Quin(s) llibre(s) t’ha(n) marcat més?

L’encapçalament de l’article és el tema sobre el que en una reunió del Consell de Redacció es va decidir que escriuríem els seus membres. Faig aquest aclariment previ per tal d’ajudar a entendre la relació entre el títol i el que escric a continuació.

Al meu entendre, que alguna cosa t’hagi marcat significa que hagi exercit una influència decisiva sobre el sentit o l’orientació de la teva vida, sobre la teva actuació i comportament. A aquest respecte puc dir que, en el meu cas, no hi ha un llibre -ni deu, ni trenta-set- que m’hagi marcat.

Penso que perquè et marqui un llibre o bé ha de tractar-se d’un llibre que tu consideres sagrat: la Bíblia, l’Alcorà, el Mein Kampf, el Llibre Roig, Camino, etc., i aleshores el dogma guiarà la teva vida, amb la corresponent renúncia a la teva llibertat i autonomia… aquest no és el meu cas; o bé que, en unes determinades circumstàncies de la teva vida, que en general és més fàcil que es donin durant la primera joventut, et caigui a les mans algun llibre que t’ajudi força a obrir els ulls de l’enteniment i/o sentiment. Però això, durant els meus primers 60 anys, no m’ha passat i no penso que em succeeixi durant els segons 60.

El que ha influït de forma important sobre el sentit que he donat a la meva vida i sobre la meva actuació i comportament ha estat, bàsicament, la confluència de tres factors.

En primer lloc, el que he observat directament de la realitat, com les relacions de força i de poder entre les persones, les diferències en les condicions de vida i en l’esforç necessari per poder viure, la dignitat d’algunes persones enfront la mesquinesa d’altres, la relació que sovint es manté amb la natura com una cosa externa per utilitzar i llançar…

En segon lloc, l’aportació sentimental i intel·lectual d’algunes persones i, més en especial, de forma més important, de cinc, entre membres del meu cercle familiar pròxim i amics, junt amb les aportacions d’altres amics i coneguts que, tot i que en menor mesura, també m’han influït.

I en tercer lloc, la lectura, que he procurat que fos alhora oberta i crítica, d’un considerable nombre de llibres. He estat, sobretot, un lector de llibres d’assaig sobre història, filosofia, economia, sociologia, política, antropologia… i menys de novel·la i poesia, tot i que alguns que pertanyen a aquests gèneres m’han deixat la seva empremta.

Passejant per la memòria i després de fer una ullada als llibres, notes i fitxes que tinc per casa, els llibres que en una o altra etapa de la meva vida més m’han aportat penso que són els següents.

Llibres que tracten de la guerra i la revolució a Catalunya i Espanya (1936-1939) i/o els seus antecedents, com Revolución y contrarrevolución en España (1935) de Joaquim Maurín, El laberinto español (1960) de Gerald Brenan, La CNT en la revolución española (1971) de Peirats, Colectivizaciones, la obra constructiva de la revolución española (1937) de A. Souchy i P. Folgare, Revolución y contrarrevolución en Cataluña (1977) de Carlos Semprún Maura, La revolución española 1931-39 (1977) de Pierre Broué, Homenatge a Catalunya (1937) de George Orwell.

I també un altre llibre d’aquest mateix autor que tracta sobre la societat del futur: 1984 (1952).

Llibres de contingut políticosocial, com Obras escogidas del Marquès de Sade, conjunt d’escrits polítics del període de la revolució francesa en què aprofundeix sobre el sentit i contingut de la democràcia, el pròleg a la Contribución a la crítica de la economía política (1859) de C. Marx, La guerra de guerrillas (1906), que tracta de les formes de lluita, i El Estado y la revolución (1917) de V.I. Lenin, Reforma o revolución (1899) de Rosa Luxemburg, Sobre la contradicción (1937) de Mao Tse Tung, Écrits politiques (1968) de Rudi Dutschke en el que l’autor, un dirigent de les lluites universitàries a Alemanya prèvies al maig francès, analitza el passat i el present de la situació política alemanya, L’imagination au pouvoir (1968) de Walter Lewino, sobre el maig francès, Los tupamaros en acción (1972) dels tupamaros, explica el perquè i el com de la seva lluita.

