La fi de la centralitat social del treball

Existeixen diverses versions sobre el concepte de treball: unes valoratives, altres despreciatives, unes més productivistes, altres menys, unes més àmplies altres més restrictives,… Cal, per tant, en primer lloc, aclarir què s’entén per treball.

El treball (el que jo entenc per treball i el que es considera en aquest escrit) és aquella activitat que l’home realitza de forma obligada, sense poder o capacitat de decisió pròpia, dirigida a produir o obtenir (cas del petroli, carbó, peixos, etc.) béns i serveis en sentit ampli. Es tracta d’una relació social oposada a l’activitat humana autònoma. Concepció que està en concordança amb l’etimologia o sentit original de la pròpia paraula treball que prové de la paraula llatina tripalium: el jou que posaven els romans als presoners i als esclaus com instrument de tortura.

Treball i capitalisme

En la societat capitalista, la dependència servil que implica el treball es convertí, sota la forma de treball assalariat, en la relació social central, fonament del conjunt de la vida social i a la que s’han de sotmetre les altres relacions socials.

El dogma del treball entès com a destí natural de l’home, no considera, li és indiferent, quina finalitat té –fer cases, canons, botifarres, presons, escoles,…– només importa el treball per si mateix. El treball es converteix en una finalitat absoluta, en ser el portador de l’explotació del capital-diner que té per objectiu la multiplicació del diner fins l’infinit. El treball produeix les mercaderies, que es converteixen en diner, una part del qual es torna a invertir en treball, i així successivament.

El treball constitueix, per tant, la base del capital i de la propietat privada, que no es podran suprimir fins que no es suprimeixi el treball.

El pas a la societat capitalista representà la imposició generalitzada del treball assalariat. Cosa que s’aconseguí per mitjà de múltiples formes de coacció. Primer en els propis països europeus on nasqué el capitalisme: cercant els camps per privar els camperols de tot mitjà de vida, dictant lleis com la de “vagos y maleantes”, que no deixaven altre opció que la fàbrica o la presó. Després, amb el colonialisme, es va estendre per tot el món. La violència que s’exercí sobre els pobladors d’extenses i riques regions d’Africa per aconseguir-ho és paradigmàtica, i de la resistència que provocà entre els seus habitants prové la fama de ganduls que se’ls imputà.

A l’actualitat el procés de domesticació de l’individu perquè accepti el treball s’inicia a l’escola o, fins i tot, abans, a la guarderia, on s’inculca l’obediència al superior jeràrquic i la competitivitat entre els que es troben al mateix nivell, amb els corresponents premis i càstigs. Fins fa pocs anys, quan una part important de la població vivia al camp, el procés continuava amb la “mili”, però avui amb l’intens procés d’urbanització aquesta ha perdut interès. Procés que culmina a l’edat adulta amb la coacció exercida pel consumisme-endeutament, o per la simple supervivència, segons la capacitat econòmica de que disposa cadascú.

El moviment obrer i l’esquerra, en general, no han fet una crítica de la transformació de l’energia humana en diner mitjançant el treball, sinó que han assumit el punt de vista de la positivitat del treball: “l’orgull del treball”, “el dret al treball”, “el deure del treball”. Han criticat la burgesia no per imposar el sotmetiment al treball, sinó per gandula.

Així, l’esquerra, majoritàriament, ha honorat el treball com l’essència de l’ésser humà, com la seva capacitat característica i com a principi oposat al capital, situant el problema en l’explotació del treball. Al meu entendre aquí s’ha produït una greu confusió entre el que és el treball i l’activitat humana autònoma com a font de creativitat i de producció de riquesa. Confusió políticament important i no sempre innocent, tal com s’ha pogut comprovar en els països mal anomenats socialistes en els que aquesta confusió va servir la burocràcia per emmascarar la seva opressió i explotació com a classe dominant.

Karl Marx, quan es va referir al treball en un sentit similar al que aquí s’ha definit, va escriure: “El trebal” és, per la seva essència, una activitat no lliure, inhumana i insocial, condicionada per la propietat privada i creadora de propietat privada. L’abolició de la propietat privada no es farà realitat fins que no sigui concebuda com abolició del treball”[1]. (*)

Treball i riquesa

Actualment, cada vegada cal menys quantitat de treball per produir els béns i serveis que precisem. Això es degut als successius avanços tecnològics aplicats a la producció i en especial a la darrera revolució tecnològica, la de la microelectrònica, amb les tecnologies de la informació i la comunicació, que ha comportat que la innovació de processos –que estalvien treball– hagi superat àmpliament la innovació de productes.

