Dels símbols naturals de la propietat

“Private property not trespassing”, darrera aquest cartell, a més d’un lloc dels Estats Units hi ha un rifle a punt de disparar impunement. Sense anar tan lluny la caseta i l’hortet de propietat, ha estat durant molts anys el gran projecte polític català, si és que no ho ha deixat de ser. Ara bé, no sempre ha estat així; entre els caçadors recolectors, un és propietari del que pot transportar, les eines, la roba, algun animal domesticat i no gaire cosa més. El territori és propietat del clan que, per línia familiar directa, pot reconstruir la genealogia fins l’ésser mític que els el va cedir. L’accés està lligat a vincles familiars, prou explícits com per estar en perill de mort si es caça en un territori on no hi tenim cap parent. La recolecció de fruites i fulles es consumeix sobre la marxa; les arrels i la petita caça es consumeixen amb el grup familiar directe. La caça gran es divideix segons normes estrictes lligades a la responsabilitat en la mort de l’animal.

Amb l’aparició de l’agricultura això no canvia d’entrada. L’accés a la terra depèn de la pertinença al clan i aquest en marca els límits per mitjà de la cerimònia d’iniciació. Els iniciats en un mateix període s’ajuden en la construcció de les cases i graners i, si cal, aniran a la guerra junts per defensar aquest accés, ja que els pagesos molts cops s’han de moure pel territori a la recerca de camps accessibles, que a la llarga cal abandonar per esgotament.

Entre aquestes poblacions encara es posseeix allò que es cultiva, però en la guerra permanent, les dones, defensades pels homes, comencen a ser objecte de possessió i transacció ja que molts cops són un dels pocs mitjans de producció acumulables.

Les tensions tan ben descrites per en Mervin Harris a Porcs, Déus, Guerres i Bruixes, maximitzen les tendencies distributives per minimitzar les enveges i la bruixeria (origen de tot mal i malaltia), però, al mateix temps, delimiten cada cop més els camps de la propietat, origen de conflictes violents.

Amb l’aparició d’una agricultura més sedentària, la terra i en general tot el que se’n deriva es privatitza i al mateix temps apareix l’estat que, per definició, monopolitza tota la violència.

Es mantenen, certament, pastures, boscos o llocs de pesca comunals que no deixen de ser espais marginals, però fins i tot l’accés és privat, així una casa amb cent vaques i una altra amb dues tenen el mateix dret d’ús, tot i que els consums d’herba siguin diferents.

Però, malgrat el mite, fins i tot a la nostra societat la propietat privada no és tan absoluta com sembla. Si la definim com la possessió d’alguna cosa que dóna dret, si ens vaga, de destruir-la o abandonar-la, veurem que la propietat no és, a la nostra societat, tan extrema com sembla. Així, si algú té prou diners per comprar una empresa i decideix castigar els hereus tancant-la, podria fer-ho? No. Abans acabaria davant d’un psiquiatre o d’un jutge que davant d’un liquidador.

Com veiem, la propietat és un conjunt de drets i, sobretot, la capacitat d’exercir-los. Tot i que la dreta l’hagi convertit en un dels grans símbols naturals. Com si fos inscrita en els nostres cromosomes, herència d’un avantpassat remot.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0