Llibres de temàtiques diverses: Uns sobre la guerra, Los 13 principios del buen guerrear (S. VI-V ac.) de Sun Tse i De la guerra (1815) de Carlos Von Clausewitz que tracta de la naturalesa de la guerra, com a mitjà per aconseguir un objectiu polític, les condicions i relació de la magnitud del nostre esforç i de la resistència de l’enemic, la superioritat de la defensa sobre l’atac. Altres que tracten de la salut, El principio único y la medicina macrobiótica (1956) de G. Ohsawa, tracta de com aconseguir tenir una gran vida, amb plenitud i La salud secuestrada (1991) de Monique i Mirko Beljanski, membres de l’Institut Pasteur de París del que foren expulsats el 1978, denuncien que el sistema sanitari oficial, condicionat pels interessos de la indústria farmacèutica i els popes metges ha retingut i ocultat tractaments per a la curació del càncer i de la SIDA que s’han mostrat eficaços. Uns altres de filosofia com Así habló Zaratustra (1885) de Friedrich Nietzsche i Spinoza, el marrano de la razón (1989) de Yirmiyhau Yovel, una excel·lent exposició del pensament de Spinoza. I un llibre sobre la crisi del capitalisme liberal -l’anomenada crisi del 29- i les transformacions que va haver de portar a terme el capitalisme per sobreviure: La gran transformación (1944) de Karl Polany.

Algunes novel·les com Las ruinas de Palmira (1791) de Constantin J. Volney, que indaga sobre l’origen i la idea de tota religió, Fam de Knut Hamsun, Las uvas de la ira (1952) de John Steinbeck, Campos de Nijar (1959) de Juan Goytosolo, La madre de Máximo Gorki, La noche quedó atras de Jan Valtin, llibre autobiogràfic en què l’autor, membre de la Lliga espartaquista, denuncia la col·laboració de la KGB amb la policia nazi per detenir els membres del partit comunista alemany, L’home és el tot (1962) de Gaziel, crònica de viatge centrada a Florència en que l’autor exposa les seves reflexions, El guepard (1958) del Príncep de Lampedusa, La vida es linda hermano (1964) de Nazim Hikmet, novel·la autobiogràfica, i un recull de poesies d’aquest autor que publicà amb anterioritat.

Per últim, alguns textos de quatre autors, al meu parer claus per entendre el món actual. De Michel Foucault, que aborda i analitza amb profunditat el tema del poder, Espacios de poder (escrits de 1970, 1975 i 1978) i Microfísica del poder (1978). De Toni Negri, Fin de siglo (1989), en el que, a partir de plantejar-se què ha estat el segle XX, en destaca dos moments essencials, el reformisme capitalista nascut als EUA amb la crisi del 29 i l’obrer social, el nou subjecte antagònic que, a més d’oposar-se a l’explotació, actua també sobre la qualitat i orientació de la producció. De Noam Chomsky, amb les seves anàlisis històrico-polítiques, des de la fi de la segona guerra mundial fins avui, en què denuncia mig segle de falsificació sistemàtica dels fets i d’ocultació dels crims, l’agressió i el terrorisme d’estat, la por a la democràcia en els estats que es diuen democràtics, el control que exerceixen sobre la pròpia població, Los guardianes de la libertad (1988) i El miedo a la democracia (1991). De Cornelius Castoriadis, que intenta de forma lúcida recrear una nova teoria crítica, amb les seves aportacions i reflexions sobre l’autonomia social i individual, sobre la societat i la política, la crisi de les societats occidentals, els moviments dels anys 60, l’autogestió obrera, la democràcia com a procediment i com a règim, la imaginació creadora, la psique, La exigencia revolucionaria (1979), El mundo fragmentado (1990) i El ascenso de la insignificancia (1996).

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0