l’humor. Per tant, les coses si no són divertides, malament. Crec que l’anàlisi de tots aquests fenòmens, l’enfrontament amb totes aquestes realitats, és summament divertida, estimulant.

Forges, humorista

¿Qué les dirías a los jóvenes?

– Que les están engañando; que sí hay Futuro y que lo exijan…y que si no se lo dan, que lo arranquen de las garras de los poderosos. Nada de movidas de fin de semana en plan alcohólico-pastillata, eso es lo que quieren los poderosos para que los jóvenes crean que son libres y así poderles seguir prostituyendo laboralmente. Que lo arranquen, insisto, porque el Futuro es suyo.

Josep Fontana, historiador

– En el Moviment Laic i Progressista hi ha molta gent jove que fa tasques altruistes en els barris i pobles de Catalunya. Dóna’ns algunes raons per continuar.

– Els que no acceptem que estem vivint en el millor dels móns possibles, o no ens resignem a pensar que no es pugui esmenar res del que no ens agrada, no necessitem raons per a continuar revoltant-nos i tractar de millorar el poc que es pugui. Fa uns mesos va morir una professora d’història que feia la tesi amb mi i ens va deixar un testimoni molt lúcid i conscient de la seva manera d’enfrontar la mort, partint de la idea que, si ella no era més que una anella en una llarga cadena de gent que lluitaven per una societat més justa, el que importava és que el combat continuava. Ella mateixa, ensenyant els seus estudiants a veure amb ulls crítics l’explotació i la marginació que es produïa al seu entorn, havia creat les condicions perquè continués.

Parlant a professors d’història al Brasil, fa un parell de mesos, els explicava que això m’havia ajudat a entendre que mentre hi hagi algú que continuï fent aquesta mena de tasques, els opressors que pensen haver vençut, i han decretat pel seu compte la fi de la història i la inutilitat de les revolucions, continuaran sense poder dormir cap nit tranquils.

Oriol Illa, president d’Acció Escolta de Catalunya

– ¿Quin consell donaries a la gent jove que fa esplai o que fa escoltisme?

– Més que un consell, una demanda: que continuïn i que insisteixein en la tasca transformadora i educativa, perquè crec que és una de les potes fonamentals de la cohesió de les nostres societats. Cal una mica de paciència, perquè la tasca que es fa és importantíssima, per molt que es qüestioni, per interès, el fet educatiu. Qui dóna sentit a aquesta tasca, qui la fa possible, qui la vertebra, no és l’Administració, ni l’escola, ni les grans federacions, són els monitors i els caps escoltes.

Dolors Marín, historiadora

– ¿Quin missatge transmetries als lectors vinculats als moviments juvenils d’educació en el lleure?

– Hi ha una tasca necessària a fer: lligar la memòria al territori. Cal que els nois

i noies de Catalunya reconeguin la geografia a partir d’aquells homes i dones que van ser protagonistes de la història col·lectiva. I hem de fer aparèixer els personatges anònims com a exercici de convivència cívica. Com dirien els antics excursionistes del CEC, cal reconèixer i observar per estimar el país, aquesta tasca la farien els anarco-naturistes als anys vint. I es pot fer ara a partir d’itineraris que segueixin les passes d’aquells que van resistir en els anys més cruels de la postguerra. És una bona tasca educativa treballar en aquest sentit, fer sentir més propers els nostres avis i allò que els va tocar viure. Penso que cal treballar en l’educació intergeneracional, això fa valoritzar els altres, que prenguin importància dins les nostres vides.

Jim Merkel, autor de Simplicidad radical

Al Moviment Laic i Progressista potenciem els campaments a la natura. Com ho valores?

– Fantàstic. La mainada és molt receptiva als misteris de la natura i tal com passa amb els idiomes són més fàcils d’aprendre de menut que de gran. L’impacte que causa la natura en un adolescent que se li ha proporcionat una experiència en el seu si li serà més fàcil que adopti comportaments ecològics que un altre que no ho ha tingut. Potencieu-ho perquè la Mare Natura necessita molts humans enamorats disposats a canviar per fer-li menys mal que el que li estem inflingint ara. Crec que el Moviment Laic i Progressista està de sort de comptar amb una entitat atrevida, radical i compromesa com la Fundació Terra. L’esforç d’aquest viatge ha valgut la pena. Per altra banda, en la presentació que vàrem fer a casa vostra, 25 persones del vostre moviment es van comprometre a reduir 0,5 litres de gasolina cada més, és a dir, una quarta part de les 100 persones que es necessiten estalviant combustibles fòssils per eixugar la petjada ecològica del meu viatge. Gràcies i gràcies.

