El poligràfic dels monogràfics

A partir del número 6 Espai de llibertat ha anat convidant tota mena d’amics, coneguts, saludats, desconeguts, experts, entesos, especialistes i comunicadors a fer una secció central que, d’entrada, havia de tractar una determinada unitat temàtica. Unitat que podia, més o menys, reflectir el criteri que consisteix en l’eix central de la revista: fornir alguna eina per a la reflexió, l’opinió i, com a conseqüència, també per a l’acció… I fer-ho superant els límits de l’estricte emmagatzemament dins un sol tipus de camp de debat i, sobretot, transgredint les difoses fronteres (pràcticament oníriques) de l’anomenat Consell de Redacció… Si sabéssiu com costa que aquests convidats escriguin alguna coseta -i, per damunt de tot, que ho facin a temps- entendríeu perquè els esforçats membres d’aquest tan poc preuat Consell han hagut de mamar-se massa sovint la reiteració abusiva de les seves velles conegudes firmes! I el que s’ha fet, a grans trets, pot resultar indescriptible, com és lògic i natural. A petits trets, d’altra banda, podem fer-ne un repasset lleuger que ens situï en el nucli d’alguna de les nostres dèries:

a/ l’anàlisi de la realitat social i política, des d’una òptica crítica i lliurepensadora

b/ la defensa del mètode de la laïcitat com a eina espiritual que fomenta l’accés al gaudi dels drets de les persones

c/ la referència a les arrels dels valors republicans, en sentit ampli -i bastant francès, malgrat el nostre evident federalisme-

d/ l’acció pedagògica com a via de transformació d’individus i societats

e/ la reflexió general sobre les condicions de possibilitat d’una vida lliure, digna i feliç…

Què tal si en fem un petit seguiment, al llarg d’aquests deu anyets? Podria quedar d’una manera semblant a això:

a/ “A vegades s’empra utopia com a sinònim d’una certa mena de follia lleu. Però em demano què pot ser més foll, resignar-se a acceptar tots els aspectes de la nostra realitat present que no ens agraden i considerar-los com inevitables, o tractar de canviar-los i millorar la nostra vida? (J. Serra). I, per això, “apostem per una República d’homes i dones lliures, tractats amb igualtat i fraternalment solidaris entre ells” (S. Castellà), fent servir “el federalisme universal, garantia de tota llibertat sense soldats ni clergues” (J.F. Pont). Malgrat que “Hem perdut la principal arma política del món il·lustrat: la pedagogia” (S. Castellà) perquè “la tirania del capital financer està portant a un desordre mundial cada cop més profund i fora de control” (A. Castells). Però seguim afirmant que “abans de tot som éssers humans bastant semblants”

(J.V. Aguirre González) i que “els ciutadans no poden ser lliures si no poden ser iguals en capacitat i poder de decisió” (A. Castells). Ens plantegem “les possibilitats de la democràcia interactiva enfront la crisi de la democràcia delegativa” (S. Castellà). I percebem que “els sistemes naturals han estat destarotats per la dèria de produir d’esquena a la natura” (J. Puig), per tal com som “en la síndrome de la granota bullida” (J. Miralles). I això acaba per cansar un pèl, no? És així que “el dogma del treball és defensat pels qui controlen el capital” (A. Castells), i demanem “dret al treball per a les màquines, dret a la peresa per a les persones” (V. Molina) per tal d’evitar “que els nens aprenguin que, quan siguin grans, potser no hi haurà vacances!” (J. Serrano). Ara, una alegria important sí que la vam tenir: “hem salvat la nostra dignitat i encara podem tenir-nos confiança” (X. Doménech), vencent aquell “amb la seva mania d’uniformitzar el pensament i anatematitzar la dissidència, insultant a tothom” (Q. Toledo), tot sabent que “la por és la cara i la creu d’una mateixa moneda” (X. Bretones) i que, a més, “el PP ha reduït la despesa pública en protecció social i, per tant, ho ha fet malament, també, en economia; exemple Gescartera: 20.000 milions fosos per bisbes i militars” (J. Serrano/G. Martín).

b/ Assumint que “el laïcisme és un ideal universal d’emancipació humana”

(H. Pena-Ruiz), volem “una societat secularitzada, laica, l’única en què pot sorgir lliurement, íntimament, la transcendència” (S. Pàniker). Per ser-hi a gust, passar-ho bé: “l’humor és el símptoma d’aquesta bona salut laica”

(S. Pàniker). “Ens correspon, doncs, unir els nostres esforços per reivindicar la grandesa i la dignitat de ser, simplement, homes i dones lliures” (J.F. Pont), afavorint “el reconeixement de l’altre, fins i tot potser per la seva diferència” (J. Otaola). Intuïm que “contribuir a la laïcització dels sistemes democràtics serà, també, indissociable de treballar per la pau” (V. Molina) i que, malauradament, “com deia el poeta Ala al Maari -mort el 1057- els habitants de la terra es divideixen en dos, els que tenen cervell, i no religió, i els que tenen religió, però gens de cervell” (J. Serrano). I és que, “tal com expressava un indi lakota: la religió no es pot limitar a sermons i escriptures. És una força interior i exterior i exigeix la integració de territoris i pobles en harmoniosa unitat. La Mare Terra és comuna a tota la humanitat, els déus són una invenció del Poder” (J. Miralles). Fet i fet, com canta en Raimon “l’única seguretat, l’arrelament dels meus dubtes…” (P. Vila). Així, en l’espai públic “no s’han de construir mesquites amb diner públic. Ni sinagogues. Ni esglésies de cap confessió cristiana, incloent-hi, evidentment, la catòlica, ni de cap altra opció. Com tampoc no se n’ha de finançar l’ensenyament” (V. Molina). “Només quan entenguem que en crear l’estranger com a diferent del nacional per defensar el que ara veiem com a privilegis, i en renunciar a l’universalisme de la ciutadania fem el joc a la dreta i als seus privilegis econòmics, podrem reaccionar i començar a construir una societat integradora i enriquidora” (J. Sellarès).