Quan degut als avenços tecnològics cada vegada es necessita dedicar menys temps de la nostra vida al treball, amb el que aquest perd la importància que havia tingut, és quan, paradoxalment, ens trobem més que mai en la societat del treball, en la societat que més idolatra el treball. El treball ha passat de ser considerat una maledicció divina o una disutilitat –segons la teoria econòmica marginalista, justificadora del capitalisme– a ser considerat un bé, i a més un bé escàs i per tant molt desitjat (visca l’absurd!, visca la confusió!, visquin les cadenes!).

Aquesta paradoxa és causada per l’actuació política del capitalisme dirigida a restituir i, fins i tot, augmentar artificiosament el paper central del treball en la societat, la seva importància social, en el moment en què precisament els avenços tecnològics i productius l’hi estan fent perdre. El debilitament del paper i la importància social del treball comporta el debilitament de la propietat privada i del capital, cosa que aquest no pot permetre de cap de les maneres.

En lloc de reconèixer el fet que es precisa menys treball per satisfer les nostres necessitats i que, per tant, tots podem disminuir aquesta pesada càrrega que se’ns imposa, el que es fa és amagar aquest fet i culpabilitzar i excloure de la societat els qui no poden vendre la seva capacitat de treballar. D’aquesta manera es reconverteix l’esmentat fet en un problema subjectiu dels exclosos, llençant-los al treball submergit, precari i sobreexplotat o a la pura indigència.

En l’actual situació s’estan produint dos fenòmens de signe oposat. Per una part hi ha nombrosos mitjans, coneixements i capacitats per produir riquesa que no es mobilitzen, en considerar els amos del capital –que són els qui poden mobilitzar-los en el marc del sistema en què vivim– que no els és rendible fer-ho. I, per altra part, molts dels llocs de treball que es creen, entre els quals, a més, n’hi ha bastants que són dels millors remunerats, són treballs que no aporten res a la creació de riquesa: llocs de treball relacionats amb el màrketing; el control i la vigilància dels altres treballadors, dels consumidors, dels ciutadans, exercits en nom de la seguretat –de qui?–; l’enginyeria financera i la creació de productes financers; la denominada formació ocupacional amb l’embrolla burocràtica que l’envolta; les assessories, consultories, auditories, del no res; els fòrums, congressos, presentacions de productes per a metges, assessors, consultors, químics, amb les corresponents hostesses, àpats, diversions, hotels de cinc estrelles, etc.

Avui, per aconseguir un lloc de treball o per no perdre’l, té molt poca importància o cap la capacitat per desenvolupar la feina, ja que amb l’escreix de productivitat existent, la major o menor habilitat i interès del treballador per la feina és poc rellevant. L’important és ser submís i saber-se vendre, saber simular competència. La feina i remuneració depèn d’aquestes dues “qualitats” i qui no les té és llançat a l’infern de la precarietat i del treball negre amb remuneració ínfima. Avui, per molts la maledicció bíblica de “Menjaràs (guanyaràs el pa) amb la suor del teu front”, s’ha transformat en “No menjaràs, perquè la teva suor no és necessària, es invendible”.

Tot plegat porta, també, a exacerbar la lluita entre els propis treballadors per aconseguir treball, tant individualment –treballador contra treballador– com col·lectivament –fàbrica contra fàbrica, localitat contra localitat– per la creença que si el company es queda sense treball, jo tinc més probabilitats de conservar-lo, si la fàbrica del costat tanca, hi ha més possibilitats de que la meva no ho faci, etc.

El fet que es precisi poca quantitat de treball per produir la riquesa que es necessita per viure en l’abundància, el sistema ho converteix en escassetat de treball i aquest en un bé escàs i valuós. Aquesta bajanada que el propi sistema s’encarrega de convertir en “veritat”, impedint poder sobreviure sense sotmetre’s al treball en les condicions que ell mateix crea i imposa, fa que avui no quedi altra alternativa que agafar el toro per les banyes encara que no se’n sàpiga. Les coses s’aprenen fent-les.

Cal “descobrir”, dir clarament el que molts fa temps que intueixen, que la societat basada i centrada en el treball ha arribat al seu final, per més que el sistema intenti perllongar la seva agonia. Que vivim en una societat que sobreviu intubada, alimentant-se amb l’innecessari patiment de milers de milions de persones.

Final que constitueix per a l’home una molt bona notícia. Tenim davant nostre una esplèndida aventura, un repte excitant, el de construir un nou món que vagi més enllà de la societat en què el treball és el centre, un món en què el lloc del treball sigui ocupat per unes noves relacions socials basades en la llibertat i la cooperació.

[1] K. Marx, sobre el llibre de Friedrich List El sistema nacional de economía política, 1845.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0