Jordi Miralles, president de la Fundació Terra

– Què en penses de l’educació en el temps lliure infantil i juvenil?

– És un espai únic per educar d’una forma diferent els infants i joves. Diferent en el sentit de qüestionar alguns dels valors conservadors que es perpetuen en la nostra societat a través de l’escola, la família i els mitjans de comunicació. Diferent en el sentit de donar experiència en la llibertat i oportunitats per prendre decisions. Diferent en el sentit d’instruir-los en la participació, la col·laboració i la solidaritat.

Tradicionalment els esplais han realitzat colònies. Les cases de colònies en aquests moments funcionen com hotels on t’ho fan tot. El llibre Compartir amb la natura és una reivindicació de l’acampada. Per què?

– La major part dels esplais treballen en l’àmbit urbà. Per relacionar-nos amb la natura, que viu a fora de la ciutat, primer ens cal despullar-nos de forma que els nostres sentits s’aguditzin. L’acampada és fer front a un medi nou amb humilitat. Només amb una actitud no prepotent podem copsar en tot el seu esplendor els valors de la natura. La natura, tanmateix, no és un espai per sobreviure sinó un espai per aprendre, un espai per excitar els nostres sentits. Essent més sensibles també serem més capaços de resituar el nostre lloc a la biosfera. De fet, crec que no hi pot haver ecologisme sense un sentit profund de sentir-se part del planeta. Les colònies s’apropen massa a la idea de seguir castigant la biosfera.

Isidre Molas, senador

– ¿Què diries a la gent jove, als monitors amb els quals treballem?

– Sigues tu. No deixis mai que els altres siguin per tu. I sigues generós amb els altres: procura no trepitjar.

Vicenç Navarro, catedràtic i director del programa de polítiques públiques, UPF

– ¿Què aconsellaria a la joventut?

– Que participi activament en la política, i no només en les ONG. Em frustra aquest apoliticisme que detecto en la joventut, que cau en el passotisme i/o en l’apoliticisme, la qual cosa té idèntiques conseqüències.

– Però, com contesta a aquells joves que no estan d’acord amb els plantejaments i projectes polítics existents?

– Que no es pot confondre política amb religió. La religió és un projecte totalitzador en el qual has de tenir fe i estar d’acord amb la majoria del dogma. No és així amb la política. Jo, quan miro retrospectivament la meva vida, crec que he estat d’acord només amb un 50% del que recolzaven els partits polítics o governs als quals he assessorat. Amb el Partit Demòcrata dels EUA estic d’acord només en un 40%. Amb el Partit Socialdemòcrata Suec, amb el qual també col·laboro, en canvi, estic d’acord en un 80%.

Si hagués esperat a estar d’acord al 100% amb els partits abans d’intervenir en política, mai no hagués fet res.

Sempre m’incomoda el llenguatge utòpic d’algunes opcions polítiques per ser un llenguatge gairebé religiós. Durant molts anys he viscut a La Sagrera, el barri obrer per excel·lència de Barcelona, on els meus pares van viure i morir. Aquella experiència, i l’enorme respecte i estima que tinc pels meus veïns, homes i dones normals i corrents, és el que em motiva a desitjar un canvi, ràpid i ara, dins del possible, per millorar la seva qualitat de vida. La gent normal i corrent, la majoria de la nostra població, gent que encara té greus problemes en la seva vida quotidiana, requereix que es resolguin els problemes amb què s’enfronta. El discurs utòpic no ajuda a resoldre aquests problemes. En realitat, és important i urgent intervenir avui i ara per ajudar a resoldre aquests problemes de la quotidianitat, pressionant per aconseguir-ho dins d’un projecte de canvi guiat per principis tan bàsics i elementals com: distribuir els recursos per a cada persona segons la seva necessitat i aconseguir aquests recursos de cada persona segons la seva habilitat. Aquest principi continua sent un principi clar, concís i realitzable, no només en un futur sinó ara.

Salvador Pàniker, filòsof i enginyer

¿Quin consell donaria a la gent jove sobre com afrontar l’espiritualitat en una vida viscuda com una aventura irrepetible?

– Es tractaria d’aprendre a viure aquí i ara, valorar el present, prendre-li gust al que és difícil, que vol dir conciliar l’esforç creatiu amb l’espontaneïtat. Les coses profundes sempre són, per a mi, l’articulació de conceptes contraris. Una persona molt enèrgica, per exemple, però que sigui molt bèstia, no m’interessa, ha de ser capaç, també, de ser suau i dolça.