c/ Pensem que “cal transmetre un missatge d’esperança social i optimisme humanista” (J. Reixach) sent qui som i reconeixent-nos en les nostres arrels, reclamades en veu alta: “No anem contra ningú, que cadascú faci el que vulgui amb les creences mentre no les imposi als altres, però volem deixar constància que nosaltres sí que en som, d’anticlericals, mentre ens calgui reivindicar el dret a la memòria, a l’altra memòria” (J. Serrano/V. Molina). I és que “encara no s’ha fet justícia a l’entorn dels qui van lluitar contra el terror governamental”

(D. Marín) i no volem continuar pensant que “no hem après la lliçó d’aquests homes d’esquerres, models ètics de comportament i els deixem que restin en l’oblit” (D. Serrano).

d/ I en l’acció formadora hem intentat ajudar “una nova metodologia educativa en el lleure adaptada a la nostra societat, tot potenciant la seva millora, una fita que ens permetrà educar infants i joves en llibertat i per a la llibertat” (Carlota Martín). Hi ha qui proposa que “l’única manera d’iniciar un canvi real és disminuir i sobretot delimitar el paper de l’escola, tot combinant-ho amb un creixement de la democràcia directa, via el reconeixement del poder i de les competències de les institucions civils” (J. Sellarès). Doncs, “més enllà de Summerhill hi ha una veritat permanent que Neill va expressar amb absoluta claretat: A les noves generacions cal oferir-los l’oportunitat de créixer en llibertat. Donar llibertat és donar amor. I només l’amor pot salvar el món. Mirat fredament el missatge pedagògic de Neill no és pas gaire diferent del dels llibres de Confuci” (J. Miralles). Per fer-ho bé cal evitar que “preocupi més el Teatre Nacional que l’educació d’adults” (J. Sellarès) i afirmar que “una opció centrada en la transmissió d’un únic codi de valors i d’una única veritat espiritual, anul·la molt sovint el dret a la formació dels infants i dels joves. No podem organitzar la consciència de ningú imposant els nostres motlles, ningú no en té el dret” (V. Molina). Un model adequat és l’esplai: “A l’esplai hi ha un veritable compromís amb la finalitat de la transformació social” (M. Llopis), superant “els sistemes de premis i càstigs que normalment desemmascaren els nostres valors” (T. Sanz). Per això “haver estat en un esplai és ser conscient d’aquest tresor la resta de la vida” (D. Horts).

e/ Una proposta permanent de reflexió, amb la llibertat i la felicitat de les persones com a finalitat. D’una manera que impliqui “deixar enrere el treball compulsiu, gaudir de la virtut d’aprofitar cada minut de la nostra energia vital”

(J. Miralles), perquè “a més dedicació laboral, menys capacitat de reflexió, d’imaginació…” (J. Miralles). Sense defugir allò del que sovint no es parla: “la mort ens ensenya a viure…” (M. Bueno) pensant que “de la certesa de la mort, tan sols se’n pot derivar un compromís ètic radical amb la vida. I esdevé inútil l’intent d’encasellar en els dogmes allò que és, en essència, momentani, fugisser” (V. Molina). La conclusió n’és una afirmació positiva de tots els viaranys i matisos d’aquesta mateixa vida: “Com deia Wilde: puc resistir qualsevol cosa menys la temptació” (J. F. Pont). I dels seus signes: “hi ha melics que miren enfora, n’hi ha d’amagats…” (J. Serrano). Perquè “hem de construir allò que som… i com a resultat és lògic i necessari que l’angoixa sobre què som i l’horror del buit exterior formin part de la nostra vida diària…” (J. Sellarès). Sense posar estranyes barreres: “aposto perquè visquem el desconcert sense buscar receptes i només reivindico l’honestedat” (E. Valenciano), per tal com “el que permet ser feliç amb el que ens envolta només es pot donar quan un és autèntic, quan pot tenir les seves pròpies respostes a la vida, sentir de forma pròpia i creativa” (A. Duran, M. Pla, E. Rosauro, R. Sendra). “Créixer com a éssers humans és una aventura, és estar oberts a la vida i al pensament” (E. Rosauro).

Un dia -cal ser autocrítics i no tenir manies- hi va haver un monogràfic en què s’esmentava Blair com un possible exponent d’una nova percepció de l’esquerra. Blufff! Ni la més remota idea, vaja, de tot el que vindria. Sort que la Gemma va escriure allò que, segons sembla, l’evolució posterior dels fets ha confirmat. Era en Jospin! -com en aquell acudit sobre qui és el cunyat de la dona del teu germà…- No era en Blair! Era en Jospin. De fet, ho sabíem prou ja aleshores. I amb aquest missatge darrer podríem incloure l’esperit d’aquesta tirallonga dels monogràfics, aspirant a la vostra bonhomia, tolerància i complicitat, que per algun motiu llegiu Espai de llibertat. Salut i per molts anys!

“Jospin: l’escola és el bressol de la República. A més de la missió d’instrucció, ha d’assegurar l’aprenentatge del civisme. Des de la infància cal fer néixer i viure un profund compromís amb els valors republicans, la laïcitat en primer lloc, el respecte pel bé públic, l’adhesió a una ciutadania activa i responsable, conjunt indissociable de drets i deures” (G. Martín).

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0