La primera bomba química-radioactiva esclata a Catalunya

Josep Puig és enginyer Industrial, membre del Grup de Científics i Tècnics per un Futur No Nuclear

Era sabut de fa anys, però, finalment, les autoritats catalanes han confirmat (setembre 2004) l’existència de la primera bomba químico-radioactiva dotada de mecanisme de retard. No era pas una bomba desconeguda. Alternativa Verda ja la va detectar farà 18 anys (novembre 1986), quan va denunciar i va fer saber a l’opinió pública de Catalunya “que a la fàbrica Cros de Flix es continuaven fabricant i emmagatzemant PCB’s (policlorobifenils)”, malgrat que ja era vigent la prohibició de la seva fabricació a tota la Unió Europea.

És només la primera bomba de les moltes que la poden seguir, ja que incomptables bombes químiques dotades amb mecanismes de retard s’han anat escampant pel país al llarg de tot el procés d’industrialització sense cap mirament ecològic. Aquestes bombes no són altra cosa que la prova més evident de la manca de responsabilitat ecològica de nombroses empreses industrials, que gairebé només s’han preocupat de transformar en diners els béns comuns que la natura ofereix generosament als humans, i mai no s’han preocupat de ser solidàries amb els sistemes naturals, dels quals tots els humans en depenem.

Aquest és el cas de la planta Erkímia que l’empresa Ercros té a Flix. Durant molts anys ha fabricat tota mena de productes sense ser capaç de demostrar cap mena de cura per l’entorn, abocant directament a la llera del riu Ebre tot tipus de productes tòxics (organoclorats com el DDT i el PCB; radioactius com l’U-238 i els seus descendents, Ra-226 i Pb-210; metalls pesants com ara Hg, Cr, Ni, Cd, Pb, Cu, As, Zn). Tot plegat no és altra cosa que una evident demostració que els seus sistemes de producció han estat i continuen sent molt poc o gens eficients.

Incapaç de funcionar copiant els cicles de la natura ni de practicar la política de residu zero, Erkímia va anar abocant ingents quantitats de productes tòxics al riu. Això sí, comptant amb la complicitat de totes les administracions (la local, l’autonòmica, l’estatal). Tant l’ajuntament de Flix i els de la seva rodalia, com la Generalitat i els seus organismes (l’antiga Direcció General de Medi Ambient, transformada després en Departament de Medi Ambient i avui anomenat Departament de Medi Ambient i Habitatge; l’antiga Junta de Residus, avui Agència Catalana de Residus), com el govern de l’Estat (l’antiga Secretaria General de Medio Ambiente, avui Ministerio de Medio Ambiente; la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre), tots ells tenen la seva part de responsabilitat en l’ocultació activa i la manca d’acció davant la bomba química. Bomba que, amb retard, s’anava gestant a la riba del riu Ebre, per acumulació de residus generats pels seus ineficients processos de producció, just allà on l’antiga Electroquímica de Flix (avui Erkímia) tenia i té la canonada per abocar directament al riu.

Tanmateix, l’abocament a la riba de Flix és només una part de la història bruta de la fabricació per part d’Erkímia.

A partir de l’any 1986 ja no s’abocaren més residus al riu, sinó que es portaven a un abocador. Unes mostres dels residus de l’abocador del Racó de la Pubilla que fa servir Erkímia per dipositar-hi els materials resultants del tractament de la fosforita per a la fabricació de fosfats, recollides per membres d’Els Verds-Alternativa Verda, a la matinada del dia 17 de setembre de 2004 i analitzades en equips de mesura de radiació gamma global del Grup de Científics i Tècnics per un Futur No Nuclear, han donat valors de 3.600 Becquerels per litre amb un error de mesura comprés entre +70 i -70 Becquerels per litre. Això representa una radioactivitat de l’ordre dels 3.100 Bq/kg (amb un error de mesura comprès entre +60 i -60 Bq/kg).

Aquests residus haurien de ser considerats equivalents als residus (anomenats estèrils) de la mineria de l’urani (que contenen el 85 % de la radioactivitat original del mineral d’urani). Aquests residus són el resultat de l’extracció de l’urani del mineral que el conté, element bàsic per a la fabricació del combustible nuclear i del material emprat per a la fabricació de les bombes atòmiques. A Catalunya no hi ha cap abocador adequat per dipositar-hi residus radioactius, com els produïts en la planta d’Erkímia. Tanmateix, l’abocador del Racó de la Pubilla continua en actiu recollint dia a dia els estèrils d’aquesta indústria contaminant.

Fa vint anys que Els Verds – Alternativa Verda exerciren l’acció penal popular contra l’empresa FECSA pels abocaments d’òxids de sofre sobre els ecosistemes forestals del Portet (Alt Berguedà) per part de la central tèrmica de Cercs (setembre 1984), que va suposar la primera condemna per delicte ecològic de l’Estat Espanyol. És evident que el cas d’Erkímia, més enllà de posar-lo sobre la taula, exigeix una querella per delicte ecològic contra els directius de la planta d’Erkímia i de l’empresa Ercros, propietària de la mateixa, alhora que caldria implicar la complicitat en aquest delicte ecològic de tots els organismes de les administracions que, assabentats de la situació, ho permeteren. Durant anys les autoritats competents no han pres les mesures que haurien hagut de prendre per garantir la salut de les persones i dels sistemes naturals.

Recuperar la salut dels sistemes naturals, destarotats per la dèria de produir d’esquena a la natura, i fer-ho tot emprant els mecanismes que la natura ens mostra i ens posa al nostre abast, és un dels objectius que ens hauríem de proposar entre tots.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0