I a l’inrevés, només suavitat però sense personalitat, tampoc no m’interessa.

Ara, donar consells no m’agrada. A qui demana el sentit de la vida, no se li ha de respondre. Això ja ho deien els mestres zen. Quan a un li van demanar pel sentit de la vida, va respondre clavant-li una bufetada a qui preguntava: “per preguntar sobre el sentit de la vida; i si no m’ho haguessis preguntat, també te l’hagués donat… per considerar-me mestre”.

I com superar el dolor i les frustracions davant les expectatives que no sempre podem complir?… tot i que això potser és massa occidental…

– Si un és creatiu sempre, si un té autoestima sense interrupció, si realment li prenem gust al que és difícil, aleshores tenim confiança en nosaltres mateixos en tota situació. L’adolescència és una edat molt difícil, terrible… Se’ls ha de donar confiança, que és el que no tenen quan comencen a imitar. Moltes cultures passaven directament de la infantesa a l’edat adulta mitjançant un ritu d’iniciació, i aquí aquest pas dura 15 o 20 anys. Vostès que es dediquen a això haurien de buscar fórmules per suprimir aquest període de la vida, en què no ets ni home ni infant (riu), ets en una edat intermèdia monstruosa, ets en un buit que pot ser creatiu si tens curiositat, però això no hi és sempre. Mantenir la curiositat em sembla importantíssim. La joventut d’una persona es mesura per la curiositat que té. Si has perdut la curiositat ets un vell, tinguis l’edat que tinguis. Si aconseguíssim mantenir la curiositat, prendre-li gust al difícil, viure l’aquí i l’ara i ser creatius sense interrupció, ho tindríem bastant més bé.

Abel Paz, escriptor.

– ¿Què diries als joves?

– Els diria que s’asseguin a reflexionar i que deixin les discoteques tranquil·les. Que reflexionin. I que aprenguin a fer l’amor, que no en saben. Que agafin llibres i estudiïn i que facin més poesia. És un moment de reflexió i aprenentatge. Que es preguntin què volen fer en aquesta vida. Estem aquí per dir sí a tot, o hem de canviar les coses?

Tinc molta esperança en els joves, penso que van comprenent poc a poc. Anem sortint del túnel.

– ¿Cap a on?

– Cap a la vida. No podem viure com vivim. El capitalisme està en crisi i no

sap com sortir-se’n. Estic content per una cosa, per primera vegada anem tots al mateix barco. El multimilionari està tan fotut com jo que no tinc un duro. Perquè el planeta se’n va a la merda. La tècnica ha creat un món que no sap on va. Ara han fabricat una ovella. Acabaran per fabricar tios i ties, no perquè siguin millors que nosaltres sinó pitjors.

Conxa Pérez, dona treballadora i llibertària

¿Què diries a la gent jove?

– Jo els diria que aprenguin, que coneguin i estudiïn bé la història, i que vegin què pot donar la vida de si. En lloc de fugir de la realitat, com fan, que es posin a dins i la coneguin i estudiïn bé la història, i que vegin què pot donar la vida de si. En lloc de fugir de la realitat, com fan, que es posin a dins i la coneguin.

Jordi Petit, secretari general de la ILGA

Si un monitor s’adona que hi ha un adolescent que està descobrint la seva sexualitat i pateix, ¿què li recomanaries fer?

– Aquests temes no es poden tractar només de manera global, sinó que el monitor o el mestre ha de saber trobar un marc de relació amb aquell nen o amb aquella nena compensatori de la descompensació -si és que n’hi ha. Aquesta situació es pot manifestar de maneres molt variades, amb el rebuig dels altres o amb la introspecció i l’aïllament del nen. En cada diagnòstic caldrà una intervenció diferenciada, perquè crec que hi ha d’haver una intervenció individualitzada.

Gonzalo Puente Ojea, ambaixador d’Espanya

– ¿Què recomanaries als joves compromesos amb el treball de formació en el temps lliure des d’una perspectiva laica i progressista?

