El fil de la història

Tot i que les construccions sempre han de ser noves, cal que es construeixi sobre els fonaments del passat (Eric Hobsbawm)… O, dit a la manera de Pi i Margall: tradició passada pel tamís de la raó. Una potent organització com la nostra, el Moviment Laic i Progressista, no es pot fonamentar sobre quatre idees creades del no res per persones ben intencionades, que creuen haver descobert la sopa d’all a cada pas. El problema que teníem -i que, en certa mesura, encara tenim- els ciutadans republicans i d’esquerres, és que ens pensem que podem basar la nostra acció sense recórrer al fil de la història, que ens relaciona amb aquelles persones i organitzacions que ens han precedit. Una penyora més del franquisme que no solament va esborrar de la memòria la II República, sinó que ens ha deixat en blanc de tota la tradició lliurepensadora catalana des dels inicis de la revolució liberal. En aquest apartat de la revista hem intentat descobrir el que sabien (Max Aub) o, almenys, unes petites pistes d’aquest fil. Ara s’ha posat de moda la recuperació de la memòria històrica. Quan ningú no en parlava, nosaltres vàrem dedicar-hi molta atenció, fins i tot hi ha tres entrevistes a vells lluitadors: Conxa Pérez, Víctor Alba i Abel Paz.

I potser en els propers temps hom s’adonarà que cal anar encara més enrere: els vells lluitadors de la guerra i la postguerra no van sortir del no res, sinó que, alhora, eren hereus d’altres… I ens hi hem dedicat a fons.

Tot comença sempre abans del que hom imagina. En el nostre periple, hem començat amb Abdó Terradas, la primera generació de lliurepensadors catalans. El segueixen els federalistes Francesc Pi i Margall i Narcís Roca Farreras, les aportacions del qual són, avui, d’una completa actualitat en el nostre debat polític. El ventall de les esquerres s’amplia amb el moviment obrer i el feminisme de Teresa Claramunt i Ángeles López de Ayala.

I les diverses expressions de la lluita per l’emancipació de la classe treballadora: els publicistes, agitadors de consciències i homes compromesos amb la vertebració d’un espai catalanista, republicà i d’esquerres com Josep Llunas i Pujals, un magnífic periodista -tan contemporani!- impulsor de la I Internacional, Eudald Canibell, un impressor il·lustrat, ànima de bona part del teixit associatiu barceloní, i Gabriel Alomar, precursor desconegut d’una de les fonts de l’humanisme liberal i socialista, amb l’eina d’una cultura poèticament transformadora com a clau. I en Francesc Layret, l’advocat dels obrers de Catalunya, el defensor de sindicalistes perseguits, l’amic de Lluís Companys. I Buenaventura Durruti, l’home d’acció, l’heroi de bona part de les classes populars catalanes que s’ho van jugar tot per lluitar contra el feixisme. Pel camí, ens hem apropat a debats històrics sobre l’urbanisme amb Cebrià de Montoliu i Ildefons Cerdà. I, per la lògica de les fidelitats, hem recalat al sempre imprescindible Ferrer i Guàrdia -que vam reivindicar, també, quan això no era gens fàcil en aquest país i en aquests temps!

No ens hem tancat fronteres, com no podia ser d’una altra manera en una revista fraternal com aquesta, i hem tractat de la Institución Libre de Enseñanza, d’Hermenegildo Giner de los Ríos, pedagog humanista, lliurat als seus alumnes i a la tasca general de renovació educativa, i Fernando de los Ríos, una de les figures més emblemàtiques de l’opció lliurepensadora en el socialisme espanyol. I Manuel Azaña, de vegades poc valorat i poc reconegut, com a intel·lectual i com a polític, bon exemple dels valors de tolerància i pluralitat en una possible Espanya de tots… I més enllà hi ha hagut espai per a Piotr Kropotkin, el príncep anarquista i Aleksandra Mikhajlovna Kollontaj, crítica de primera hora de les deformacions del leninisme. Per a James E. Lovelock

i Rachel Carson, pioners de la consciència ecològica, Carlo Rosselli, ànima del socialisme liberal italià, Víctor Serge, militant llibertari i escriptor, i l’inoblidable Salvador Allende, testimoni de permanent fidelitat al poble i a la democràcia… La seva mort, un onze de setembre de 1973, és un baptisme de foc per a molts companys de la generació de resistents del tardofranquisme.

Queda molt per “descobrir”, redescobrir: Robrenyo, Xauradó, Puigblanch i tants d’altres que, en els propers números, anirem rescatant de l’oblit. Continuarem en aquesta tasca, no per ser esclaus del passat, sinó per fer-ne una lectura lliurepensadora, és a dir, per valorar allò de positiu i de negatiu que ens ensenya la història. Per traçar futurs que, encara que imperfectes, apuntin a noves maneres de construir-nos les utopies quotidianes i les utopies col·lectives. Unes i altres indissociablement unides.

Recuperant el fil de la història, però, retem homenatge a aquells que ens han precedit en la lluita per aconseguir una societat més lliure i més justa.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0