– No serveixen de res els bons desitjos que es quedin en discursos buits de filantropia social. Cal combatre amb profundes reformes institucionals dirigides a la progressiva, però urgent, eliminació de l’explotació econòmica, la corrupció moral, la intolerància ideològica i política, i el racisme creixent. Parlant clar, el preu d’aquestes dràstiques reformes hauran de pagar-lo, sobretot, les classes dominants i els poders opressius de tot tipus, per mitjà d’audaces polítiques fiscals redistributives i de decisions expropiatòries que corregeixin les inhumanes lleis de ferro del mercat lliure i la violència institucional. Hi ha recursos materials suficients per vèncer la fam i protegir la salut. I el preu de tot això, repeteixo, hauran de satisfer-lo les classes i grups que “en tenen” en favor dels que “no en tenen”. És escandalós i repugnant presenciar en el món el creixent abisme entre l’opulència i la misèria.

Ascensión Tejerina, Gran Mestra de la Gran Lògia Simbòlica Espanyola

– ¿Què hi trobaria un -o una- jove laic i progressista en una lògia maçònica?

– Davant el retrocés de les religions tradicionals, el revifament d’alguns fonamentalismes amenaçadors, la desconfiança en el progrés, segurament pels riscos econòmics, socials i ecològics, n’hi ha que es refugien en el nihilisme i en el sentiment de l’absurd de la vida, però també els qui plantegen noves exigències ètiques. Les institucions docents es preocupen per formar en una sola dimensió, sense implicar cap compromís existencial. La maçoneria pot oferir als joves una metodologia per fer front a aquestes grans qüestions, per assumir el seu propi projecte de vida i per inscriure les seves dimensions espirituals en una pràctica que en podríem dir d’espiritualitat laica.

Joan Tugores, rector de la Universitat de Barcelona

– ¿Què aconsellaríeu als joves associats?

– Els diria que s’associïn especialment quan són joves, quan tenen força i energia, perquè quan siguin més vells i vulguin viure més sols i tranquils ho podran fer només en funció d’allò que quan, de forma associada i enèrgica, hauran aconseguit mentre eren joves. Per tant, associeu-vos, per fruir de joves i també, a més, com una inversió per tenir un futur en el qual sigueu lliures de continuar associats o no.

Elena Valenciano, eurodiputada

– Des de la teva experiència, ¿què dius als joves que participen de la vida associativa?

– Doncs que hem d’aprendre a jugar en el nostre camp, que és més gran, que és el de la Unió, el de tots els seus pobles. La cooperació farà possible una Europa dels ciutadans i no dels mercats. I no ens hem de deixar enganyar pels governs que no tenen cap interès en afavorir la connexió, l’intercanvi, el coneixement i la participació dels ciutadans i de les organitzacions.

Marc-Aureli Vila, advocat

– I a la gent jove d’avui ¿què els diries?

– A la gent jove d’avui els diria que són com la joventut de sempre, i que no facin massa cas dels vells, que no vol dir no respectar-los. Avui dia l’experiència té un valor relatiu, el que ha d’interessar és l’experimentació, que és ciència, investigació, perquè l’experiència canvia segons el temps i la dinàmica social. Quan jo estudiava física teníem un professor que ens deia que la diferència entre la física i la química és que la física tracta de la matèria fins a la partícula, i la química això ho divideix en molècules i àtoms, i acabava solemne dient i l’àtom és indivisible. Després he hagut d’aprendre, al llarg de la meva vida, que l’àtom és divisible completament, és una font d’energia. Sí, l’experiència és cosa de la vida viscuda, pot servir; però els joves que mirin de guanyar-se el futur, que vol dir formar-se, i avui dia, aquesta és la gran diferència amb altres èpoques en què l’experiència tenia més valor, hem de mirar d’estar, com diuen els francesos a la page constantment. La geografia que ensenyava el meu pare, per exemple, és molt diferent a la geografia d’ara. Si jo porto ulleres per veure millor, penseu quanta gent quedava inútil per al treball perquè ja no hi veia, i no hi havia ulleres encara. És això el que s’ha d’explicar als joves, pot estar bé això del rock and roll, que a mi em mareja completament, però quan Xenofont va escriure la retirada dels deu mil, explicava a l’Àgora d’Atenes hi havia uns vells que deien: “aquests joves d’avui dia no serveixen per a res”, quan estaven fent la millor retirada que s’ha fet mai al món.

Joffre Villanueva, secretari general de l’MLP

– Dóna un consell: ¿quin missatge donaries a la gent jove de l’MLP?

– En primer lloc, que facin les coses amb cura, perquè si no tindran problemes i els seus problemes són els meus, i jo no vull tenir-ne. Imagina’t els maldecaps de totes les entitats de l’MLP (més de cent!) concentrades en un pobre secretari general. Parlant seriosament, com a bon secretari general recordaré que l’MLP té un lema, que apareix a la contraportada d’aquesta revista. Són paraules sàvies.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0